L’engany del PP porta les farmàcies a la vaga.

En el darrer plenari ordinari li vaig preguntar al Conseller de Sanitat quines mesures anava a prendre per a pagar el deute a les farmàcies i prevenir que no es torne a produir un retard similar.
El motiu de la pregunta era que la Conselleria de Sanitat devia, a 25 d’octubre –data en què vaig presentar la pregunta–, 360 milions d’euros, aproximadament, als farmacèutics del País Valencià, en concepte de factures de medicaments anteriorment dispensats, i la meua preocupació al respecte va augmentar en veure que en el projecte de pressupostos que estem debatint, amb les quantitats reflectides, no es garanteix de cap de les maneres el pagament a les farmàcies dels productes sanitaris que recepta el Servei Valencià de Salut o el que és el mateix, que les farmàcies no podran pagar els proveïdors, i hauran de deixar de dur uns productes que molts malalts necessiten rebre de manera irrenunciable. I és que si no s’augmenta la partida pressupostària destinada a aquesta finalitat es deuran, a final d'any, a les farmàcies uns 600 milions d’euros, una de dues, o no els pagaran aquest deute, o els el pagaran però, en finalitzar l’any 2012, els tornaran a deure com a mínim uns altres 600 milions que no tenen pressupostats.
La contestació del conseller va ser que havien consensuat un calendari de pagaments i que ja s’havia pagat, abans de les eleccions, els primers 60 milions -corresponents a mitja mensualitat- , que els primers dies de desembre es pagarien 60 milions més i la mateixa quantitat a finals d’any, prorratejant-se la resta en els primers pagaments de l’any 2012.
Però el PP incompleix els seus compromisos i, passades les eleccions generals, ja s’ha oblidat i no ha fet el segon pagament amb la conseqüent irritació dels professionals afectats i una convocatòria de vaga que, de no evitar-se, afectarà totes les persones ja que tots i totes som usuaris de les farmàcies.
Ni la mentida, ni la imprevisió ni la irresponsabilitat de voler justificar-se permanentment donant la culpa als demés són mostra de bon govern, ara, amb l’elecció de Rajoy, s’han acabat les excuses, però ens queden encara les mentides i la falta de previsió.

Vigilarem que el nou col.legi de Benadressa figure realment en els pressuposts del 2012

És totalment indigna la situació que han de viure cada vegada que hi ha pluges fortes els alumnes i el professorat del col.legi Benadressa, una situació que ara novament s’ha tornat a repetir. Les moltes reunions i entrevistes que he mantingut amb l’AMPA, acompanyat per la regidora del BLOC a Castelló Ali Brancal i el nostre candidat Roger Mira, i les moltes concentracions en què hem estat presents, per a solidaritzar-nos amb ells per la lamentable situació que viuen des de fa més de 5 anys, impartint les classes en barracons indignes i havent de tancar i evacuar el centre, de vegades amb l’ajuda de la policia local i tot, cada vegada que les pluges augmenten la seua intensitat.

El PP els ha promès que en els pressupostos de la Generalitat per a l’any vinent estarà consignada una quantitat per a l’execució de les obres del nou centre escolar; però, per desgràcia, eixa és una promesa que els pares, mares i professors del centre estan cansats d’escoltar, any rere any, sense que després es faça res en la realitat. Per això, els hem promés que, des de Compromís, vetllarem per a garantir que efectivament estiguen pressupostades les obres, i després, sobretot, que es duguen a terme en la realitat, perquè no seria la primera vegada que apareixen en els pressupostos i després no s’executen”

Quan l’actual president de la Generalitat era alcalde de Castelló, aprovava a nivell municipal instar el Consell per a l’execució d’aquesta obra, però després, com a diputat autonòmic, votava en contra de les propostes que Compromís presentava a les Corts per a instar a executar-la, potser ara, coma President s’abstinga i d’eixa manera ja ho haurà fet tot, excepte donar llum verda a la construcció del centre. Com hem vist no és cap garantia de la seua posada en marxa el fet que el president de la Generalitat siga castellonenc, i per això nosaltres continuarem ben atents i vigilants, fins aconseguir que acabe d’una vegada la situació d’indignitat que pateix el col.legi Benadressa”

HIPOTEQUES

Molta gent, en les comarques de Castelló i a tot el País Valencià, han perdut sa casa en el que va d’any. I això, és molt preocupant. És preocupant perquè els dos grans partits, PP i PSOE, han tingut temps i ganes de fer una reforma exprés de la constitució per a tranquil•litzar als mercats, tal volta per a salvar-los, però no per a salvar a les persones.

És preocupant que ens trobem en eixa dinàmica, en una manca total d’humanisme per part de polítics i d’empreses. Que estiguem en crisi, com fa ja quatre anys que ho estem, no significa que tot valga, que s’hagen de prendre decisions sense reflexionar. El govern, per molt que ho negue ara el candidat Rubalcaba, ha injectat molts diners en la banca, uns diners públics, de totes i tots i, per contra, els bancs continuen deixant a la gent sense casa.

Compromís va ser el primer en actuar davant d’aquest fet; ja fa més d’un any, en l’anterior legislatura vam presentar a Les Corts Valencianes una proposta per tal de que es modificara la llei hipotecària de manera que s’acceptara la dació en pagament, o siga que les persones afectades s’alliberaren de tota la hipoteca amb la dació de l’objecte hipotecat, majoritàriament la vivenda, sense tenir que abonar res més. PSOE i PP van votar en contra argumentant que això desequilibraria tot el mercat hipotecari i que augmentaria el preu de les hipoteques. Ara vam tornar a presentar la proposta i el PSOE va canviar de postura donant el vot positiu, encara que jo crec que no va ser sincer sinó que ho va fer per què ho considerava convenient davant les eleccions; el PP va seguir igual, va votar que no, o siga que no vol canviar la llei, eixa llei que permet que tiren de casa a les famílies i que, a més, tinguen que seguir pagant la resta de la hipoteca.

Per això, hui vull tindre unes paraules de record i de solidaritat amb aquelles persones que han perdut injustament sa casa. Sé que se sentiran totalment desemparats, sé que deixaran de creure en la democràcia i en la política, però cal que sàpiguen que no tots són iguals.

En record de Joan Brusca

El dimarts 25, vaig assistir a un acte molt emotiu. Vaig estar present en l’homenatge que se li va retre al desaparegut i plorat Joan Brusca, eixe gran home del camp, eixa persona senzilla, alegre i treballadora que tant va lluitar per les millores dels llauradors i ramaders del nostre país.

Gent com Brusca és la que ens cal. És eixa gent la que ens anima en els moments en els què ho veiem tot negre per al nostre camp. No tot està perdut, cal tindre idees, esperança i ganes de treballar.

També és veritat que cal que el llaurador, que sols entén de la terra i del treball, trobe l’ajuda i la companyia en eixe viatge de la classe política, més encara de la classe dirigent. I això, per desgràcia, no passa molt a sovint a este País.

Fa poc celebràvem la decisió de la comissió europea de fer del corredor mediterrani un projecte prioritari, projecte que la Unió de Llauradors va considerar esencial per al camp valencià. D’això en vaig parlar ací i continue pensant que és una bona notícia, però cal estar a l’aguait. Eixe corredor de mercaderies també pot servir per a transportar tota eixa producció que arriba des del nord d’Àfrica per a vendre’s a Europa, en perjudici de la nostra rica producció agrícola,si l'intercanvi es fa simplement d'acord a criteris economicistes, basats en la competitivitat del preu, el progrés ens demana posar clàusules socials en els tractats internacionals o del contrari els països desenvolupats hauran de disminuir el seu nivell de benestar per tal de poder competir en preu amb els demés.

Europa i el govern de l’Estat Espanyol, que és qui allí en representa, han de pensar més en els productors valencians, cosa que no fan mai, i sobre la que Joan m’insistia constantment. Ja estem farts de ser moneda de canvi i ara, no volem que eixes infraestructures que en principi són tan positives, siguen el rèquiem final de la nostra agricultura. En memòria del gran Joan Brusca, caldrà lluitar perquè això no passe.

19 D'OCTUBRE I EL CORREDOR MEDITERRANI

Hui (19 d'octubre) potser un gran dia, o no, per a la nostra economia. M’explique. Hui Europa decidirà si el corredor mediterrani és o no una infraestructura prioritària.

No cal repetir-ho més, la coalició en la que estic, Compromís, sempre ha defensat eixe corredor. Estar en contra és una bogeria, és estar en contra del progrés econòmic de la nostra terra.

Nosaltres, per estes terres del nord, sabem que tant la nostra agricultura com el taulell, la indústria principal de la zona, poden tindre una eixida molt bona a Europa mitjançant el corredor mediterrani, eixe corredor on prima el ferrocarril i que permet el transport de viatgers a alta velocitat i també de grans trens de mercaderies.

Europa es pronuncia hui, però encara no sabem què pensen els grans partits. Sempre han parlat del corredor mediterrani amb la boca xicoteta i mai de forma clara i decidida. Una pena. Perquè una cosa sí que és clara, el corredor mediterrani ha de ser això, mediterrani, i passar de nord a sud del País Valencià, connectant les principals ciutats i comarques de la nostra terra.

Un desviament cap el centre, cap a Madrid com volen alguns, faria que el corredor deixara de ser mediterrani per ser “madriterrani”. Això seria una errada que ens costaria molt en termes econòmics i de progrés.

UNA ESCOLA VALENCIANA, PÚBLICA, INTEGRADORA I DE QUALITAT.

Això és el que li digué al nou conseller d’Educació “jo crec en una escola valenciana, pública , integradora i de qualitat” cosa en la que ell no creu.

Crec en una escola valenciana, arrelada al medi natural i social en la que està situada, que utilitze com a llengua vehicular de l’ensenyament la nostra, el valencià, perquè és tant útil com qualsevol altra per a aprendre i ensenyar; vull un ensenyament que prestigie la nostra llengua sense llevar-li la importància que tenen les demés que es puguen aprendre –en primer lloc el castellà i després l’anglès, el francès o inclús el xinès de Font de Mora-. Vull una escola a la que no se li prohibisca aprendre en la seua llengua per què no se li autoritzen noves línies en valencià (com li ha passat al Col•legi Sant Cristòfol Màrtir de Picassent, al que se li ha denegat una línia d’ensenyament en valencià que demanaven unànimement tots els pares i mares, tot el Claustre i Consell Escolar a més de la Direcció del centre).

Crec en una escola pública que tinga tots els mitjans material i personals per a dur a terme un ensenyament de qualitat, una escola pública en la que l’alumnat no estiga escolaritzat en barracons sinó en edificis dignes. No vull una escola en la que baix l’eufemisme de Centres d’Iniciativa Socials s’amague la realitat del regal del sol dotacional educatiu públic a una empresa privada, per 75 anys, a canvi de construir l’edifici escolar i crear una escola amb el compromís de que cobre el concert educatiu tots aquest anys, de manera que acabem amb l’escola públic. Tal com li vaig dir a Ciscar ha d’elegir entre ser el puntal de l’educació pública o ser l’escolanet que acompanya el capellà que rese el responso per l’ensenyament públic i, pel que ens ha dit ha triat, ha elegit ser l’enterrador de l’educació pública.

Crec en una escola integradora, que acolla tot l’alumnat nouvingut amb la única diferència de donar-li tots els mitjans complementaris necessaris per a convertir-los en un valencià o valenciana més, que conega i use la nostra llengua, que conega i respecte la nostra història, que conega i integre la nostra cultura i els nostres costums. NO crec en una escola en la que el Conseller explique en un plenari “el que ens costa un alumne immigrant” sobretot per que no explica el que ens costa cada alumne de la terra; no ho volem per què això és un comentari xenòfob inconcebible que es faja a Les Corts i així li ho vaig dir en el plenari.

Crec en una escola de qualitat, en la que el fracàs escolar no siga el primer signe d’identificaci; crec en una escola en la que l’administració intente esbrinar quina és la causa d’aquest fracàs mitjançant la realització d’un programa de diagnòstic i avaluació del rendiment escolar en el que intervinguen tant pares i mares, com l’alumnat i el professorat, i que hi participe l’administració autonòmica en col•laboració amb els ajuntaments mitjançant els seus serveis socials. No crec en un pla de xoc sense diagnòstic previ que establisca les causes del problema i menys encara en un programa de “recursos per resultats” en el qual es subordinen la quantitat dels recursos educatius als resultats escolars, perquè només servirà per a falsejar el resultats amb la finalitat d’obtenir els recursos necessaris per funcionar dignament.

Després de debatre en el plenari, per primera vegada amb el Conseller d’Educació, Senyor Ciscar, seguisc creient en l’ensenyament públic, però ja no crec en el Conseller.

Junta Electoral Central trenca la unitat de la llengua.

La Junta Electoral Central ha efectuat un atac a la unitat de la llengua en el moment en que ha publicat els impresos destinats a la presentació de candidatures, quan dóna fins a tres documents diferents, que anomena “versió en valencià”, “versió en català” i “versió en balear” , a l’igual que dóna també una "versió en euskera” i una altra "versió en euskera (Navarra)”. Podria semblar per tant que es una versió per a cada autonomia; però no, perquè després, a banda de la “versió gallega” només trobem una “versió castellana” única, que deu servir, per tant, per a totes les autonomies que tenen el castellà com a única llengua, així com per a la versió castellana de les sis que en tenim una altra de pròpia. I això malgrat que l’Estatut de les Illes Balears parla clarament de “llengua catalana” i que les repetides sentències del Constitucional, el Suprem i el TSJ deixen molt clar que quan parlem de valencià i de català parlem d’una única llengua. L’actuació de la Junta Electoral Central, per tant, contravé les lleis vigents i les sentències judicials. La situació és tan absurda que, per a “evitar” que els textos no foren idèntics, han recorregut a les faltes d’ortografia en la versió valenciana, i així escriuen “nom y cognoms”, amb i grega i no llatina, o han tirat mà de sinònims, escrivint en una versió, no importa quina, “signatura” i en una altra “firma”. S’imaginen una “versió murciana” o una “versió andalusa” que escrigueren “nombre i apeyidos” i que es diferenciaren per dir “ediles” en compte de “concejales” de la “versió castellana”? Si haguera estat així, ara, tothom estaria posant el crit al cel, i amb raó, però, en el cas de la llengua dels valencians, creuen que ho poden fer impunement, diguen el que diguen les lleis.

Als atacs continuats que du a terme el govern de la Generalitat Valenciana ara es sumem els de les institucions depenents de l’estat, cosa que mostra que tant Camps com Zapatero tenen una similar sensibilitat respecte a la nostra llengua, aquesta maniobra destinada a consagrar la segregació lingüística i convertir-nos en una autèntica Torre de Babel és un capítol més en aquesta direcció que ja van demostrar amb la seua oposició a que la Generalitat s’integrara en l’Institut Ramon Llull, on PP i PSOE ja van coincidir amb la seua postura negativa al respecte.

És més econòmic pagar el bitllet als turistes que el manteniment de l’aeroport.

Carlos Fabra havia d’inaugurar fora com fora el nou aeroport abans de les eleccions del 22 de maig, de manera que ho ha fet el dia 25 d’aquest mes, però d’una manera molt curiosa: com el cuiner aquell que va inventar la truita sense ous, Fabra ha inventat l’aeroport sense avions; perquè, com ell mateix reconeix, imagina (ni tan sols està segur) que els primers avions hi aterraran a l’estiu. I és que, a hores d’ara, l’aeroport ni té els permisos necessaris per a la seua obertura, ni té electricitat, com espot vore a la fotografia presa el dia de la inauguració enmla que es veu el generador amb el que es fabricava l'electricitat, burdament disimulat. Si Fabra va esollir el 25 és perquè el 28 ja no podria, per llei electoral, de manera que ha apurat al màxim, i ho ha fet sense acabar les obres al 100%, a més cal que ens explique com ho farà per complir el que ha dit de que a l’estiu ja hi haurà vols si, a data d’avui, moment en què els “tour operatores “ ja tenen definides les ofertes i els circuits per a l’estiu, no té res de concretat com podrà aconseguir que incloguen encara aquest aeroport que, per cert, per no tindre no té cap companyia que hage contractat ni assegurat el seu servici des del mateix. En el tema de l’aeroport, com en tantes altres qüestions, Fabra deixa una herència lamentable als que vinguen darrere seu, en un plantejament polític d’aquells de “després de mi, el diluvi”; deixa un aeroport amb una més que complicada viabilitat econòmica, i en ple conflicte amb l’empresa constructora i concessionària, una situació greu que totes les seus habilitats orals i comunicatives no aconsegueixen ja amagar. Però de moment, ha inaugurat no sé sap què, potser serà la seua estàtua-homenatge, i després ja carregaran amb el mort els qui vinguen darrere, deixant així una lliçó perpètua de com es poden fer les coses de malament des de bon principi, amb prepotència i menyspreu per les lleis vigents, duent cap a la confusió i el desastre el que hauria d’haver estat una infraestructura profitosa per a les comarques de Castelló. És en aquest moment en el que cobra més actualitat la pregunta que li vaig fer al Vicepresident econòmic del Consell, Gerardo Camps ¿quant farà falta pagar per a posar en marxa l’aeroport? Havíem de pagar 6 euros anuals par cada passatger de menys de 600.000, quan l’únic estudi que conec diu que podrien vindre 110.000, això en els anys de bonança econòmica, ara accedeixen a les demandes de Globalvia consistents en 8 milions anuals extra. Fem comptes, no sé el cost d’un passatge en un vol xàrter, però avui es freqüent trobar bitllets en vols regulars a 30, 40 o 50 euros, i supose que viatjar en un vol xàrter és més barat. No obstant, i per no enganyar-nos pense que un preu de 100 euros no serà considerat excessiu, si als 110.000 passatgers possibles segons els estudis propis els paguem el viatge ens ixen 11.000.000 d’euros; si paguem una indemnització de 8 milons anuals a la que cal sumar les despeses de funcionament (personal, neteja, manteniment, etc.) podem afirmar que ens eixiria més econòmic regalar els passatges fins a Manises que no mantenir obert l’aeroport de Castelló. La veritat és que la decisió de Carlos Fabra va estar originada per la voluntat d’urbanitzar els terrenys de l’antic aeròdrom de Castelló, en primera línia de platja, apetitós en una època de desmesurat creixement urbanístic, d’on es podien treure sucosos beneficis.

L’endarreriment de l’edat de jubilació no és una qüestió econòmica sinó ideològica.

Em faig creus, encara que no m’ha sorprés, en llegir la notícia que afirma que el govern i els sindicats han signat el retard de la jubilació. Puc entendre que la CEOE i CEPIME, els representants de la patronal ho fagen, però de cap manera puc acceptar la renúncia dels sindicats, UGT i CCOO, a la defensa del dret de qualsevol treballador a jubilar-se als 65 anys, tal com jo he conegut durant tota la meua vida. Avui han signat la pèrdua d’un dret reconegut fins i tot per la Dictadura, en un acord impulsat per un partit que es diu d’esquerres.
He sentit diverses justificacions: que “és necessari per a garantir les pensions” , que “la nostra economia no pot suportar que es dedique un 15 % del PIB a les pensions” –cosa que no passaria, en tot cas, fins al 2050, ja que avui només hi dediquem el 8 per cent-, que “el sistema de pensions avui ja és deficitari”.
Ho defenen amb mentides o amb mitges veritats, demostrant que tant els partits com els sindicats signants es sotmeten als dictats del neoliberalisme econòmic; tots ells han fet costat a unes tesis que no provenen ni de l’empresariat sinó de la banca, vertadera causant de la crisi econòmica, financera i pel que ja es veu, social que avui aguantem.
Ens estem sotmetent als dictats dels “sabuts” que ens ha submergit en la pitjor situació econòmica que es coneix des de la crisi del 29; només escoltem les solucions que aporten els màxim responsables de la crisi.
Com ho justifiquen? Amb arguments merament econòmics, ens diuen que si avui vivim més anys, existeix un desequilibri entre la les persones jubilades i les no jubilades. No és fals l’argument, però si jo dic que prolongar l’edat laboral dos anys, impedeix que la joventut accedisca al treball també dos anys em contesten que l’oferta de treball no és una quantitat fixa, que hi ha mesures que augmenten els llocs de treball; aleshores per què no fan el mateix plantejament amb les pensions ja que aquestes no depenen de la quantitat de persones en edat laboral, sinó de les persones que tenen treball? El problema és la quantitat de treballadors en actiu, doncs la mesura ha de ser afavorir la creació de llocs de treball, no allargar l’edat laboral.
Diuen que no hi ha prou recursos econòmics, però no diuen per a qui. No és veritat que un treballador actualment produeix molt més que fa 40 anys? No és veritat que la productivitat, i per tant els guanys que dona a l’empresa avui és molt major? Qui es queda amb aquest benefici? Ne se’n pot guardar un poc més per a garantir les pensions?
Diuen que no podrem suportar que es dedique el 16 per cent del PIB al pagament de les jubilacions, però ningú diu que Itàlia avui esta dedicant ja el 14 % del seu producte interior brut a les jubilacions, i que sapiguem la seua economia està molt millor que la nostra que avui només hi dedica el 8 %.
Els arguments econòmics poden contestar-se amb arguments econòmics, matemàtica contra matemàtica, però s’utilitzen per amagar les vertaderes raons, les socials, les ideològiques: el criteri fonamental que s’utilitza per al repartiment de la riquesa.
Tant des del partit del BLOC com des de la COALICIÓ COMPROMÍS, defenem que en el repartiment dels guanys es beneficie a qui menys té i això es pot fer directament amb millores econòmiques o mitjançant l’extensió dels serveis públics gratuïts, siguen la sanitat, l’educació, o qualsevol altre. Però també dedicant el diners necessaris per al sistema de previsió i per tant per al pagament de les pensions. La pregunta fonamental és si es poden consignar les quantitats necessàries per a mantenir l’edat de jubilació al 65 anys i la resposta es que sí, que només cal dedicar una xicoteta part dels beneficis a eixa finalitat.
Com es pot aguantar que el mateix dia en que es signa el retard en l’edat de jubilació, el BBVA fage públic els guanys anuals de 4.606 milions d’euros? Com es possible que el sector financer, causant de la crisi econòmica que deixa cada dia més persones aturades, guanye mils de milions d’euros, mentre que aquells que no tenen cap responsabilitat en ella perden el treball o se’ls retarda l’edat de jubilació?
És des d’una visió progressista que es pot donar solució, dedicant més diners a qui més els necessita i no és aquesta visió la que ha tingut ni el PSOE ni els sindicats que s’anomenen a sí mateixos “majoritaris” ni, lògicament, la que té el PP, encara que aquest, per la seua ideologia, ni se li demana tampoc.

PROPOSICIÓ NO DE LLEI PER LA MILLORA DEL RENDIMENT ESCOLAR

Davant el fals debat que sempre havíem tingut a Les Corts, debat en el que ningú volia aprofondir ni en la determincació de les causes ni en la busca de solucions dels fracàs escoalr em vaig proposar presentar una proposa estructurada de mesures destinades amillorar el rendiment escolar i el passat plenari ho ferem presentant la següent Proposició No de Llei:

De manera reiterada, l'Estat espanyol, amb un 31,2% de fracàs escolar, supera a la mitjana europea en relació al baix rendiment acadèmic d'alguns estudiants. Malauradament, el País Valencià encara supera a la mitjana de l'Estat en vora 8 punts, mentre que al País Basc, Navarra i Astúries cau a la meitat i voreja el 15%. Més enllà de les xifres, aquest fet persistent representa un risc de pobresa per als ciutadans amb baixa formació. En termes econòmics, aquest drama humà, suposa una despesa important en subsidis per desocupació ara que estem comprovant els efectes perversos d'unflar sense límit la bombolla immobiliària en detriment del teixit productiu.
En conseqüència, ha sorgit un creixent interès i preocupació pel fracàs escolar, un problema determinat per múltiples factors com el context social i econòmic, la família, el funcionament del sistema educatiu, l'actitud de l'Administració, el treball del professorat i la disposició del propi alumnat. L'educació és assumpte complex, de res val la simplificació. Per tant, les propostes procedents dels poders públics han d'estar avalades per un coneixement el més ampli possible del que ocorre en els centres educatius. Llavors apareixerà una realitat complexa, plena de matisos, que requereix aplicar polítiques sostingudes a llarg termini, amb el necessari suport econòmic.
L'alumnat que fracassa és víctima d'una estructura social que produeix uns desequilibris greus i d'un sistema escolar que es mostra incapaç no sols de que tots els joves puguen arribar als objectius de l'educació obligatòria, sinó que ni tan sols acudisquen regularment a classe o d'impedir que abandonen prematurament els seus estudis. En aquest assumpte, l'única bona notícia és que es tracta d'un problema perfectament localitzat, detectat i que té un tractament específic si se sumen esforços des dels diferents elements que conformen el sistema social en general, i el sistema educatiu, en particular. Perquè l'existència d'un alt grau de fracàs escolar fa necessària l'acció conjunta de les parts implicades de la societat, doncs el fet que hi haja escolars amb dificultats per a superar amb èxit les exigències del sistema educatiu implica no només factors estrictament individuals sinó educatius, socials i culturals.
No obstant això, la problemàtica d'aquesta realitat educativa no es pot deslligar del seu component humà, ja que en el fet de planificar l'ensenyament s'ha de tenir en compte que existeixen éssers humans diferents. I no només per les seues característiques personals, sinó també pels diferents condicionaments socials. No es pot ignorar l'estreta relació que existeix entre bons resultats acadèmics i procedència social, principalment la seua dependència amb el clima sociocultural imperant en la família i en l'entorn social.
Per tot això, la lluita contra el naufragi en l'escola reclama que s'engeguen programes globals i integrats que tinguen en compte les dimensions socials, familiars i educatives. Per començar, les institucions educatives són les que fixen els objectius de cada cicle en el sistema d'ensenyament, pel que es fa necessària una adequació real d'aquests propòsits a cada etapa educativa. Quan els resultats obtinguts són negatius, l'Administració ha d'analitzar les causes que els produeixen i corregir les possibles disfuncions estructurals i de continguts.

Per tot això presentem la següent

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ

Les Corts insten el Consell per tal de que, front al rendiment escolar, analitze les causes que produeixen els resultats negatius i corregisca les possibles disfuncions estructurals i de continguts, en base als següents objectius:

1. Diagnòstic i avaluació.
a. Elaboració d’un programa específic de diagnòstic i avaluació del rendiment escolar amb la participació de tots els sectors de la comunitat educativa , pares i mares, professorat i alumnat i amb la col•laboració dels ajuntaments afectats.
b. Elaboració del mapa del rendiment escolar que hauria d'identificar tant les parts del currículum que tenen major impacte sobre el baix rendiment escolar, com els centres i localitats on aquest és més significatiu, i dintre de cada centre, els cicles i fins i tot els perfils de l'alumnat on es concentra el problema.

2. Mesures que afecten directament el professorat:
a. Realització d’un pla de formació continua que pose a l'abast del professorat actual l'adequat tractament de la diversitat com un dels principis de l'escola inclusiva
b. Augment del professorat de suport imprescindible per a dur a terme les adaptacions curriculars que precisa la diversitat de l'alumnat.

3. Mesures referents a l’organització dels Centres:
a. Reducció del nombre de l'alumnat, tant per aula, com per docent, per a poder oferir l'atenció personalitzada que requereix la lluita contra el fracàs estudiantil
b. Intervenció coordinada, mitjançant programes integrals, de l'Administració Autonòmica i l'Administració local, al costat dels centres educatius
c. Participació activa de l'alumnat i els pares i mares considerats com agents actius de l'educació
d. Potenciació dels Departaments d'Orientació dels centres així com els actuals Serveis d'Orientació Educativa y Psicopedagògica de zona, en els quals, la figura del psicòleg o pedagog ha d'acompanyar-se per un equip de professionals qualificats, entre els quals ha d'haver treballadors socials.
e. Millora del Pla PREVI adreçat al tractament adequat de la convivència als centres educatius de manera que arreplegue totes les mesures i espais d'intervenció, ara inconnexes, per a incrementar la seua eficàcia.
f. Distribució equilibrada de la població escolar menys avantatjada en col•legis públics i concertats
g. Mesures de prevenció:
i. Desdoblament de les classes que presenten més dificultats per a l’alumnat (com ara matemàtiques o llengua) en dues aules, amb professorat extra.
ii. Prestació de mesures de suport puntual a l'alumnat que presenta determinades llacunes en el programa
iii. Realització d’adequacions metodològiques
h. Augment dels especialistes en audició i llenguatge i de pedagogia terapèutica
i. Generalització en tots els instituts dels Programes de Diversificació i els Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI).

4. Mesures per la millora de la valoració social de l’educació
a. Accions en els Centres destinades a aconseguir aquest objectiu.
b. Campanya continuada utilitzant el mitjans per millorar la imatge del professorat i revaloritzar la formació

5. Altres mesures que afecten l’ Administració Autonòmica:
a. Obrir l'Observatori de la Convivència a la participació de tots els sectors de la comunitat educativa,
b. Crear un registre central d'incidències i assegurar la protecció jurídica del professorat.
c. Promoció d’un Pla Integral de Convivència en el qual participen les conselleries d'Educació, Justícia, Sanitat i Benestar Social, amb mitjans i recursos de suport i de formació de tots els sectors de la comunitat educativa en els assumptes de convivència escolar
d. Creació d’una xarxa pública de centres d'Educació infantil de 0 a 3 anys.

He d'agrair el reconeixement que la porta-veu del PSOE, Ana Noguera, va fer de la proposta presentada i també el seu vot favorable però, una vegada més, vam estropessar amb la demagògia i la irresponsabilitat del PP que ni tant sols va reconéixer la greu situació de l'ensenyament públic valencià.

MOCIÓ PRESENTADA A LES CORTS SOBRE LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA

En desembre de 2010, la Generalitat ha donat a conèixer l’última enquesta sociolingüística realitzada sobre el valencià. Segons la informació apareguda en la premsa,el 93.9% de la població entén el valencià i el 76.7% sap parlar-lo. La nostra reacció va ser d’incredulitat perquè encara manteníem frescos els resultats de l’anterior enquesta, la de 2005, en què entenia el valencià un 69.4% de ciutadans i sabia parlar-lo un 56.9%. És a dir, no ens podíem creure que en cinc anys hagueren augmentat 24.5 punts els qui entenien el valencià i que els qui el parlaven ho hagueren fet en 19.8 punts. Absolutament increïble! Sobretot, quan resulta que en els deu anys transcorreguts entre 1995, data de l’última enquesta abans del canvi de color polític en la Generalitat, i 2005, el coneixement del valencià havia baixat 18 punts entre els qui l’entenien (87.4% el 1995 i 69.4% el 2005) i 5.8 punts entre els qui eren capaços de parlar-lo (62.7% el 1995 i 56.9% el 2005).
La resposta a la incògnita està en que les preguntes sobre coneixement de l’idioma establixen una escala en què la gent entrevistada respon si entén o sap parlar el valencià “gens”, “un poc”, “bastant bé” o “perfectament”. Lògicament, pel que fa a la capacitat de parlar, que és la més important, els qui responen “perfectament” són els qui tenen, com a mínim, un coneixement de la llengua col•loquial, habitualment rebut en família; els qui diuen que el parlen “bastant bé” ens indiquen que s’expressen amb fluïdesa, per bé que el seu aprenentatge el solen haver rebut només a l’escola, i els qui diuen que el saben “un poc” poden haver après a dir quatre paraules i algunes frases arquetípiques però res més. Doncs bé, en la presentació pública de l’enquesta que ha fet la Generalitat s’han sumat estos tres grups, incloent-hi els qui diuen que el saben “un poc”, els quals no es poden considerar parlants de valencià. L’única suma lícita és la dels altres dos grups, però el resultat que presenten, un 68.8% de gent que entén el valencià i un 48.5% que el parla, devia parèixer molt esquifit als nostres governants i van decidir ocultar-lo.
La realitat és que tant el coneixement com l'ús social del valencià està en descens i és per això que hem presentat les seguents mesures a prendre:
1.- Ensenyament..
a.Promoure i instaurar línies en valencià de manera que es cobrisca la totalitat de la demanda insatisfeta, representada per 93.700 alumnes d’infantil i primària.
b.Recuperar les línies anul•lades en secundària.
c.Crear noves línies en valencià a l’ensenyament concertat.
d.Promoure noves línies en valencià en l’ensenyament privat.
2.Autoritats administratives i serveis públics.
a.Establir el requisit lingüístic per a tot el personal que exerceix en l’administració pública valenciana.
b.Compromís de l’ús oral públic del valencià per totes les persones que ocupen càrrecs de responsabilitat en la Generalitat Valenciana: president, consellers, secretaris autonòmics, directors generals, etc. especialment en rodes de premsa i actes públics.
c.Impulsar l’ús oral públic del valencià per part de tots els diputats i diputades d’aquesta cambra, a excepció dels procedents dels municipis de predomini lingüístic castellà.
d.Trasllat de la Direcció General de Política Lingüística des de la Conselleria d’Educació de manera que passe a dependre directament de Presidència per ta que exercisca una funció transversal a totes les àrees del govern valencià.
e.Vetllar pel compliment exacte de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià.
3.Mitjans de comunicació.
a.Augmentar les emissions en valencià de la televisió valenciana al 90 per cent.
b.Promoure, amb una dotació pressupostària específica no inferior a 50.000 euros anuals la indústria audiovisual valenciana i les activitats de doblatge i subtitulació.
c.Complir el requisit de programació en valencià a les emissores de TV local
d.Complir les condicions mínimes de programació en valencià que consten a les concessions d'emissió que fa la Generalitat a emissores de FM.
e.Col•laborar amb les altres TV del nostre àmbit lingüístic per la producció i intercanvi de programes.
4.Activitats culturals i artístiques:
a.Promocionar els grups de música, grups de teatre, humoristes i d’altres artistes en valencià facilitant-los l’accés a la TVV i a la ràdio pública valenciana així com les activitats que altres associacions realitzen en aquest sentit.
b.Prioritzar en la programació de Teatres de la Generalitat les obres en valencià.
5.-Producció literària
a. Promocionar específicament les obres literàries, didàctiques, científiques així com tota la producció escrita en valencià.
b.Promocionar la digitalització de les obres en valencià per a poder-se utilitzar en els llibres digitals.
6.Activitats cíviques i socials
a. Cooperar amb dotació pressupostària amb totes les associacions cíviques i culturals que fomenten l’ús de la nostra llengua.
En el Plenari d'aquesta setmana tindrem el debat ja us passaré la informació.