dijous, 10 de març del 2011

L’endarreriment de l’edat de jubilació no és una qüestió econòmica sinó ideològica.


Em faig creus, encara que no m’ha sorprés, en llegir la notícia que afirma que el govern i els sindicats han signat el retard de la jubilació. Puc entendre que la CEOE i CEPIME, els representants de la patronal ho fagen, però de cap manera puc acceptar la renúncia dels sindicats, UGT i CCOO, a la defensa del dret de qualsevol treballador a jubilar-se als 65 anys, tal com jo he conegut durant tota la meua vida. Avui han signat la pèrdua d’un dret reconegut fins i tot per la Dictadura, en un acord impulsat per un partit que es diu d’esquerres.
He sentit diverses justificacions: que “és necessari per a garantir les pensions” , que “la nostra economia no pot suportar que es dedique un 15 % del PIB a les pensions” –cosa que no passaria, en tot cas, fins al 2050, ja que avui només hi dediquem el 8 per cent-, que “el sistema de pensions avui ja és deficitari”.
Ho defenen amb mentides o amb mitges veritats, demostrant que tant els partits com els sindicats signants es sotmeten als dictats del neoliberalisme econòmic; tots ells han fet costat a unes tesis que no provenen ni de l’empresariat sinó de la banca, vertadera causant de la crisi econòmica, financera i pel que ja es veu, social que avui aguantem.
Ens estem sotmetent als dictats dels “sabuts” que ens ha submergit en la pitjor situació econòmica que es coneix des de la crisi del 29; només escoltem les solucions que aporten els màxim responsables de la crisi.
Com ho justifiquen? Amb arguments merament econòmics, ens diuen que si avui vivim més anys, existeix un desequilibri entre la les persones jubilades i les no jubilades. No és fals l’argument, però si jo dic que prolongar l’edat laboral dos anys, impedeix que la joventut accedisca al treball també dos anys em contesten que l’oferta de treball no és una quantitat fixa, que hi ha mesures que augmenten els llocs de treball; aleshores per què no fan el mateix plantejament amb les pensions ja que aquestes no depenen de la quantitat de persones en edat laboral, sinó de les persones que tenen treball? El problema és la quantitat de treballadors en actiu, doncs la mesura ha de ser afavorir la creació de llocs de treball, no allargar l’edat laboral.
Diuen que no hi ha prou recursos econòmics, però no diuen per a qui. No és veritat que un treballador actualment produeix molt més que fa 40 anys? No és veritat que la productivitat, i per tant els guanys que dona a l’empresa avui és molt major? Qui es queda amb aquest benefici? Ne se’n pot guardar un poc més per a garantir les pensions?
Diuen que no podrem suportar que es dedique el 16 per cent del PIB al pagament de les jubilacions, però ningú diu que Itàlia avui esta dedicant ja el 14 % del seu producte interior brut a les jubilacions, i que sapiguem la seua economia està molt millor que la nostra que avui només hi dedica el 8 %.
Els arguments econòmics poden contestar-se amb arguments econòmics, matemàtica contra matemàtica, però s’utilitzen per amagar les vertaderes raons, les socials, les ideològiques: el criteri fonamental que s’utilitza per al repartiment de la riquesa.
Tant des del partit del BLOC com des de la COALICIÓ COMPROMÍS, defenem que en el repartiment dels guanys es beneficie a qui menys té i això es pot fer directament amb millores econòmiques o mitjançant l’extensió dels serveis públics gratuïts, siguen la sanitat, l’educació, o qualsevol altre. Però també dedicant el diners necessaris per al sistema de previsió i per tant per al pagament de les pensions. La pregunta fonamental és si es poden consignar les quantitats necessàries per a mantenir l’edat de jubilació al 65 anys i la resposta es que sí, que només cal dedicar una xicoteta part dels beneficis a eixa finalitat.
Com es pot aguantar que el mateix dia en que es signa el retard en l’edat de jubilació, el BBVA fage públic els guanys anuals de 4.606 milions d’euros? Com es possible que el sector financer, causant de la crisi econòmica que deixa cada dia més persones aturades, guanye mils de milions d’euros, mentre que aquells que no tenen cap responsabilitat en ella perden el treball o se’ls retarda l’edat de jubilació?
És des d’una visió progressista que es pot donar solució, dedicant més diners a qui més els necessita i no és aquesta visió la que ha tingut ni el PSOE ni els sindicats que s’anomenen a sí mateixos “majoritaris” ni, lògicament, la que té el PP, encara que aquest, per la seua ideologia, ni se li demana tampoc.

dilluns, 7 de març del 2011

PROPOSICIÓ NO DE LLEI PER LA MILLORA DEL RENDIMENT ESCOLAR

Davant el fals debat que sempre havíem tingut a Les Corts, debat en el que ningú volia aprofondir ni en la determincació de les causes ni en la busca de solucions dels fracàs escoalr em vaig proposar presentar una proposa estructurada de mesures destinades amillorar el rendiment escolar i el passat plenari ho ferem presentant la següent Proposició No de Llei:

De manera reiterada, l'Estat espanyol, amb un 31,2% de fracàs escolar, supera a la mitjana europea en relació al baix rendiment acadèmic d'alguns estudiants. Malauradament, el País Valencià encara supera a la mitjana de l'Estat en vora 8 punts, mentre que al País Basc, Navarra i Astúries cau a la meitat i voreja el 15%. Més enllà de les xifres, aquest fet persistent representa un risc de pobresa per als ciutadans amb baixa formació. En termes econòmics, aquest drama humà, suposa una despesa important en subsidis per desocupació ara que estem comprovant els efectes perversos d'unflar sense límit la bombolla immobiliària en detriment del teixit productiu.
En conseqüència, ha sorgit un creixent interès i preocupació pel fracàs escolar, un problema determinat per múltiples factors com el context social i econòmic, la família, el funcionament del sistema educatiu, l'actitud de l'Administració, el treball del professorat i la disposició del propi alumnat. L'educació és assumpte complex, de res val la simplificació. Per tant, les propostes procedents dels poders públics han d'estar avalades per un coneixement el més ampli possible del que ocorre en els centres educatius. Llavors apareixerà una realitat complexa, plena de matisos, que requereix aplicar polítiques sostingudes a llarg termini, amb el necessari suport econòmic.
L'alumnat que fracassa és víctima d'una estructura social que produeix uns desequilibris greus i d'un sistema escolar que es mostra incapaç no sols de que tots els joves puguen arribar als objectius de l'educació obligatòria, sinó que ni tan sols acudisquen regularment a classe o d'impedir que abandonen prematurament els seus estudis. En aquest assumpte, l'única bona notícia és que es tracta d'un problema perfectament localitzat, detectat i que té un tractament específic si se sumen esforços des dels diferents elements que conformen el sistema social en general, i el sistema educatiu, en particular. Perquè l'existència d'un alt grau de fracàs escolar fa necessària l'acció conjunta de les parts implicades de la societat, doncs el fet que hi haja escolars amb dificultats per a superar amb èxit les exigències del sistema educatiu implica no només factors estrictament individuals sinó educatius, socials i culturals.
No obstant això, la problemàtica d'aquesta realitat educativa no es pot deslligar del seu component humà, ja que en el fet de planificar l'ensenyament s'ha de tenir en compte que existeixen éssers humans diferents. I no només per les seues característiques personals, sinó també pels diferents condicionaments socials. No es pot ignorar l'estreta relació que existeix entre bons resultats acadèmics i procedència social, principalment la seua dependència amb el clima sociocultural imperant en la família i en l'entorn social.
Per tot això, la lluita contra el naufragi en l'escola reclama que s'engeguen programes globals i integrats que tinguen en compte les dimensions socials, familiars i educatives. Per començar, les institucions educatives són les que fixen els objectius de cada cicle en el sistema d'ensenyament, pel que es fa necessària una adequació real d'aquests propòsits a cada etapa educativa. Quan els resultats obtinguts són negatius, l'Administració ha d'analitzar les causes que els produeixen i corregir les possibles disfuncions estructurals i de continguts.

Per tot això presentem la següent

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ

Les Corts insten el Consell per tal de que, front al rendiment escolar, analitze les causes que produeixen els resultats negatius i corregisca les possibles disfuncions estructurals i de continguts, en base als següents objectius:

1. Diagnòstic i avaluació.
a. Elaboració d’un programa específic de diagnòstic i avaluació del rendiment escolar amb la participació de tots els sectors de la comunitat educativa , pares i mares, professorat i alumnat i amb la col•laboració dels ajuntaments afectats.
b. Elaboració del mapa del rendiment escolar que hauria d'identificar tant les parts del currículum que tenen major impacte sobre el baix rendiment escolar, com els centres i localitats on aquest és més significatiu, i dintre de cada centre, els cicles i fins i tot els perfils de l'alumnat on es concentra el problema.

2. Mesures que afecten directament el professorat:
a. Realització d’un pla de formació continua que pose a l'abast del professorat actual l'adequat tractament de la diversitat com un dels principis de l'escola inclusiva
b. Augment del professorat de suport imprescindible per a dur a terme les adaptacions curriculars que precisa la diversitat de l'alumnat.

3. Mesures referents a l’organització dels Centres:
a. Reducció del nombre de l'alumnat, tant per aula, com per docent, per a poder oferir l'atenció personalitzada que requereix la lluita contra el fracàs estudiantil
b. Intervenció coordinada, mitjançant programes integrals, de l'Administració Autonòmica i l'Administració local, al costat dels centres educatius
c. Participació activa de l'alumnat i els pares i mares considerats com agents actius de l'educació
d. Potenciació dels Departaments d'Orientació dels centres així com els actuals Serveis d'Orientació Educativa y Psicopedagògica de zona, en els quals, la figura del psicòleg o pedagog ha d'acompanyar-se per un equip de professionals qualificats, entre els quals ha d'haver treballadors socials.
e. Millora del Pla PREVI adreçat al tractament adequat de la convivència als centres educatius de manera que arreplegue totes les mesures i espais d'intervenció, ara inconnexes, per a incrementar la seua eficàcia.
f. Distribució equilibrada de la població escolar menys avantatjada en col•legis públics i concertats
g. Mesures de prevenció:
i. Desdoblament de les classes que presenten més dificultats per a l’alumnat (com ara matemàtiques o llengua) en dues aules, amb professorat extra.
ii. Prestació de mesures de suport puntual a l'alumnat que presenta determinades llacunes en el programa
iii. Realització d’adequacions metodològiques
h. Augment dels especialistes en audició i llenguatge i de pedagogia terapèutica
i. Generalització en tots els instituts dels Programes de Diversificació i els Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI).

4. Mesures per la millora de la valoració social de l’educació
a. Accions en els Centres destinades a aconseguir aquest objectiu.
b. Campanya continuada utilitzant el mitjans per millorar la imatge del professorat i revaloritzar la formació

5. Altres mesures que afecten l’ Administració Autonòmica:
a. Obrir l'Observatori de la Convivència a la participació de tots els sectors de la comunitat educativa,
b. Crear un registre central d'incidències i assegurar la protecció jurídica del professorat.
c. Promoció d’un Pla Integral de Convivència en el qual participen les conselleries d'Educació, Justícia, Sanitat i Benestar Social, amb mitjans i recursos de suport i de formació de tots els sectors de la comunitat educativa en els assumptes de convivència escolar
d. Creació d’una xarxa pública de centres d'Educació infantil de 0 a 3 anys.

He d'agrair el reconeixement que la porta-veu del PSOE, Ana Noguera, va fer de la proposta presentada i també el seu vot favorable però, una vegada més, vam estropessar amb la demagògia i la irresponsabilitat del PP que ni tant sols va reconéixer la greu situació de l'ensenyament públic valencià.