Davant de la proposta de prohibició de l’ús del terme País Valencià a Les Corts Valencianes, en el plenari del 15 de maig, en nom del Grup Compromís vaig defendre una esmena en la que es buscava la integració de totes les sensibilitats existents entre tots els valencians i valencianes; ací un fragment de la intervenció, la part en que defensem el terme País Valencià, com a denominació històrica basada en articles de qui més ha estudiat aquesta denominació: Joan Fuster.
Hem de ressaltar les paraules de l’estatut en l’acceptació dels diversos termes com a “integrador dels dos corrents d’opinió que emmarquen tot allò que és valencià”; l’estatut posa la paraula integrador i el PP l’enfronta a la voluntat de divisió.
Efectivament, com diu Fuster, “la terminologia, les denominacions, no són mai innocents. Rere els noms hi ha sempre una determinada lectura de la realitat i també un projecte”. Per tant som tots nosaltres els que hem de saber respectar i compartir de manera inclusiva tots aquells que tenen un projecte valencià, hem de complir el que diu l’estatut, (i si no canvien-lo) integrant-los, amb respecte a la diversitat d’idees i de projectes.
El terme País Valencià és un clàssic en la denominació de la comunitat, i ja en tenim constància escrita de la seua utilització l’any 1699 en un llibre descobert per Marià González Baldoví, “La Vida de fra Agustín Antonio Pascual, escrit per Agustín Bella on trobem el passatge: «Porque no le tenía el Señor destinado para Apóstol de las Indias, sino de nuestro País Valenciano...».
També apareix en Fiestas seculares que en honor de sant Vicent Ferrer va publicar el jesuïta Tomàs Serrano el 1762. El pare Serrano empra també «País Valenciano».
Seguim trobant-lo en el segle XIX en Teodor Llorente, en Elías Tormo i, en general, en els erudits de la Renaixença.
Serien després les minories universitàries agrupades al voltant de Acción Cultural Valenciana les que promourien la utilització d’aquest vocable; hi participaven Mateu i Llopis, Gómez Nadal, Igual Úbeda, Beneyto Pérez, Carreres i de Catalayud, Sanchis Guarner...
El 1933, Felip Mateu i Llopis publicà El País Valencià; Antoni Igual, les Històries del País Valencià, editades durant la Guerra d’Espanya, També Almela i Vives, i Carles Salvador, i Miquel Duran, i tants més, procedents de generacions anteriors, usaven «País Valencià”
Durant el franquisme va ser Joan Fuster qui va publicar en 1962 “El País Valenciano” en castellà i seria l’antifranquisme, qui assumiria eixe denominació de «País Valencià» de manera que va ser emprat per tothom qui treballava per la «ruptura» o per la «transició».
La conclusió és òbvia: el terme «País Valencià» conviu amb el de «Regne de València» des d’abans de l’abolició dels Furs; és conserva durant el segle XVIII, el trobem en el XIX i es segueix utilitzant en el XX i XXI... i es seguirà utilitzant, senyories, acordem el que s’acorde avui.
La busca d’un nom per a la nostra comunitat ha estat una realitat històricament contrastada; Faustí Barberà va encunyar el mot Valentínia, que a penes es va utilitzar, i tots coneixem el terme Levante que es referia a un territori molt indeterminat que unia el País Valencià a altres terres.
Per això, senyories apel•lem a la consciència i el raonament, per damunt de la imposició brutal; no tornen a usar “el justo derecho de conquista” argüit per Felip V per acabar amb el regne de València, no ho fagen.
Però ho van fer, van actuar com Botiflers.