LLEI D’ORDENACIÓ I GESTIÓ DE LA FUNCIÓ PÚBLICA VALENCIANA

És una oportunitat perduda perquè el projecte de llei que ens han presentat és la història d’un fracàs a l’hora de projectar una funció pública moderna, integradora, professional i valenciana.

El consell, representat per la consellera de justícia i administracions públiques, s’ha limitat a complir l’expedient que li plantejava l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP), i s’ha conformat amb deixar les coses com estaven. Això sí, amb un embolcall ben gruixut: el projecte de llei és tres vegades més gran que la llei actual. Però això no obsta per a descobrir la veritat a poc que s’analitze el text; com deia Lampedusa a Il Gattopardo: “que tot canvie perquè tot continue igual”.

Per què ho han fet? Doncs per vanitat. Sí, per la vanitat de ser els primers, per presentar abans que cap altra comunitat autònoma una llei autonòmica de desenvolupament de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic. Està bé marcar fites per al nostre país, però no aprofita de res marcar-les en qüestions buides o que queden superades àmpliament per uns altres a poc que esperem. Recordem que l’estatut autonomia, també va ser el primer i després ens vam trobar amb tantes mancances que van tenir que incloure la ridícula clàusula Camps, o trobar-se en unes deficiències tant grans en el capítol de finançament que poc després Pla va proposar modificar-lo i Camps li ho va acceptar (encara que aquest debat no es va produir).

Poden replicar explicant-nos les bondats de la llei, que les té, però o ja estan en l’actual llei de la funció pública valenciana, o ja estan en l’EBEP.

Aquesta llei perd diversos trens, fonamentalment per manca d’ambició dels redactors del text definitiu: perd el tren de la modernitat, el de la integració, el de la participació, el de la professionalitat i el de la valencianitat.

· Perd el tren de la modernitat quan renuncia a plantejar-se les possibilitats d’acollir diferents vies per a l’accés a la funció pública. Sacralitza l’oposició, com si el segle XXI fora el segle XIX, i renúncia a contrastar pràctica i acompliment, preferint la pura memòria de dades. Per a acumular dades, tenim els ordinadors. La funció pública necessita treballadores i treballadors, servidors públics, no erudits.
· Perd el tren de la integració, quan renuncia a plantejar una veritables Escola Valenciana d’Administració Pública que seleccione amb criteris unificats la funció pública del conjunt de les administracions valencianes. Així, renuncia de pas a l’ambició de crear una cultura valenciana de la cosa pública, que duga l’actual dispersió administrativa a unes organitzacions professionals i arrelades al territori.
· Perd el tren de la participació, quan configura un Consell Assessor de la Funció Pública conformat només per alts càrrecs i un cor d’assessors nomenats per aquests. Les funcions àuliques són bones per a les orelles de qui rep les lloances, però no serveixen per contrastar punts de vista, conciliar interessos i fer front de cara als problemes. A més, si aquest òrgan només ha d’aconsellar quan l’administració sotmeta “a la seua consideració” els assumptes, realment no es vol un òrgan consultiu eficaç, sinó simplement rentar-se la cara i no tindre cap òrgan que eventualment els puga esmenar la plana, ni que siga des del punt de vista tècnic.
· Perd el tren de la professionalitat, quan es vol eludir el debat polític sobre el nombre de persones de confiança que cada govern nomena. Si “per obligació”, perquè ho diu la llei, hem de nomenar els conductors com a eventuals, això permet elevar el nombre d’eventuals, de personal de confiança, molt més enllà del que en unes altres circumstàncies es voria correcte. Si creen per llei una figura de “coordinador/a assessor/a” que no és més que un eventual camuflat, si obliguen a seleccionar tots els caps de servei per lliure designació, si s’entesten en no voler arreglar l’etern problema de la temporalitat en les administracions valencianes... Si fan tot això alhora, no pot ser casualitat, sinó causalitat: estan molt a gust amb aquesta situació, amb una immensa quantitat de persones els llocs de treball de les quals depèn de la seua santa voluntat.
· Perd el tren de la valencianitat, quan renuncia a exigir el coneixement dels idiomes oficials a la nostra comunitat autònoma en l’accés a la funció pública. El PP que presumeix tant de valenciania, l’assusta trencar una llança pel valencià, per la llengua dels nostres avantpassats. Una llança perquè no desaparega, perquè el bocí de singularitat que aportem a la cultura universal continue existint. I això no serà possible si la mateixa administració pública valenciana no considera important –imprescindible diríem nosaltres- demanar el coneixement suficient del valencià en l’accés a la funció pública.

La Llei de la Funció Publica Valenciana perd l’oportunitat de modernitzar la funció pública i dignificar la persona del funcionari en un moment delicat en que el Govern de l’Estat es dirigeix a ells per tal de retallar-los els sou com si foren els responsables de la situació econòmica estatal.

Des de Compromís i des del BLOC fem pública la nostra defensa del funcionariat de qui depén el bon funcionament de tota l’administració més encara quan habitualment no ha tingut el reconeixement social que es mereix i, encara més, quan els seues retribucions no han estat parelles ni tant sols amb l’augment del l’IPC.

TORREBLANCA I CABANES, UNA FITACIÓ DE COSTES, O UN ATRACAMENT?

En data 17 de març de 2010 , el cap Provincial de Costes en Castelló, Ignacio Gil Pérez, va signar la providència d’incoació, informació i notificació de l’acte de fitació i delimitació dels bens de domini públic marítimo-terrestre en el tram de costa que comprèn el denominat Prat de Cabanes-Torreblanca i es va publicar en data 27 de març en el B.O.P.
Aquesta providència té el seu origen en la proposta de delimitació provisional basada en la memòria signada, en octubre de 2009 pel Cap de la secció del Domin Públic, Alfonso Giner Carceller; el Cap del servei de Gestió del Domini Públic, Ángel Segura Sala i el Cap Provincial de Costes, Ignacio Gil Pérez.
Segons consta a la proposta de delimitació, la ZMT entraria més d’un quilòmetre dins els termes de Torreblanca i Cabanes, amb el que inclouria la pràctica totalitat del Parc Natural del Prat, delimitació absurda i sense cap base científica tal com contesten el professor d’Hidrogeologia de la UJI, Ignasi Morell; el doctor en Biologia, Gerardo Urios o el biòleg i limnòleg, Juan Rueda.
La situació que origina aquesta proposta es pot qualificar, almenys, d’inaudita, ja que passaria a propietat del Ministeri tot un Parc Natural, que ja està regit per un reglament d’Ús i Gestió, i, a més, passaria per damunt de la voluntat d’un poble que ha estat sempre la de conservar aquest espai natural. A més afecta a un nombre de propietaris, que sense cap justificació vorien alterat el seu dret com a propietaris de les finques que han treballat durant vàries generacions, encara que, com a explicació, el subdelegat del govern, Toni Lorenzo, explicava que la propietat no passa a ser del Ministeri sinó que passa a ser domini públic; no té cara el xic, i si totes les seues propietats passaren a ser públiques, que li pareixeria?
Tant descabellat és l’aplicació habitual de la Llei de Costes que la Comissió de Peticions del Parlament Europeu en la reunió dels dies 22 i 23 de març de 2010 va fer constar respecte aquesta llei que “existeix un problema de seguretat jurídica i de indemnització justa, que les declaracions dels representants del Govern Espanyol i de la Comissió no són satisfactòries i que el Parlament prosseguirà l’examen de l’assumpte.” I en l’acta de la mateixa sessió consta també la decisió de “sol·licitar al President Buzek que remeta un escrit al President de Govern Espanyol, remarcant, entre altres, l’aplicació arbitrària de la llei, la falta de seguretat jurídica i la indemnització injusta; escriure una carta a la Comissària Viviane Reding per a sol·licitar-li un aclariment dels aspectes de les peticions relacionades amb la Carta dels Drets Fonamentals i el CEDH. Els coordinadors debatran altres mesures de seguiment.”
Per això he presentat a Les Corts una Proposició NO de Llei en la que demanem:
· Que Les Corts Valencianes donen el seu recolzament institucional i polític als Ajuntaments de Torreblanca i de Cabanes, en la seua oposició a que es duga a terme la providència d’incoació, informació i notificació de l’acte de fitació i delimitació dels bens de domini públic marítimo-terrestre en el tram de costa que comprèn el denominat Prat de Cabanes-Torreblanca, publicada en data 27 de març de 2010 en el B.O.P. número 37 de Castelló, així com a tots aquells altres ajuntaments que puguen sofrir les propostes de modificació de la ZMT, en circumstàncies similars a les descrites anteriorment.
· Que Les Corts Valencianes insten el Consell per tal de que requerisca del Govern de l’Estat, a paralitzar totes les actuacions previstes en la providència d’incoació, informació pública i notificació d’acte de fitació.
· Que Les Corts Valencianes insten el Consell per tal que aquest requerisca del Govern de l’Estat per a que establisca una moratòria que afecte totes les noves modificacions de la ZMT i de la zona de domini públic marítimo-terrestre, en tant en quant la Comissió de Peticions del Parlament Europeu no es definisca clarament sobre els problema d’inseguretat jurídica i d’indemnització justa a més de donar solució a l’aplicació arbitrària de la llei.
I com la Conselleria titular de Medi Ambient, de qui depèn l’administració del Parc Natural del Prat, que és qui patirà la nova fitació, i volem saber que en pensa, i que no s’amague només en la crítica fàcil a tot allò que ve de Madrid per tant també demanem:
· Que Les Corts Valencianes insten el Consell a que aquest, mitjançant els serveis de la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, emeta un informe sobre les característiques biològiques, geològiques i hidrològiques del Prat, així com les causes de l’erosió de la costa en Torreblanca i Cabanes i les possibles solucions a aquesta.
Vorem què ens diuen uns i altres.

LES CORTS APROVEN, PER UNANIMITAT, LA DECLARACIÓ INSTITUCIONAL EN DEFENSA DE LA CERÀMICA DE CASTELLÓ.

Ha de deixar ben clara la meua satisfacció pel fet de que,per una vegada, Les Corts s’hagen convertit en un lloc de negociació i consens. La declaració institucional, que consta reproduïda més avall, va ser proposada per mi als portaveus dels grups parlamentaris i, després del temps necessari per revisar-la i corregir-la ha sigut acceptada i assumida per tots.
La declaració institucional ha estat extreta del manifest signat per ASCER i els sindicats CCOO i UGT i que, personalment i en nom del BLOC, vaig poder signar també, en la seu d’ASCER i en presencia del seu President, el Sr. Piñón, i dels sindicats esmentats, complint la meua paraula, donada allí mateix, de que la presentaria.
Sóc conscient que no és més que un acord, sols paraules, però també sóc conscient de que ningú s’ha negat a recolzar-lo, ara només falta que, tant el Consell com el Govern de l’Estat, consignen els recursos necessaris i servisquen per a salvar un grapat de llocs de treball de Castelló.

DECLARACIÓ INSTITUCIONAL

Les Corts Valencianes, mitjançant la present Declaració Institucional, volen mostrar el seu suport al sector tauleller en la nostra Comunitat.
La greu crisi econòmica que patim ha provocat una caiguda considerable de l’activitat empresarial, afectant especialment al sector tauleller de la província de Castelló, on s’han destruït fins desembre de 2009 vora 7.500 llocs de treball. Estes dades preocupants han fet que des de les associacions empresarials, els sindicats i els partits polítics, han signat un manifest per a posar-se en marxa i evitar la destrucció massiva d’ocupació fixa.
Els agents socials i econòmics de Castelló proposaren a principis de 2009 un nou Pacte per l’Ocupació en el sector tauleller i un dels seus punts era, concretament, incentivar a les empreses perquè asseguren els llocs de treball. Als darrers mesos, la patronal taulellera xifrà en un mínim de 10 i un màxim de 20 milions d’euros a aportar en sis anys la quantitat necessària per reflotar el sector i mantenir les empreses i els llocs de treball de la zona.
Són moltes les famílies afectades per la crisi del monocultiu industrial de Castelló, que no té alternatives ocupacionals en la zona.
Les Corts Valencianes s’adhereixen al manifest signat per ASCER, la patronal taulellera de Castelló, sindicats i partits polítics, per a manifestar el suport de la cambra de representació del poble valencià a un importantíssim sector econòmic de la nostra terra.

Palau dels Borja, 28 d’abril de 2010

CASTELLA-LA MANXA HA DE PAGAR EL QUE DEU ALS REGANTS DEL XÚQUER

Mentre el conseller Cotino es dedica a inaugurar una exposició pagada amb fons públics per a reivindicar l'inexistent transvasament de l'Ebre, l'únic transvasament actiu del que es beneficia el poble valencià, el del Tajo-Segura, està en perill a causa de la reforma de l'estatut de Castella-La Manxa.

En el grup parlamentari de Compromís, hem decidit prendre la iniciativa fent propostes reals per a reivindicar les necessitats hídriques i els drets del poble valencià. Acabe de presentar una Proposició No de Llei en les Corts Valencianes per exigir al Ministeri de Medi Ambient, a través de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que l'Ajuntament d'Albacete complisca amb el conveni d'Alarcón –signat al juliol del 2001 pels governs central, valencià i castellà-manxec i els regants valencians-, pel qual es fixen unes reserves mínimes per als usuaris valencians i, en cas de cedir-les, se'ls deu indemnitzar, cosa que no ha succeït fins al moment i per això el consistori albaceteny deu més d'un milió d'euros a la Unitat Sindical d'Usuaris del Xúquer.

La falta d'un govern valencià fort ens porta problemes com els que tenim. La comunitat veïna sobreexplota els aqüífers de la Manxa oriental, ens volen imposar una reserva hídrica per a acabar amb el transvasament Tajo-Segura i, a més, gasten l'aigua d'Alarcón, que ens correspon al valencians i es neguen a pagar per això, la qual cosa ja és intolerable i per aquesta raó volem que les Corts es pronuncien.

El que proposem sí que és fer una política real per a assegurar l'aigua i el benestar al nostre poble i no el que fa el Consell. L'exposició que inaugura Cotino sobre un document de l'època de la II República que parla del transvasament de l'Ebre ens fa pensar que ara el Consell s'ha fet republicà, alhora que ignorant, perquè a finals del segle XIX alguns municipis de la província de Castelló, com Torreblanca, el meu poble, ja van demanar el transvasament, encara que en aquella època ni la costa, ni el medi ambient, ni l'agricultura, ni el territori estaven en la mateixa situació que ara, ni existien especuladors ni trames de corrupció a gran escala, com ara, que s'aprofiten de les grans infraestructures i de les administracions públiques.

Quant a l'estatut de Castella-La Manxa, ni es pot acceptar que el transvasament Tajo-Segura caduque d'ací a cinc anys, com tampoc es pot acceptar la reserva hídrica, ni de 4.000 hectòmetres cúbics, perquè en un any de pluges com ha sigut aquest, Castella-La Manxa emmagatzema 2.991 hectòmetres i la mitjana dels últims deu anys és de 1.853 hectòmetres embassats, per la qual cosa es volen reservar més del que tenen i han tingut i això suposarà la fi del transvasament Tajo-Segura i serà un perill per a milers de famílies que viuen de la indústria, del turisme i de l'agricultura en les comarques de sud d'Alacant

Causes i efectes del retard en el pagament de les ajudes de benestar social.

Dimarts matí vaig estar a la concentració que pares, usuaris i professors dels centres gestionats pel Patronat Intermunicipal Francisco Esteve, així com dirigents d’aquest, van realitzar davant la Conselleria de Benestar Social. Aquest Patronat atén, en els seus centres concertats o subvencionats a 189 usuaris, tots ells discapacitats intel·lectuals de diverses edats i graus d'afectació.
A hores d'ara, s’enfronten a un greu problema: la Conselleria de Benestar Social no els ha abonat les quantitats que els corresponen pel concert del Centre de Dia (en el que s'atén a discapacitats adults greument afectats) i, pel que sembla, també hi haurà retards en el cobrament de les Ajudes per al Centre Ocupacional (discapacitats adults) i el Centre d'Atenció Primerenca (xiquets de fins a 4 anys).
A causa d'aquests retards, els professionals, que allí treballen, no han pogut rebre el seu sou íntegre del mes de febrer i no podran cobrar la seua nòmina del mes de març i, el que és més greu, no saben amb certesa quan ho podran fer.
Només arribar a Les Corts hem presentat una Proposició no de Llei i unes preguntes sobre la causa d’aquest retard i quan pensen posar remei a aquesta situació, cosa que no és nova ja que l’any passat, després de reunir-me amb representants de l’Associació de Malalts Mentals De Castelló, la qual gestiona també un centre de dia, ja vaig presentar unes preguntes similars perquè patien la mateixa situació. Diverses vegades, en intervencions davant la Consellera de Benestar Social li he preguntat si anaven a seguir fent el mateix i mai he tingut contestació. Per que`no contesten? Per què la resposta havia de ser un SÍ i no quedava bé dir-ho.
Per què actua d’aquesta manera la Conselleria? Hi ha almenys dues raons:
La primera és la falta de liquiditat del Consell, que impedeix de manera continua fer front a les obligacions econòmiques. Per il·lustrar l’exemple recordem que l’empresa adjudicatària del servei de neteja de la Conselleria de Justícia, fa uns mesos, va notificar la resolució del contracte per l’impagament dels darrers vuit mesos; els impagament als advocats del torn d’ofici; el retard de quatre mesos en pagar als centres públics educatius de primària i secundària les ajudes de menjador i transport, que van amenaçar la continuïtat del servei; les sentències reiterades contra la Conselleria de Sanitat, pels impagaments als subministradors amb obligació de pagament d’interessos. A conseqüència d’aquesta situació s’ha constituït al País Valencià l’Associació de Creditors de l’Administració. I quan li vaig preguntar al President, en la sessió de Control del Plenari, només vaig obtenir com a contestació una lapidària frase: “el Consell paga puntualment totes les seues obligacions econòmiques” i punt final. Negant el problema aquest deixa d’existir i, el que és pitjor, no es posa remei.
La segona raó, més particular i que afecta les associacions sense ànim de lucre, és que aquestes molesten; a Camps no li agrada (ni a Cotino Tampoc) que aquestes gestionen centres de dia i o residències específiques, tenen empreses que es dediquen a aquests menesters, amb les que tenen unes millors relacions socials i econòmiques. Les associacions en quant no disposen dels diners de la Conselleria tenen que acudir al crèdit; aquest crèdit solen avalar-lo amb la resolució en ferm de la concessió de les ajudes. Concloent, si no li paguen necessiten crèdit, si no treuen la resolució no poden avalar-lo i d’ací es deriva l’ofec econòmic. Reiterades vegades li he preguntat a la nova consellera, Àngélica Such, si va a seguir el mateix procediment que Cotino i no m’ha donat cap resposta. Sospitós.

Hem aprovat demanar l'adaptació de les pensions de llauradors i ramaders a les del règim general de la Seguretat Social.

De vegades es donen les condicions favorables per aprovar una Proposició No de Llei; en primer lloc, el que es proposa ha de ser convenient i ha d’estar ben raonat, però això no és prou, per aconseguir la conformitat de la resta de grups no és prou que la petició siga justa i raonable, també fa falta que vegen l’oportunitat, al PSOE li dona urticària tot allò que li treu els colors al Govern de l’Estat i el PP es nega a aprovar cap sol·licitud dirigida al Consell, encara que s’alegra quan les peticions es dirigeixen al Govern presidit per Zapatero.
Amb aquesta introducció pretenc dir-vos que no presumisc de que s’haja aprovat, el més important és que ningú s’haja atrevit a votar en contra, i voldria pensar que ho han fet perquè és just, perquè cal defensar els nostres llauradors, que dediquen el seu treball a produir, no a especular com molts altres; ells sí que creen riquesa, si els deixen.
És per això que no es pot permetre que la pensió mitjana mensual que rep un llaurador o ramader de la Comunitat Valenciana a través del règim especial agrari de la Seguretat Social (REASS) siga de tan sols 504 euros al mes, molt per sota de la mitjana de la que correspon als que provenen del règim general de la Seguretat Social, que és de 906 euros, segons les dades del Ministeri de Treball corresponents a desembre de 2009.
Un pensionista agrari cobra així 402 euros al mes menys que una altra persona que cotitza en el règim general, la qual cosa significa que en termes percentuals un pensionista agrari cobra únicament un 56 per cent respecte a una altra persona que cotitza en el règim general.
Si s'analitzen totes les pensions existents, únicament observarem les d'assegurança obligatòria de vellesa i invalidesa -de mitjana, 349 euros- i les d'empleats de la llar -465 euros-, que perceben una quantitat inferior a les dels llauradors i ramaders en el règim agrari. Fins i tot el salari mínim interprofessional previst per a 2010, que és de 633 euros, és més alt que el que percep un llaurador o un ramader per la pensió. I si s'analitza per tipus de pensions, la mitjana del règim agrari en la jubilació ascendeix a 556 euros, pels 1.076 euros que es cobren del règim general. Amb relació a la pensió per viduïtat, sense ser la diferència tan elevada, també és significativa, ja que en el general es cobren, de mitjana, 619 euros i en el règim agrari, únicament 446 euros.
En la incapacitat permanent les diferències també són molt importants atès que en el general es percep, de mitjana, 931 euros, mentre que en l'agrari disminueix la quantitat fins als 479 euros. El règim general de la Seguretat Social agrupa més de 5 milions de persones a tot Espanya i el règim agrari únicament prop de 650.000 persones, però això no és motiu suficient perquè hi haja aquest greuge comparatiu perquè parlem d'un sector estratègic. No s'ha d'oblidar que els llauradors i els ramaders formen part d'un sector estratègic per a la societat, ja que, a més de produir aliments sans i de qualitat, mantenen i gestionen el 80% del territori, fixen la població a les zones rurals i conserven el paisatge i el medi ambient del qual després es beneficien tots els ciutadans.
Per tot això, vaig presentar i es va aprovar:que Les Corts insten el Govern de l'Estat a adaptar les pensions de llauradors i ramaders a la mitjana dels que provenen del règim general de la Seguretat Social.
Esperem que se’ls atenga.

NOVA AGRESSIÓ DEL MARROC AL POBLE SAHRAUÍ

Ha rebut de Mahfoud Alí Beiba, President del Parlament de la República Àrab Sahrauí Democràtica, un correu amb la descripció del darrer (?) atemptat del Marroc contra els drets del poble sahrauí i he cregut oportú donar-li difusió, per què pugueu conèixer de primera mà la situació d’aquesta gent. Vaig a presentar una Proposició No de Llei a Les Corts demanant la condemna d’aquests tipus d’actuacions que constitueixen un autèntic exemple de terrorisme d’estat.

“La Fundació Sàhara Occidental CONDEMNA la sanguinària intervenció policial contra la població sahrauí en la ciutat ocupada de l’Aaioun.Les autoritats marroquines han arremès de forma cruel contra centenars de ciutadans sahrauís que es manifestaven, de forma pacífica, aquest passat dimarts, en el barri de Maatala de la ciutat l’Aaioun, capital del Sàhara Occidental, per a celebrar la tornada d’onze activistes sahrauís.El diumenge 7 de març, el grup dels onze, tornava a l’Aaioun, després d'una visita als campaments de refugiats i als territoris alliberats, per a mantindre contacte amb la seua família i amb el seu poble en l'exili. A la seua arribada, centenars de familiars i amics esperaven en l'aeroport però, la policia marroquina, els va impedir accedir a la sala del mateix. Desenes de policies van prendre els carrers de la ciutat ocupada de l’Aaioun, així com l'accés als domicilis dels activistes.
El dimarts 9 de març, segons informacions dels defensors de drets humans i dels observadors que es troben en el territori ocupat, la policia va escometre violentament i, sense previ avís, a la població civil desarmada, realitzant càrregues policials d'extrema duresa, colpejant a tots els que es trobaven en el carrer amb pals, porres i que, quan caien a terra, eren violentament colpejats, produint nombrosos ferits dels quals, encara falten per determinar el grau de les lesions que els han sigut infringides, desconeixent igualment el lloc on han parat alguns d'ells.
Entre els ferits es troben:Brahim Sabbar, secretari general de l'Associació Sahrauís de Víctimes de Greus Violacions de drets Humans comeses per l'estat marroquí (ASVDH ), que presenta fortes contusions en el cap.
Naama Asfari, Copresident del Comité per al Respecte de les Llibertats i els Drets Humans en el Sàhara Occidental (CORELSO) i Observador Internacional en judicis contra defensors de drets humans, presenta ferides en el cap, cara i esquena.
Ahmet Sbai, secretari general del Comité per a la protecció de presos sahrauís.
Izana Ameidan, activista de drets humans i del grup dels 11, ha rebut diverses ferides en distintes parts del cos.Ahmet Hammia, defensor de drets humans, presenta ferides en l'esquena.Dagna El Musaui que ha perdut dos dents i presenta contusions en el cap i hematomes en altres parts del cos.Mariam Amgaizlat, presenta contusions fortes en els ulls i en la boca.Manna Hadi, Hayat Rgaibi i Dahba Ayach amb fortes contusions.
Els successos que han passat, posen de manifest que, darrere de la cimera Unió Europea-Marroc, baix la presidència d'Espanya, celebrada a Granada i davant de la debilitat de la postura de la Unió Europea i de la seua presidència, que no han volgut incloure en l'agenda les greus vulneracions de drets humans que comet el regne del Marroc des de 1975, contra la població autòctona sahrauí, han provocat la repressió cega contra la població civil i els defensors de drets humans, que exercint el dret reconegut en els acords patrocinats per la Minurso i en l'esperit que el poble sahrauí, que es troba separat, puguen mantindre contactes, ha exercit contra la comunitat internacional i contra els acords firmats una nova fase d'aniquilació de qualsevol resistència a l'annexió del territori.
Instem a la Unió Europea i a la seua Presidència, a Cristopher Ross (Enviat Especial de les nacions Unides per al procés de descolonització), a Espanya i a França, així com a Estats Units, tots ells garants de la legalitat internacional, perquè intervinguen de forma immediata, protegisquen als defensors de drets humans i a la població civil que estan sent atacats, així com als observadors internacionals que es troben en el territori, en témer que aquesta onada de repressió s'estenga per tot el territori ocupat del Sàhara Occidental.
Ens adherim als comunicats de condemna realitzats pels comités de defensa de drets humans, que realitzen el seu treball en els territoris ocupats, així com dels comunicats d'Institucions, Organismes i associacions que han denunciat aquests fets.”