NOMÉS COMPROMÍS VOLEM QUE ELS ERO CONTINGUEN UNA CLÀUSULA SOCIAL QUE GARANTISCA LA RECOL•LOCACIÓ DELS ACOMIADATS.

Les postures dels grups de Les Corts mai acabaran de sorprendre’m com ha passat en el plenari de la setmana anterior, quan vaig exposar la motivació de la Proposició No de Llei en la que demanàvem que tots els ERO “s’acompanyen d’un pla social que minimitze els efectes dels acomiadaments”, aquest pla contemplaria la recol·lecció del personal. Només va obtenir els quatre vots de Compromís.
No hi ha problema de competències, que és el que va argumentar el PP, ja que la Generalitat és l’autoritat que aprova els Expedients de Regulació d’Ocupació.
Tampoc podem assumir la postura del PSOE que, com sempre, nada entre dues aigües de manera que comparteix tot l’anàlisi de la situació, però no la solució, o siga que considera que cal criticar el PP però no buscar solucions, pareix que té por a decidir; mala cosa per a ser aspirant a governant.
Les xifres econòmiques del País Valencià, entre les quals destaquen les de l’atur, són les pitjors i més preocupants de tot l’estat i han evolucionat molt més malament que a les altres autonomies i per això cal fer polítiques econòmiques amb trellat, pensant en els ciutadans i pensant sempre en crear treball, benestar i riquesa.
Les dades no poden ser més clares: si atenem les dades sobre l’atur, si tenim en compte l’evolució de la taxa d’atur, expressada en percentatge sobre la població activa, l’any 2007 la taxa de l’estat era aproximadament la mateixa que la del País Valencià: 8,3 i 8.8, ( la comunitat és situava en una diferència només de 0,5 punts per damunt de l’estat); és a partir d’aquest moment quan entrem en un augment irrefrenable que ens duu a la situació actual en la que la taxa d’atur a nivell d’estat és del 18,8 % i la del País Valencià és del 22,6 %, quasi quatre punts per damunt.
Si comparem amb Castella la Manxa, que presentava en 2001 una taxa quasi idèntica a la del País Valencià ( 9,5 front al 9,4), vorem que avui, Castella la Manxa està en un índex d’atur del 19,2 més de 3 punts per baix de la nostra taxa actual.
Des del BLOC i Compromís mostrem la nostra preocupació per la greu crisi econòmica que afecta als ciutadans i ciutadanes del País Valencià. Una crisi que es tradueix en quasi mig milió de persones en l’atur i moltíssimes famílies amb tots els seus membres sense treball i que no para de créixer; en el mateix moment en que es rebutjava la nostra proposta, s'anunciava l'ERO de Marie Claire a Vilafranca, amb més de 200 llocs de treball perduts. Ens trobem davant un drama social i humà i la nostra responsabilitat com a polítics, com a representats triats democràticament pels ciutadans i ciutadanes és donar solucions a eixos problemes i nosaltres estem ací, a Les Corts, per a proposar solucions, que és el que fem. Pareix ser que no tots estem en aquesta línia.

Motivacions per a presentar-me com a candidat del Bloc, per Castelló, a la Coalició Compromis

Aquesta és la meua carta de presentació per a demanar-vos el vostre aval, si sou membres del Consell Nacional, o el vostre recolzament personal, si no ho sou, per a poder presentar-me com a Candidat del Bloc, per la circumscripció de Castelló, a les properes eleccions autonòmiques.
Puc al·legar experiència: Regidor i Alcalde a Torreblanca, Diputat a la Diputació de Castelló i, en aquesta legislatura, Diputat a Les Corts Valencianes. A més, sempre m’he implicat en la gestió i direcció del partit, no només ho dic per que sóc, en aquest moment i per segon període, President Nacional del Bloc, sinó per què m’he implicat personalment en el creixement del Bloc a les comarques de Castelló; alguns col·lectius ho poden corroborar
Però el currículum no és res més que passat, i no vull que siga aquest el motiu per donar-me suport; preferisc que ho siga pel present (el que estic fent) i pel futur (el que farem tots els diputats i diputades de Coalició Compromís en Les Corts en la propera legislatura)
Aquesta legislatura ha estat molt important per al Bloc, hem retornat a Les Corts; allí som el grup més actiu en quant a propostes presentades, el tercer espai està representat activament, el cas Gürtel ha esclatat, i qui ha estat l’autèntica oposició sinó nosaltres? El meu cotxe ha arribat als 250.000 quilòmetres creuant el País de nord a sud, donant l’oportunitat de que els nostres regidors presumisquen de diputats. He intentat defendre els interessos del sector econòmic més abandonat pel PP i també pel PSOE, els nostres agricultors. Reiteradament el Conseller d’Educació, ha tingut que comparèixer davant les Corts a donar explicacions de les lamentables condicions en que està deixant l’educació pública valenciana. També, Morea i jo junt amb les diputades d'Iniciativa, hem donat resposta a les inquietuds culturals i hem presentat les propostes oportunes per atendre les necessitats manifestes de tot el sector, tant en la cultura pròpiament dita, com en la recuperació del patrimoni històric i cultural valencià. He sigut crític amb l’aplicació de la Llei de Dependència i l’oblit en que el Consell deixa les associacions sense ànim de lucre que treballen en l’atenció de les persones més necessitades de la nostra societat, he contactat amb les associacions que treballen per la igualtat i hem consensuat propostes. Respecte a les comarques del nord, a les que represente més directament, he intentat respondre a les seues necessitats i atendre totes les problemàtiques que he pogut localitzar o que els nostres regidors m’han presentat, a més he presentat propostes d’actuacions necessàries per la reactivació dels nostres sectors econòmics, com ho és el ceràmic.
Però queda el futur, i aquest passa per la consolidació de l’actual grup a Les Corts, la consolidació del Bloc i, conjuntament la de Compromís. Hem de fer estable aquest grup i conjuntament hem d’assolir la constitució d’eixe tercer espai, eixe Espai Valencià de Progrés, liderat pel Bloc, i això és el que ja estem fent i, després de les properes eleccions, acabarem de fer. Només amb tot el Bloc ho aconseguirem .
Queda amb vosaltres el compromís de seguir fent l’únic que sé fer, treballar, pel meu País, amb tots vosaltres, convençut de que ningú ho farà per nosaltres.
No vull dir res més; aquest és el meu pacte, el meu contracte social amb tots vosaltres, que concretarem encara més en el nostre programa electoral. Si coincidiu i creieu que puc representar-vos adequadament, doneu-me el vostre recolzament.

No em puc resignar a que la Presidenta de Les Corts pague l’edició d’un llibre secessionista i colpista amb el meus diners.

No vull reprimir la meua indignació davant el fet de que la Presidenta de les Corts, Milagrosa Martínez, haja pagat l’edició d’un llibre escrit per Rafael Maluenda, diputat en totes i cadascuna de les set legislatures de les presents Corts.
D’entrada no puc acceptar que es publique amb diners de la institució, un llibre d’una persona que, no només forma part d’ella, sinó que, a més, es vicepresident de la Mesa de Les Corts, o siga que forma part de la presidència de l’òrgan que pren les decisions; això només es pot mirar com a normal des del punt de vista d’aquells que també consideren normal que el President de la Generalitat accepte els vestits com a regals de les empreses amb qui contracta el Consell, o que alguns diputats accepten com a presents cotxes de gama alta.
Però el meu sentiment d’indignació és encara més fort i profund pel fet de que s’està pagant amb diners meus, personals, ja que tots els diputats i diputades de Les Corts decidírem que no se’ns pujaren les nostres retribucions, per contribuir a l’estalvi en una etapa de crisi, però si els diners de Les Corts es gasten en pagar un llibre que, amb tota seguretat, ningú volia publicar, quins estalvi està fent La Presidenta de Les Corts? Cap, més bé esta malgastant els diners públics.
I si encara no és això prou, aquest llibre predica el secessionisme lingüístic; ara resulta que Jaume I va aprendre a parlar el valencià, després de la conquesta de València, els va aprendre dels anteriors habitants d’aquestes terres. De quines fonts històriques ha extret aquesta afirmació? I això ho paguen del pressupost que aprovem a Les Corts, el mateix pressupost que pague les despeses de funcionament de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la que reiterades vegades ha mantingut que el Valencià i el Català són la mateixa llengua, amb dues denominacions distintes, en consonància amb l’opinió de totes les universitats, no només de Catalunya sinó de tot el País Valencià. Font de Mora, ja va donar un cop d’estat lingüístic a l’entrar a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a interferir en el seu dictamen, ara la presidenta, Milagrosa Martínez, en patrocina un altre de cop d’estat lingüístic en el que Maluenda representa el mateix paper que Tejero en el 23-F, aquest ficava cara i ulls al anticonstitucionalisme, aquell a la divisió lingüística.
Per acabar, el que és més greu: ofereix una concatenació de fets que, segons ell presenta, condueixen inexorablement a l’Alzamiento Nacional; ho mostra d’una manera que no és més que una justificació del mateix. I això ho publica Les Corts, la primera institució democràtica del País Valencià.
És per tot això que li he fet tota una sèrie de preguntes a la Presidència de Les Corts, en les que li expose tot el que he resumit en aquest article. Vista la poca qualitat democràtica del comportament que habitualment té la presidenta, no confie en que em conteste, però ningú em privarà de presentar-les i de donar publicitat al fet, en compliment de l’obligació de l’oposició: actuar de control dels poders.

L’ OCURRÈNCIA GENIAL DE LA JUBILACIÓ ALS 67 ANYS ACCENTUARÀ ENCARA MÉS L’ATUR JUVENIL

No es pot anar per la vida a colps d’efecte, simplement per demostrar durant la presidència espanyola de la UE que es fa alguna cosa, que és el que Zapatero ha fet, una vegada més, amb l’ocurrència genial, feta pública pel ministre de Treball, sobre el retard de la jubilació fins als 67 anys.

És clar que cal afrontar el complicat tema de l’envelliment de la població i dels efectes que tindrà sobre el Fons de Jubilacions de la Seguretat Social, però aquest tema requereix tota una sèrie de mesures globals, i no es pot avançar a colps d’ocurrències, com tantes vegades fa el govern de Zapatero, carregant-se a més les bases del Pacte de Toledo, al qual diuen ara que exposaran el projecte, però quan ja l’haurà aprovat primer el govern, que és una manera com a mínim estranya de pactar, i que sona més aviat a un “tràgala”. I, sobretot, em pregunte si qui ha tingut la gran idea d’ajornar dos anys la jubilació dels treballadors ha caigut en el compte que amb aquesta mesura està condemnant milers i milers de joves a restar encara més temps en l’atur, en uns moments en què justament els llocs de treball oberts als joves són tan escassos i tan precaris.
El govern espanyol sentia la necessitat de fer alguna cosa durant la presidència semestral de la Unió Europea, per tal de contrarestar la imatge que dóna el fet que el govern amb més atur de la Unió siga qui ara vol encapçalar la recuperació dels llocs de treball. Per això ha tingut aquesta “genialitat”, en relació a un tema sobre el qual tots els països membres estan debatent i analitzant els pros i els contres. Però ells, “echaos palante”, volen ser ara capdavanters en alguna cosa, ni que siga en una tema tan conflictiu i que reclama un debat seré i professional, ben lluny de les fugides endavant a què aquest govern ens té, per desgràcia, tan acostumats”.
La seua “reflexió” els ha portat a mirar què fan altres països, entre ells Alemanya, però es conformen en proposar una mesura mentre s’obliden de copiar, per exemple, el tractament que li donen a l’atur , o la capacitat de creació de treball, impulsant l’economia productiva i no mitjançant l’eterna especulació amb la que s’han fet i es fan les grans fortunes al nostres país. Encara és més sorprenent que no diguen res sobre la política de falses jubilacions anticipades que no han sigut més que una forma d’amagar que no eren una posada al mercat laboral de les places de treball resultant, sinó una supressió consentida i subvencionada d'aquests llocs de treball.

Menjadors escolars: nosaltres vam registrar les preguntes pertinents i ara el Síndic de Greuges obri una investigació pels impagaments.

Ja vaig qualificar d’inadmissible el retard en el pagament de les ajudes corresponents als menjadors escolars, dels centres públics, per part de la Generalitat, cosa que ha motivat que els col·legis hagueren d’utilitzar les quotes que abonen els pares i els seus remanents propis per a fer front a aquestes despeses, de manera que els seus fons estan començant a escassejar, després de quatre mesos sense rebre les assignacions pertinents d’aquest servei.
Davant d’una situació com aquesta, en data 18 de gener vaig registrar unes preguntes parlamentàries, dirigides al Conseller d’Educació, demanant-li les raons d’aquest injustificable retard en els pagaments, les previsions que hi ha per a solucionar-ho d’una vegada i les solucions per a que, de cara al futur, no es torne a repetir.
Aquesta situació demostra, una vegada més, el desinterés cada vegada major cap a l’escola pública, que té el Conseller Font de Mora, qui enmig d’un caos de barracons i deficiències tècniques, les seues preocupacions continuen sent el que els alumnes vagen al centre amb uniforme -per a subvencionar els quals sí que hi ha diners-, mentre es tanquen aules rurals amb arguments mercantilistes, o es nega a cofinançar els ordinadors per a l’alumnat, amb suposades argumentacions sanitàries darrere de les quals hi ha l’enfrontament amb el govern central, pel seu color polític.
Si no és així, com ha pogut passar açò, si hi havia un programa pressupostari, creat al respecte, que contenia les despeses previstes per al passat 2009?
El Conseller es dedica a ofegar econòmicament els col·legis, tal com va pretendre fer en el seu dia amb les universitats, per veure si els fa més dòcils i disposats a acceptar les seues ordres, i a no plantar-li cara com van fer el curs passat amb Educació per la Ciutadania en anglés; i d’això se li diu venjança, no administració.
Aquesta situació ha mogut el propi Síndic de Greuges, José Cholbi, a obrir una queixa d’ofici per a investigar les causes per les quals la Conselleria d’Educació no ha pagat les ajudes de menjador de tot el primer quadrimestre del curs escolar i li ha recordat a Font de Mora la importància d’aquests serveis complementaris.

El Bloc lamenta la decisió del Ministeri d'excloure les universitats valencianes del CEI 2009 i manifesta el seu ple suport al treball realitzat.

EL Ministeri d'Educació i Ciència va resoldre, en data 26 de novembre, el concurs per a la designació dels Campus d'Excel·lència Internacional (CEI) i entre les 18 propostes finalistes va triar com a universitats qualificades per a competir a nivell internacional a tres de Madrid: la Universitat Autònoma (UAM), la candidatura conjunta de la Universitat Complutense i la Politècnica de Madrid, i la Universitat Carles III, a més de dues de Barcelona: la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat Politècnica de Catalunya. El conjunt de finançament d'aquestes universitats ascendeix a un total de 73 milions d'euros sobre el total de 150 milions d'euros amb què compta el programa.

En el segon Grup del CEI regional s'han inclòs les universitats de Còrdova, de Cantàbria, d'Oviedo i de Santiago de Compostel·la.

La candidatura conjunta de la Universitat de València-EG (UV-EG) i la Universitat Politècnica de València (UPV), ha entrat en el tercer apartat, nomenat Projecte Prometedor. Aquest premi menor consisteix en un crèdit de huit milions a tornar en 15 anys per al finançament del Projecte “Naunova, ciència per a la salut i la sostenibilitat/ Ciutat de la Innovació'. També figuren en el Projecte Prometedor les universitats Rovira i Virgili de Tarragona, la Ramon Llull, la Pompeu Fabra, la Universitat de Deusto, la de Granada i la de Sevilla.

Considerem que la decisió del Ministeri d'Educació i Ciència no respon a dades objectives, cosa que es veu si es té en compte el nivell acadèmic i científic de les universitats valencianes, així com les publicacions científiques, patents, transferències de coneixement o nombre d'investigadors entre altres. Aquest nivell és perfectament constatable i reconegut en àmbits internacionals i per tant, les universitats valencianes, són plenament mereixedores, amb dades objectives a la mà, de la qualificació de campus d'excel·lència.

Cal ressaltar que les universitats Valencianes acudien a la convocatòria amb una candidatura conjunta, d'acord amb les indicacions del Sr. Ministre D. Angel Gabilondo i que després de la seua exclusió del Campus d’Excel·lència, des de diversos àmbits acadèmics, s'ha assenyalat que en la decisió del Ministeri ha pesat mes la influència territorial, i la imatge que es projecta és que els pols d'excel·lència universitària es troben en Madrid i Barcelona.

La no inclusió en el primer rànquing de Campus d'Excel·lència de la proposta de les universitats valencianes UE-EG i UPV, en suposa una injusta discriminació que perjudica la imatge d'excel·lència que les nostres universitats públiques.

I és per això que en desembre vaig presentar una Proposició no de Llei, que no es va tractar en el període de sessions i que ara he tornat a presentar demanant que aproven el següent:

1. Les Corts Valencianes lamenten la decisió del Ministeri d'Educació i Ciència d'excloure la candidatura conjunta de les universitats valencianes en el CEI 2009 i considera que no han sigut tingudes en compte dades objectives en la seua decisió
2. Les Corts Valencianes manifesten el seu ple suport al treball de candidatura conjunta realitzada per les universitats valencianes i insten la Conselleria d'Educació i Ciència a realitzar les gestions oportunes davant del Ministeri d'Educació i Ciència perquè siga inclosa la candidatura conjunta de la UV-EG i UPV en el Campus d'Excel·lència (CEI) en l'actual edició.

Esperem obtenir la unanimitat de tots els diputats i diputades de la Comissió de Cultura i Educació, on es tractarà, encara que no sabem quan.

Aminatu Haidar, amb la seua vaga de fam, posa d’actualitat la greu situació dels sahrauís que viuen als territoris ocupats del Sàhara.

El 19 de juny de 2008, al Palais Bourbon, seu de l’Assemblea Nacional francesa, en París, vaig assistir com invitat a la Conference Parlamantaire Européenne, on vàrem debatre la situació del Sàhara, com estan vivint als campaments i, sobretot, la persecució que estan patint dins del que s’anomenen, els territoris ocupats, o siga l’antic Sàhara espanyol.
Aminatu, allí , va denunciar la repressió a que estan sotmesos els sahrauís que viuen als territoris ocupats pel Marroc, detencions sense judici i desaparicions que, de vegades, acaben amb la mort, freqüentment després de la tortura i de les violacions, a les quals, ella mateixa, va ser sotmesa.
En aquell moment més de quaranta estudiants havien sigut expulsats de la universitat i 22 més estaven empresonats, molts d’ells a l’anomenada “Presó Negra” d’El Aaioun, lloc construït pels espanyols als anys 50 i que al ser ocupat el Sàhara pels marroquins, ha estat convertit en un infern on els presos polítics són torturats i, moltes vegades, condemnats a morir lentament.
Aminatu va denunciar que la política de la Unió Europea distava molt de coincidir amb la que el poble sahrauí demanava, ja que afavorien Marroc amb els acord de pesca i no es tenia en compte com aquest país es saltava la directiva europea sobre els drets humans, inclús no havia permès que comissionats internacionals visitaren els territoris ocupats.
L’organitzador de la conferència,el diputat Jean-Paul Lecoq, volia que es parlara de la situació del Sàhara ja que d’ella “no és parla massa a França”, tampoc es parla dins de l’Estat Espanyol, ja que és una situació incòmoda; vàrem abandonar els sahrauís a les mans del Marroc, l’ONU els va reconèixer el dret a l’autodeterminació, però aquest dret no entra en els que reconeix el govern espanyol, no ho ha reconegut a Kosovo, i no per postures de política internacional, sinó per qüestions internes, i tampoc acaba de reconèixer el del poble sahrauí. Com pot reconèixer el dret a l’autodeterminació del sahrauís o dels kosovars i no reconèixer el dels bascos, catalans o valencians?
Com Lecoq va dir “la problemàtica de l’autodeterminació del poble sahrauí ja podria estar solucionada des de fa molt de temps, però des de la invasió marroquina, l’ocupant ha elegit la força i l’obstinació sense escoltar els sahrauís” i els governs europeus posen en la balança, per un costat al Marroc i per l’altre al Sàhara; i decideixen en funció de qui pesa més en el context internacional, sense tindre en compte la justícia ni els drets dels pobles. Ara Aminatu fa parlar del Sàhara i dels sahrauís, fa palesa la repressió del Marroc i la indiferència de tots els altres governs europeus. El major problema és que Aminetu muira.
Nosaltres, la gent del Bloc, reconeixem el dret a l’autodeterminació dels pobles i per això exigim claredat en les accions del govern espanyol, recordem que el Front Polisario va decidir abandonar les armes unilateralment, la possible mort d’Aminatu, amb tota seguretat faria parlar a les persones de la situació del Sàhara, la pregunta és si també faria parlar les armes.