Una altra forma de crear treball és possible.

Que l’existència d’una suficient oferta de treball és un factor d’equilibri social no crec que ningú estiga disposat a discutir-ho; la majoria de les grans revoltes que han tingut lloc en la història han tingut com a causa immediata el malestar social conseqüència de la falta de treball i això es tradueix en que, en aquesta crisi, tots els governs situen la lluita contra l’atur en el primer lloc de la seua política, una altra cosa és que encerten amb les mesures que proposen.

Tan el govern de l’Estat, dirigit per Rajoy, com el de Fabra en la Generalitat Valenciana han intensificat les mesures que ja va iniciar el govern socialista de Zapatero: reducció de la despesa pública i lluita contra el dèficit. Ara cal vore si aquestes mesures seran garantia de creació de treball.

La política neoliberal –on estan enquadrades les mesures posades en pràctica tant pel PSOE com pel PP- considera que el mercat del treball funciona igual que qualsevol altre, mitjançant l’oferta i la demanda i diu que per aconseguir la plena ocupació cal moderar els salaris i flexibilitzar les contractacions, de manera que intenta l'anul.lació del salari mínim, subsidis d’atur i convenis col•lectius per què aquests alteren les condicions del mercat de treball.

Aquesta postura està sent explicada per tots els mitjans com si fos la panacea de les teories econòmiques, l’única veritat sota el cel, per això crec necessari treure a la llum altres teories econòmiques que diuen tot el contrari.

Economistes esdevinguts ja clàssics com Keynes i Galbraith exposen clarament que és falsa l’afirmació de que la creació de treball depén del seu cost, ja que si la finalitat de qualsevol activitat econòmica és la venda del producte, el treball es crearà en funció de la demanda existent i que l’única manera d’estimular la demanda és que el treballador, que quantitativament constitueix la major part de la societat, tinga una remuneració que li permeta participar activament en l’adquisició d’aquest producte.

Si comparem el comportament de dos països forts econòmicament, però amb molta diferència en allò que s’anomena la flexibilitat del mercat de treball vorem les diferències; per una part Alemanya, que és un dels estats de la UE que té més regulat el mercat del treball ha sigut capaç de crear treball en aquesta crisi, mentre que països com Estats Units on les característiques del mercat de treball són les contràries, ha produït atur.

Finalment podem considerar que la creació d’ocupació està més relacionada amb la gestió del temps de treball i el repartiment dels guanys obtinguts en tot el procés productiu, amb el model productiu del país i amb el repartiment progressiu de la renda i dels impostos que faciliten tant l’obtenció de recursos econòmics per a la gestió del govern com per a que les persones treballadores a més de tindre accés als béns i serveis necessaris per a viure puguen ser consumidors de la resta de productes.

És per això que podem afirmar que la possibilitat de creació de treball radica en l’equitatiu repartiment de la riquesa més que en els retalls en la despesa pública.

NOMÉS COMPROMÍS VOLEM QUE ELS ERO CONTINGUEN UNA CLÀUSULA SOCIAL QUE GARANTISCA LA RECOL•LOCACIÓ DELS ACOMIADATS.

Les postures dels grups de Les Corts mai acabaran de sorprendre’m com ha passat en el plenari de la setmana anterior, quan vaig exposar la motivació de la Proposició No de Llei en la que demanàvem que tots els ERO “s’acompanyen d’un pla social que minimitze els efectes dels acomiadaments”, aquest pla contemplaria la recol·lecció del personal. Només va obtenir els quatre vots de Compromís.
No hi ha problema de competències, que és el que va argumentar el PP, ja que la Generalitat és l’autoritat que aprova els Expedients de Regulació d’Ocupació.
Tampoc podem assumir la postura del PSOE que, com sempre, nada entre dues aigües de manera que comparteix tot l’anàlisi de la situació, però no la solució, o siga que considera que cal criticar el PP però no buscar solucions, pareix que té por a decidir; mala cosa per a ser aspirant a governant.
Les xifres econòmiques del País Valencià, entre les quals destaquen les de l’atur, són les pitjors i més preocupants de tot l’estat i han evolucionat molt més malament que a les altres autonomies i per això cal fer polítiques econòmiques amb trellat, pensant en els ciutadans i pensant sempre en crear treball, benestar i riquesa.
Les dades no poden ser més clares: si atenem les dades sobre l’atur, si tenim en compte l’evolució de la taxa d’atur, expressada en percentatge sobre la població activa, l’any 2007 la taxa de l’estat era aproximadament la mateixa que la del País Valencià: 8,3 i 8.8, ( la comunitat és situava en una diferència només de 0,5 punts per damunt de l’estat); és a partir d’aquest moment quan entrem en un augment irrefrenable que ens duu a la situació actual en la que la taxa d’atur a nivell d’estat és del 18,8 % i la del País Valencià és del 22,6 %, quasi quatre punts per damunt.
Si comparem amb Castella la Manxa, que presentava en 2001 una taxa quasi idèntica a la del País Valencià ( 9,5 front al 9,4), vorem que avui, Castella la Manxa està en un índex d’atur del 19,2 més de 3 punts per baix de la nostra taxa actual.
Des del BLOC i Compromís mostrem la nostra preocupació per la greu crisi econòmica que afecta als ciutadans i ciutadanes del País Valencià. Una crisi que es tradueix en quasi mig milió de persones en l’atur i moltíssimes famílies amb tots els seus membres sense treball i que no para de créixer; en el mateix moment en que es rebutjava la nostra proposta, s'anunciava l'ERO de Marie Claire a Vilafranca, amb més de 200 llocs de treball perduts. Ens trobem davant un drama social i humà i la nostra responsabilitat com a polítics, com a representats triats democràticament pels ciutadans i ciutadanes és donar solucions a eixos problemes i nosaltres estem ací, a Les Corts, per a proposar solucions, que és el que fem. Pareix ser que no tots estem en aquesta línia.