.jpg)
Aquest any he sigut jo qui, com a President del BLOC i convidat per Convergència Democràtrica de Catalunya, he estat present en els actes commemoratius de l’11 de setembre, Diada de Catalunya.
He estat en l’acte, realitzat en el parlament, en que es celebrava el 150è aniversari del naixement del President Francesc Macià, acte en el que han intervingut tots els presidents de la Generalitat de Catalunya.
Va ser interessant la intervenció Maragall, quan va recordar que Jordi Pujol va estar tancat a la presó, per defendre Catalunya, i va ser torturat, que ell mateix va ser agredit, encara que no físicament, i quan, mirant clarament Montilla, va explicar que ningú més -entre els presidents- havia passat això. Pels comentaris posteriors puc afirmar que vam ser molts els que vam interpretar que, amb aquestes paraules, marcava la diferencia entre dos classes de presidents, uns que van lluitar pels drets i la llibertat dels catalans, actuant com a dirigents de partits catalans i catalanistes, i un altre que s’ho ha trobat fet i que, en realitat, actua sotmès als criteris del PSOE de Madrid.
Va ser Pujol qui va marcar diferències en la seua intervenció parlant del president Macià, reforçant “la seua elegància”, la interior no la física va dir mirant-se a sí mateix “que respecte a aquesta cadascú és com és”, cosa que va fer riure tots els presents. Però el més important va ser la reflexió sobre l’ètica del personatge, ètica que no estaria de més que poguérem introduir en les actuacions del Consell Valencià, afegiria jo.
En la meua opinió va ser ridícul el discurs de Montilla, més basat en la crisi econòmica que en la reflexió raonada al voltant del personatge històric català, del qual es commemorava els 150 anys del seu naixement -això no toca, diria Jordi Pujol- i per acabar va ser Benach, president del parlament, qui va tancar l’acte amb una intervenció molt institucional i ben estructurada.
Vaig sentir enveja, en vore junts els presidents de la Generalitat i als que també es sumaren els del Parlament, assumint una representació institucional que no trobe en el meu País, on la política institucional no existeix, on el President sempre parla com a home de partit i mai com a home d’estat i on la Presidenta de Les Corts és sotmet, de molt bon grat, cal dir-ho, als dictats del seu partit per aplicar el reglament. Dins d’unes setmanes celebrarem els valencians i valencianes la nostra Diada, el 9 d’octubre, i podrem vore les diferències; m’agradaria trobar tots els president de Generalitat –la nostra-, junts en l’acte i m’agradaria vore el poble valencià, junt amb els dirigents polítics, engrandint la celebració i mostrant uns i altres, el respecte per les institucions que regeixen el present del poble valencià.
He estat en l’acte, realitzat en el parlament, en que es celebrava el 150è aniversari del naixement del President Francesc Macià, acte en el que han intervingut tots els presidents de la Generalitat de Catalunya.
Va ser interessant la intervenció Maragall, quan va recordar que Jordi Pujol va estar tancat a la presó, per defendre Catalunya, i va ser torturat, que ell mateix va ser agredit, encara que no físicament, i quan, mirant clarament Montilla, va explicar que ningú més -entre els presidents- havia passat això. Pels comentaris posteriors puc afirmar que vam ser molts els que vam interpretar que, amb aquestes paraules, marcava la diferencia entre dos classes de presidents, uns que van lluitar pels drets i la llibertat dels catalans, actuant com a dirigents de partits catalans i catalanistes, i un altre que s’ho ha trobat fet i que, en realitat, actua sotmès als criteris del PSOE de Madrid.
Va ser Pujol qui va marcar diferències en la seua intervenció parlant del president Macià, reforçant “la seua elegància”, la interior no la física va dir mirant-se a sí mateix “que respecte a aquesta cadascú és com és”, cosa que va fer riure tots els presents. Però el més important va ser la reflexió sobre l’ètica del personatge, ètica que no estaria de més que poguérem introduir en les actuacions del Consell Valencià, afegiria jo.
En la meua opinió va ser ridícul el discurs de Montilla, més basat en la crisi econòmica que en la reflexió raonada al voltant del personatge històric català, del qual es commemorava els 150 anys del seu naixement -això no toca, diria Jordi Pujol- i per acabar va ser Benach, president del parlament, qui va tancar l’acte amb una intervenció molt institucional i ben estructurada.
Vaig sentir enveja, en vore junts els presidents de la Generalitat i als que també es sumaren els del Parlament, assumint una representació institucional que no trobe en el meu País, on la política institucional no existeix, on el President sempre parla com a home de partit i mai com a home d’estat i on la Presidenta de Les Corts és sotmet, de molt bon grat, cal dir-ho, als dictats del seu partit per aplicar el reglament. Dins d’unes setmanes celebrarem els valencians i valencianes la nostra Diada, el 9 d’octubre, i podrem vore les diferències; m’agradaria trobar tots els president de Generalitat –la nostra-, junts en l’acte i m’agradaria vore el poble valencià, junt amb els dirigents polítics, engrandint la celebració i mostrant uns i altres, el respecte per les institucions que regeixen el present del poble valencià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada