La FSMCV estima que el projecte de pressupost per al 2010 del Consell només cobreix el 22% de les necessitats les societats musicals

Per la seua importància inserte en el blog aquest article de la Federació de Societats Musicals per tal de deixar ben clar quin és el tracte que les nostres bandes, reben de la Consellera de Cultura. Les bandes de música són el referent cultural més antic del País Valencià, a tots els pobles trobem referències d’elles, pràcticament abans de que s’acceptara el concepte d’Associació Cultural. És per això que, com a portaveu de Cultura del grup de Les Corts, he assumit com a pròpies totes i cadascuna de les esmenes que ells han proposat i les defendré en Comissió i Plenari, si el PP no les inclou al Pressupost. Ho faig per convenciment, reconeixent la tasca de formació musical de les seues escoles; la tasca social que duen a terme, més important quan la població més menuda és; la capacitat de portar la música a cada racó del País; la presència en la festa i la importància cultural del seu treball. Des del Bloc, com a nacionalistes, no podem fer altra cosa que donar-los el nostre recolzament més rotunde i més sincer.

València, 26 de novembre del 2009.La diferència entre el projecte de pressupost i les propostes d'esmenes presentades per la FSMCV es xifra en més de 12 milions d'euros. A més, els comptes no arrepleguen els compromisos adquirits, davant de la Federació i en les Corts, per la consellera de Cultura. La FSMCV ha dirigit al Grup parlamentari Popular diverses propostes d'esmenes al projecte de pressupost de la Generalitat Valenciana per al 2010 per valor de quasi 16 milions d'euros. El projecte de pressupost per a aqueixes mateixes partides suposa uns 3,5 milions d'euros, és a dir, a penes un 22,41% de la quantitat que la FSMCV estima necessària per a cobrir les necessitats les societats musicals de la Comunitat Valenciana i que respectaria els compromisos adquirits pel Consell. La consellera de Cultura, Trini Miró, es va comprometre amb la FSMCV i el 28 d'octubre del 2009 en les Corts Valencianes –A preguntes del diputat del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) Josep Mª Pañella– A actualitzar a l'alça els diferents acords i convenis amb la Federació, així com a servir d'interlocutora amb altres conselleries per a aclarir qui ha d'assumir diversos acords que, en aquests moments, no assumeix cap d'elles.

La FSMCV posa en relleu en les seues propostes d'esmenes que el projecte de pressupost no sols continua sense respectar acords ja firmats, sinó que inclou notables retalls respecte a les partides de pressupostos anteriors.

Ajudes a les escoles de música En el projecte de pressupost de 2010, les ajudes a les escoles de música pateixen una important reducció i passen de 4.465.000 euros, en 2009, a 2.914.600 euros, és a dir, un descens de quasi el 35% respecte a l'exercici anterior. L'escrit remés al Grup parlamentari Popular adverteix que la quantitat assignada és a «totes llums insuficient» per a la supervivència de les escoles i donarà com resultat la desaparició de les mateixes –tal com estan considerades actualment– En el termini de dos anys si no s'amplien les ajudes. La Federació considera que és necessari que aquesta partida garantisca la sostenibilitat de totes les escoles de música pertanyents a les 524 societats musicals de la Comunitat Valenciana, per la qual cosa en 2010 s'haurien de destinar 10.800.000 euros (aproximadament el 50% del que es destina a aquest mateix concepte en altres comunitats autònomes veïnes). A més, la FSMCV proposa també crear una partida dotada amb 1.080.000 euros per a ajudes a les escoles d'educands, en compliment del punt 7 de l'acord marc entre la Generalitat Valenciana i la FSMCV. Conveni de funcionament de la FSMCV El conveni de funcionament que la FSMCV té firmat amb l'Institut Valencià de la Música (IVM) passa de 307.845 euros, en 2009, a 222.330 euros per al 2010 (–27,78%). L'execució de la subvenció en 2008 ja va patir una minoració del –20%. La FSMCV proposa que s'actualitze aquesta partida pressupostària, des del seu naixement en l'exercici 2000, d'acord al IPC. La quantitat resultant per a l'exercici 2010 seria de 393.662,94 euros. Conveni de concerts d'intercanvi entre societats musicals El conveni de concerts d'intercanvis comptava en 2009 amb 391.230 euros. Per al 2010 s'assignen 282.560 euros (–27,78%). L'execució de la subvenció en 2008 ja va ser reduïda un 20%. La FSMCV proposa l'adequació d'aquesta partida pressupostària als costos reals actuals derivats de la realització de dos concerts per cada una de les agrupacions artístiques de societats musicals que intervenen en la campanya. D'aquesta manera, l'import per a l'exercici 2010 seria de 1.125.000 euros. Ajudes a l'adquisició d'instruments L'IVM ha contemplat, des de l'exercici 2006, una dotació per a ajudes a l'adquisició d'instruments. Aquesta partida es veu notablement minvat any rere any. En 2006 es van assignar 200.000 euros que han quedat en 109.510 per al 2010, la qual cosa suposa un retall del 45%. L'esmena que proposa la Federació és l'actualització de la partida pressupostària d'acord a l'import total de les sol·licituds presentades al programa d'ajudes amb una cobertura del 50%. En 2009 van ser 1.500.000 euros, amb la qual cosa la quantitat per a l'exercici 2010 seria de 750.000 euros. A més de totes aquestes partides, l'acord marc de col·laboració entre la Generalitat Valenciana i la FSMCV, firmat en 2005, segueix sense complir-se en els punts següents: la creació de la I Plataforma Tecnològica per a la FSMCV, valorada en 101.900 euros; el programa autonòmic d'ajudes a la construcció i remodelació de les seus socials de les societats musicals, valorat en 1.500.000 euros; i la cessió d'una seu per a la ubicació definitiva de la FSMCV.

PER ALS CIUTADANS, EL VALOR AFEGIT DE LES CAIXES ÉS QUE GENEREN UNA SENSACIÓ DE PROXIMITAT I FIDELITAT A UN TERRITORI

El president de la Comissió Nacional de la Competència, Luís Bereguer, pareix oblidar que vivim en l'estat de les autonomies amb les seues declaracions en les quals aquest es declara contrari a la fusió entre caixes d’una mateixa autonomia i partidari de les fusions interautonòmiques d’aquestes entitats. El senyor Berenguer és molt lliure, com a persona, de pensar el que vulga d’aquest tema i de qualsevol altre, però el president d’una comissió encarregada de vetllar perquè no es vulneren els drets dels ciutadans amb mesures d’oligopoli no hauria de pronunciar-se com a tal sobre un tema que en cap cas afectaria la lliure competència entre bancs i caixes. En aquest sentit, seria bo que recordara que l’estat espanyol no té una articulació unitària, afortunadament, com la que havia tingut en altres etapes anteriors, sinó autonòmica, i per tant és, com a mínim igual de lògic, que alguns defensem que el marc de les fusions de les caixes, si s’han de donar, siga l’autonòmic i no l’estatal.
Cal valorar bé les raons en favor i en contra de la fusió entre Bancaixa, la CAM i Caixa Ontinyent però des del BLOC, com a nacionalistes valencians, ens oposem per complet a que alguna d’elles siga absorbida, per més fusió que li diguen, per caixes externes al País Valencià, ni per Caja Madrid ni per cap altra. En aquest sentit hem exigit repetidament al Consell del PP plenes garanties de que no admetrà fusions extravalencianes de les caixes del nostre país, tal com està fent Catalunya, on les fusions que es preparen seran entre caixes catalanes, sense permetre que les decisions sobre les inversions es prenguen des de fora del seu territori. És per això que pensem que declaracions com les del senyor Berenguer són extemporànies, i impròpies del president d’una comissió que, justament perquè s’ocupa de la competència, hauria de saber quines són les seues “competències” i quines no.

LA CONSELLERIA D’EDUCACIÓ NO PENSA COMPLIR LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL SOBRE LA HOMOLOGACIÓ DELS TÍTOLS DE FILOLOGIA CATALANA

La compareixença realitzada avui, davant de la Comissió de Política Lingüística de Les Corts, per la Secretària Autonòmica d’Educació, Conxa Gómez, ha deixat ben clar que la Conselleria no pensa complir el que diu la sentència del Tribunal Constitucional ni les del Suprem ni tampoc les del TSJ.
No contents amb això el PP ens ha acusat als demés de tractar les sentències segons el nostre interès, quan ells en tenen 25 sobre aquest tema i les incompleixen totes.
He renunciat a fer una intervenció política en defensa de la nostra llengua i simplement he argumentat amb passatges de les diferents sentències que us resumisc:
Le sentències entren de ple en el tema de la unitat de la llengua dient que l’Estatut d’Autonomia no resol la possible diferència entre el valencià i el català per la qual cosa s’ha de remetre a l’àmbit científic i expliquen que els recurrents han aportat “dades suficients que revelen que eixa unitat lingüística té un importantíssim reconeixement en el camp científic” i que l’Administració no ha ofert dades “que exterioritzen l’existència de corrents doctrinals de similar magnitud que representen opinions discrepants”.
A més cita, com a proves, la definició del Diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, la legislació estatal, els estatuts de diverses universitats i el dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de 9 de febrer de 2005, en el que es reconeix que la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és la que compartim amb les Comunitats autònomes de Catalunya,Illes Balears i el Principat d’Andorra i que les diferents parles de les mateixes “constitueixen un mateix sistema lingüístic”.
També he argumentat que la generalitat era la que havia d’aportar les proves de que les diferències existents en les diferents parles justificaven el no reconeixement de la titulació de Filologia Catalana, cosa que no ha fet.
Per acabar diuen també que “ no existeix raó jurídica que permeta sostenir que la titulació de la llicenciatura de Filologia Catalana no constituïsca titulació suficient...” i que “ si el títol de Llicenciat en Filologia Valenciana és homologat o equivalent al de Llicenciat en Filologia Catalana, és obvi que, a quants aspirants estiguen en possessió d’una o altra titulació, se’ls haurà de dispensar idèntic tracte”.
Les sentències són prou clares per a tot el món excepte per al PP, i només insisteixen en que compleix l’Estatut d’Autonomia i la legislació valenciana. He recordat allò que va dir el Director General de Personal, David Barelles: “la convocatòria d’oposicions a docents d’aquest any s’ajusta perfectament a la legalitat, ja que compta amb l’informe jurídic de l’Advocacia de la Generalitat” i que “les sentències es refereixen sempre a convocatòries passades” .

Jo no sóc advocat, però crec que això és prevaricació.

BLOC D’HONOR PER A MIQUEL GRAU EN EL DARRER DIUMENGE D’OCTUBRE. (Discurs pronunciat a El Puig el 25/10/09)

Companys i companyes, avui, en aquesta festa tradicional del nacionalisme valencià, oferim a Miquel Grau, el BLOC d’Honor.
Els qui fa 30 anys mataren a Miquel Grau, avui continuen insultant, continuen agredint, continuen fent tot el possible perquè la societat valenciana no siga una societat lliure, democràtica i valenciana.
Els qui s’oposaren a aquell clam popular de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!” són els qui ens feren un estatut de vergonya i l’han reformat en un estatut encara més de vergonya.
I tan perillosos són els qui agredixen com els qui miren cap a un altre costat, com si no passara res i diuen que la violència feixista és un símptoma de normalitat democràtica.
I no és així. No és normalitat democràtica que el País Valencià siga un reducte de feixistes i neonazis. No és normal que el delegat del govern estiga de braços creuats, sense detindre ni perseguir als violents i, a més, autoritzant-los manifestacions. No és normalitat democràtica.
La normalitat és la gent valenta del BLOC, que creu en esta terra i en les seues gents, que defensa la nostra identitat valenciana. La normalitat democràtica són els joves valents del BLOC, que demostren ser més demòcrates que ningú i assistixen a actes on són insultats i agredits i ells responen de manera pacífica i civilitzada. Prenga bona nota, senyor Peralta, que els qui saben de normalitat democràtica són els agredits, amb els qui vosté no vol parlar de res.
N’estic orgullòs d’haver fet cas als joves que es posaren en contacte amb mi per tal que els acompanyara a la marxa cívica del 9 d’Octubre, ja temien el que anava a passar i van pensar que la presència dels dos dipùtats del BLOC seria un fre; fre que no va actuar, ni vosaltres ni els diputats, representant del poble valencià van ser un fre per als violents, per als feixistes, per als que atempten contra la llibertat, i contra la democràcia; no va ser un fre per aquells que celebren el 9 d’octubre posant bombes a la seu del BLOC. Posar bombes, amenaçar, agredir a aquells que no pensem igual, insultar i amenaçar públicament els diputats, té un nom, al País Basc li diuen terrorisme. Però es veu que, per al PSOE, la definició de terrorisme està en funció de les ideologies d’on prové i sobretot de les d’aquells que ho pateixen.
També ha de prendre bona nota el president de la Generalitat, eixe president que s’ha fet famós en mitja Europa pels seus negocis i que no ha fet cas a la petició formal que férem perquè l’Alta Distinció de la Generalitat se li concedira a Miquel Grau, perquè han passat molts anys i és de justícia reconéixer a un jove entusiasta alacantí que exercia el seu dret a expressar-se i a demanar un País Valencià millor. El resultat, tots i totes el sabem i jo ara pregunte, a l’igual que fa Al Tall en la seua cançó: “Per guanyar la llibertat, quants germans tenen de caure?”. Espere que el senyor Peralta es pose prompte a treballar i no permeta que arribem a tindre una altra víctima mortal en les files del valencianisme progressista, d’unió i de construcció nacional.
Com Camps no té vergonya ni memòria, el BLOC va decidir posar-se en marxa per reconéixer a Miquel Grau i hui, volem entregar el BLOC D’HONOR a títol pòstum a eixe jove alacantí que sempre estarà en la memòria del nacionalisme valencià.
Miquel Grau Gómez (Alacant, 1957 - 16 d'octubre de 1977). Jove alacantí mort el 1977 com a resultat de la ferida d’una rajola que li va ser llançat mentre participava en l'enganxada de cartells per a la Diada del País Valencià d'aquell any. El seu homicidi ha esdevingut un referent històric del valencianisme en la transició democràtica.
La nit del 6 d'octubre de 1977, Miquel Grau es trobava, juntament amb Mari Llum Quiñonero Hernández (del Moviment Comunista del País Valencià), Juan Ángel Torregrosa i Xavier Álvarez Landete enganxant cartells de la Diada del País Valencià a la plaça dels Cavalls (plaza de los Luceros) quan algú els hi va llançar dues poalades d'aigua, un test i finalment un maó que li va pegar al cap. Fou traslladat, per un particular, a la Casa de Socors i d'ahí a la Residència Sanitària de la Seguretat Social on va ingressar en estat comatós. Els seus companys declararen els fets davant la policia en presència del senador José Vicente Beviá Pastor. El dia 9 d'octubre, durant la Diada, entre 4.000 i 5.000 persones es manifestaren a l'Esplanada d'Alacant per a protestar pel fet. Malgrat les operacions mèdiques i la transfusió de sang, els efectes del cop vas ser fatals i vam perdre Miquel Grau, vam perdre un lluitador per la democràcia.
Quan no eren passats dos anys de la mort de Franco, la policia va fer un treball professional de cerca i el dia 11 d'aquell més fou detingut i acusat del fet Miguel Ángel Panadero Sandoval, de 19 anys, fill dels propietaris d'una gasolinera i proper a l'ultradretana Fuerza Nueva, que es va confessar culpable. Argumentava que no suportava els cartells a la façana de l'edifici. El dia 12 de maig de 1978 es va celebrar el judici, estant encomanada l'acusació particular a Juan María Bandrés, conegut advocat i polític basc. Panadero Sandoval, tot i que va ser condemnat per homicidi a 12 anys i un dia de presó i a pagar diverses indemnitzacions, va sortir en llibertat el 1982.
Jove senzill i de caràcter marcadament dolç i afable, en Miquel Grau ha esdevingut un símbol de la lluita i la reivindicació valencianista en la transició a la democràcia. Tanmateix, l'èpica del moment històric ha ignorat el seu personal vessant humà. D'altra banda, com a resultat d'una tendència simplificadora, algunes de les dades encara sovint publicades no son històricament correctes, com ara la seua miltància en un determinat partit polític. El grup Al Tall composà en honor seu A Miquel Grau.
Miquel Grau va morir víctima de la violència feixista, fou víctima d’un acte terrorista per defensar la identitat valenciana, per fer publicitat del Dia Nacional Valencià (9 d’Octubre) i per defensar un estatut d’autonomia digne per a la nostra terra i per enganxar cartells que reclamaven el que demanava en eixe moment la pràctica totalitat de la societat valenciana: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!.
A més a més, i atés a la Llei de la Memòria Històrica, En Miquel Grau i Gómez és la darrera víctima oficial de la transició democràtica a l’estat espanyol, una víctima oblidada pels primers governs autonòmics i per això, és l’hora que se li atorgue l’Alta Distinció de la Generalitat per defensar els valors democràtics i la identitat valenciana a títol pòstum a Miquel Grau.

ELS “POLOLOS” DEL DAVID

En el passat plenari li vaig fer una pregunta, a la Consellera de Cultura, al respecte de la suspensió de l’òpera de Ruperto Chapí, Roger de Flor, que s’havia programat per als actes del 9 d’octubre i dins de la celebració del Centenari de la mort del compositor valencià Ruperto Chapí. Aquesta òpera s’havia de fer al Palau de la Música i en la programació va participar el Institut Valencià de la Música.
Quan se n’adonen de que parla de Catalunya, del poble català i dels catalans, proposen, canviar les referències al poble català per Aragó i Valencia, cosa que fa que els descendents del compositor avancen que duran endavant accions judicials si es fan aquests canvis en l’obra.
L’obra acabà suspenent-se.
L’única contestació que vaig tenir és la de que no és responsabilitat de la Consellera.

Com que no? Si en la programació col·labora l’Institut Valencià de la Música, que depèn directament de la Conselleria. O no subvenciona la mateixa conselleria les activitat del Palau?
Una vegada més hem fet el ridícul, més encara si atenem a les explicacions donades de per què s’intenta canviar el libreto:
· Volien fer-li un regal a València (!!!???)
· Que saliera el nombre de València me parecia muy bonito (és veu que la frase preferida de Camps ha fet escola)
· L’òpera era de Chapí, ocorria en la Corona d’Aragó i s’interpretava el dia de València. (!!!???)
· Per a evitar crispació. (De qui? Per quin motiu hi havia crispació?)
Tampoc ens va aclarir qui ha estat el responsable d’aquesta malifeta.
· Mayren Beneyto havia dit que havia estat l’orquestra de València però aquests van contestar que no en tenen res a vore.
· És el director de l’obra qui assumeix la responsabilitat, però inicialment havia dit que era per “ordres de dalt”. Igual que li han fet pagar els vestits a Ricardo Costa, ara deixen que siga el director qui carregue amb la responsabilitat. Com per a tindre’ls per amics.
Vaig començar la meua intervenció preguntant-li a la Consellera quan s’havia assabentat de que Roger de Flor no era valencià? I si sabia les barbaritats que havien dit? Una Conslelra hauria de pronunciar-se davant la falta de rigor històric d'allò que intentaven, que provenint, encara que siga indirectament, de la seua Conselleria (de Cultura!) és molt més que greu.
Vaig preguntar si sabia que l’obra ens situava a les darreries del segle XIII i inici del XIV, moment en que el Regne de València estava en procés de repoblació i d’organització i, en aquell moment, res més lluny de la voluntat del nostre rei, fer una campanya d’expansió, quan no teníem prou gent ni per poblar les noves terres.
El govern valencià, junt amb l'alcaldessa de València, ha desenterrat la censura i aquesta situació era com si exposaven el David de Miquel Àngel i li posaven uns “pololos”. Seria el mateix que han fet, tapar allò que els genera rebuig.
Populisme, prepotència i ignorància és el que ha demostrat la Consellera per haver callat, recordem que el Palau de la Música és un organisme que es manté amb fons econòmics de la Generalitat.

EL BLOC HA DIT SÍ A LA REGULACIÓ DEL PARANY.

En el Plenari d'aquesta setmana vam debatre la modificació de la llei de caça valenciana per tal de que es puga permetre la regulació de la caça del parany.
No ha sigut una decisió fàcil, ja que, en el BLOC, es dona al mateix temps una ideologia ecologista i, com a nacionalistes, una preocupació per la conservació dels nostres costums tradicionals. Ho vam debatre a l’executiva, vam replegar informació d’uns i altres i al final vam decidir dir sí, reflexivament, i aquest és el nostre raonament:
El parany és una tècnica de caça tradicional, molt extesa en diverses comarques del País Valencià, principalment en les terres del nord, i que, a data d’avui, és considerada il·legal per contradir els articles 8 i 9 de la Directiva 79/409/CEE del Consejo, de 2 de abril de 1979.
Sabem que algunes de les persones que utilitzen el parany com a tècnica de caça, han introduït modificacions, que poden constituir un perill, per a la conservació d’algunes espècies d’aus, cosa que no passava amb la tècnica tradicional, però la situació actual del parany és la pitjor, ja que la consideració de total il·legalitat, d’aquesta tècnica de caça tant extesa socialment, ha igualat a aquells que són defensors del sistema tradicional, amb els que fan pràctiques abusives: tots actuen en la mateixa il·legalitat. Avui es dona la circumstància de que persones molt majors, en alguns casos de més de 80 anys, paranyers de tota la vida, de sobte s’han convertit pràcticament en delinqüents per fer allò que han fet sempre.
Però, a més, no ha sigut efectiva, ja que la prohibició total d’una pràctica tant arrelada, no és possible. Per aconseguir fer desaparèixer el parany, faria falta una bona quantitat d’efectius policials, i una fermesa intransigent, que originaria descontent i també enfrontaments,
El BLOC, pretén dur a terme una política que no siga sectària, sinó que evite la confrontació, i això només es pot fer escoltant les dues parts en litigi, els paranyers i els ecologistes. El fruit d’aquest sistema de reconeixement de les opinions i dels valors de tots, l’anomenem política de Baix cap a Dalt i és una política realista.
L’actual situació, com ja hem dit, és la pitjor que hi pot haver, la prohibició total ha produït la desregulació i la permissivitat total. Davant d’aquest fet ens hem pronunciat a favor de la regulació, una regulació que haurà de marcar la quantitat de paranys, de captures i tot allò necessari per fer compatible la caça amb la conservació de les aus, afondant en la idea de la sostenibilitat, marcant els límits; aquesta regulació s’haurà de desenvolupar amb posterioritat i ja vorem si li donem conformitat o no.
Però compte, el PP ha tingut la iniciativa, però ara tindrà també la responsabilitat de que la modificació de la llei siga efectiva. Ho dic perquè en aquest intent es vol donar solució, mitjançant l’aprovació d’una llei autonòmica, a una sentència basada en la interpretació d'una directiva europea i, si no es canvia la interpretació del que és una modalitat de caça selectiva, la solució no serà acceptada. No sols això sinó que impossibilitarà, en el futur el reconeixement del parany com a modalitat de caça permesa.
En els seu moment els eurodiputats espanyols no van fer la feina; la directiva d’aus és anterior a l’entrada de l’Estat a la CEE, però aquells que van programar l’entrada, no van tenir en compte que calia fer la transposició d’aquesta directiva i adaptar-la a les nostres peculiaritats, una vegada més, els eurodiputats valencians del PSOE i del PP, no van ser capaços de manifestar que hi ha un sistema de caça propi de les comarques valencianes. Per al valencians ens va valer tant tindre diputat valencians, com si haguessen sigut aragonesos, asturians o manxegos, en aquest cas, per a res. Ara, el PP, tindrà que demostrar que la presentació d’aquesta modificació de la llei de caça, no és simplement un treball d’enginyeria electoral, una manera més de posar en marxa la maquinària de fer vots. Si no posa a trebalalr els seus diputats, sinó aconsegueix que es canvien els criteris i la manera d’interpretar la directiva europea, ens quedarem com estàvem, o pitjor, perquè haurem cremat inútilment una etapa que impedirà tornar a emprendre el tema amb garanties. Avui ja s’ha obert una investigació sobre la modificació que s’acaba d’aprovar a Les Corts, esperem que tinguen la oportunitat de defendre-la. El Bloc ha donat la oportunitat amb el vot favorable, però el PP i el PSOE, portaran la gran responsabilitat , no només cal votar, sinó també convèncer prèviament. Si no fan els deures ben fets, hauran acabat amb les possibilitats de reconeixement i regulació del parany.

9 d’Octubre: Fent País sense corretges

Aquest és l'article que hauria publicat el 9 d'octubre sinó haguessen passats els fets relatats en l'article anterior,

El Dia Nacional del País Valencià és un dia de festa però també de reflexió per als nacionalistes, per als polítics que sí creiem en la nostra terra i treballem, dia a dia, pel seu bé, pel bé i pel benestar dels ciutadans i ciutadanes que l’habiten, sense cap distinció. Enguany, però, és un 9 ‘Octubre trist, un dia en què vorem com molts alts dirigents del PP fan gala d’un valencianisme inexistent per a ells i que sols l’empren com a reclam electoral, ni més ni menys.

Ens trobem en una situació preocupant, on les corretges de la corrupció (gürtel en alemany), han lligat de peus i mans al govern de la Generalitat Valenciana i on també, les corretges de la manca absoluta de respecte a les Corts i a l’oposició, impedeixen que el BLOC i la resta de forces polítiques puguen saber tota la veritat i puguen exercir el seu treball parlamentari amb total normalitat.

És preocupant vore com els qui ens governen s’han enriquit i han rebut regals i prebendes mentre el País Valencià és una màquina de creació de desocupats, de tancament d’empreses i de pèrdues de llocs de treball. Sense futur, sense diners, sense inversió, sense polítiques serioses de creació activa de llocs de treball no podem construir un país. I tal volta és això el que vol PP –i també PSOE-, no volen que els valencians i valencianes fem país, que no és altra cosa que el que estat històricament, des d’eixa data del 9 d’Octubre de 1238.

El 9 d’Octubre, front a l’hipocresia, front a les mentides, front als fariseus d’un pseudovalencianisme capitolí, estem els polítics i els militants del BLOC. Nosaltres som la veu de la consciència, som la veu del país creat per Jaume I, som els qui mantenim viva la flama d’un sentiment de poble, orgullosos del nostre passat, lluitadors en el presents i convençuts de que ser valencià siga una realitat en un fosc i incert futur o la globalització sembla que vol fer desaparéixer a les nacionalitats menudes que no hi juguen amb les normes dels grans.

El BLOC és eixa proposta de ser la casa gran del valencianisme, un valencianisme modern de nord a sud, d’est a oest del País Valencià on defensem en clau valenciana la nostra economia, la nostra democràcia, el nostre autogovern, agricultura, joventut, dependents, majors, xiquets, ensenyament, llengua, drets socials, diversitat sexual, cultura, música, tradicions, medi ambient… I ho defensem perquè ho sabem nostre, perquè ho volem nostre i perquè és nostre i som conscients que sols nosaltres podem defensar casa nostra i no ho farà ningú de fora ni ningú que rendeix pleitesia als de fora.

Tal dia com hui, em ve al cap eixe eslògan que va gastar el Partit Nacionalista del País Valencià: “El teu País ¿qui l’ha de fer?”. Dècades després, la resposta és molt senzilla: sols el BLOC, l’únic partit valencià que planteja l’alternativa de l’Espai Valencià de Progrés.