MOTIVACIONS PER A REBUTJAR LA LLEI D’AUTORITAT DEL PROFESSORAT

Compromís ha presentat una esmena a la totalitat al projecte de la llei, de la Generalitat, d’Autoritat del Professorat.
Per què una vegada més, el Partit Popular, segueix posant en marxa una sèrie de decisions inútils, innecessàries i inaprofitables amb l’única finalitat de fer vore que es preocupa per trobar solucions a problemes que, en realitat, no li importen en absolut.
La llei està basada en la definició de quatre objectius bàsics. Vegem la realitat d’aquests quatre conceptes estudiant la novetat que suposen i la possibilitat d’aplicació que jo qualifique com l’expressió de quatre mentides.
Primer objectiu: Reafirmar la figura del professorat com a pilar fonamental del sistema educatiu.
Es cita en l’exposició de motius, però, ja no torna a esmentar-se en la resta del cos de la llei, no apareix en l'articulat; no hi ha cap referència més. Conclusió: Primera mentida.
Segon concepte: Reconèixer la condició d’autoritat pública per al professorat.
Lloable objectiu, però inútil; per què? Per què els funcionaris de l'administració pública ja tenen la consideració d'autoritat i, per tant, és innecessari fer una llei que establisca aquesta qualificació en referència a tot el professorat funcionari (en parlarem després del professorat de la privada).
El problema no està en la qualificació d’autoritat o no, ja que tots els funcionaris, com representants de l’administració pública, ja tenen aquesta consideració per llei, tal com hem dit. El problema rau en que aplicant el codi penal, els jutges qualifiquen les agressions com a falta atenent allò que diu l'article 617 del Codi Penal. El problema no està en la consideració del professorat com autoritat si no en la qualificació de les possibles agressions com a falta i no com a delicte, el problema esta localitzat al codi penal i també a la interpretació que fan els jutges de les agressions al professorat. Per què no fan propostes en la direcció de la modificació del codi penal? Una altra mentida.
Però encara no n’hi ha prou, la llei proposada estén, d’una manera molt poc concreta, l’autoritat a tot el professorat, també al de l’ensenyament privat. L’atreviment és total ja que modifica fins i tot el Codi Penal, ja que aquest fa extensiva la qualificació d’autoritat a tots els funcionaris, però resulta que el professorat dels centres privats no ho són, ni ho poden ser al no ser representants de l’administració pública.
Per tant doble mentida, la primera fer creure que gràcies a aquesta llei els professors i professores de l’ensenyament públic seran considerats autoritats quan ja ho són; la segona fer creure al professorat de l’ensenyament privat que també seran considerats autoritat quan no va a poder ser per no tenir la consideració de funcionari, per no ser representants de l’administració pública.
Tercera qüestió: Gaudir de la presumpció de veracitat
És un vertader disbarat. Seguint l’anterior raonament el funcionari públic és l’únic al què se li pot atribuir presumpció de veracitat. O siga que els professors i professores de l'escola pública ja tenen aquesta pressupmció i els de l'escola proada no la podran tindre, diga el que diga aquesta llei.

Tercera qüestió: tercera mentida.
I quarta proposta: Garantir la protecció establida per l’ordenament jurídic.
També hi ha una doble mentida expressada.
Primera mentida respecte al professorat de l’ensenyament públic, com a funcionari que és, l’administració ja és responsable subsidiària dels seus actes i per tant, ja exerceix la seua protecció i defensa.
Segona mentida l'exercici privat de l'ensenyament no entra en els supòsits previstos en la llei 10/2005, de 9 de desembre, per la qual cosa difícilment es podrà prestar eixa defensa jurídica al professorat de la privada És la seua empresa qui haurà de garantir la seua defensa, ja que també és ella la responsable subsidiària dels actes dels seus treballadors.
Quatre objectius lloables, però que ja estan assolits o que no es poden assolir degut al marc jurídic estatal.
S

En realitat és la forma d’actuar del Conseller Font de Mora la que representa un autèntic obstacle a la consideració de l’autoritat social del professorat. Ell és qui ha atemptat contra l’autoritat del professorat quan han expedientat i castigat el director de l’IES Las Norias, per garantir la llibertat d’expressió; un insult a l’autoritat dels docents.
És el Consell qui atempta contra l’autoritat del professorat quan castiga sense subvencions a un sindicat, com l’STEPV, que és el representant legal majoritari d’aquest professorat. Segueixen insultant el professorat.
Atempten contra l’autoritat del professorat quan el fan treballar en barracons que, de no ser de l’administració pública, no serien autoritzat per a fer classes en ells. Segueixen insultant el professorat.
Són prou raons per rebutjar aquesta falsa llei anomenada d’Autoritat del Professorat.

Caramelle no ne voglio più.

Aquesta setmana he participat en dos actes relacionats amb les societats musicals: el debat en el Club Diario Levante, del dijous 16, i la gala de la música del dissabte 18. El dos actes van tenir un punt comú: les lloances als músics expressades tant en el debat -per la representant del PP, per la del PSOE i per mi mateix, en nom de Compromís- , com a la gala -pel representant del Govern Central, Ricardo Peralta, i per Serafín Castellano, Conseller de Governació-. Moltes paraules. N’érem uns quants d’il·lusos que encara confiàvem en la possibilitat de que el Conseller aprofitara l’ocasió per fer pública una proposta d’acord, però no ni fets ni diners, tant sols paraules que em recordaren aquella famosa cançó cantada per Mina. Com en la cançó, tots van dir als músics allò tant bonic de “Tu sei come il vento che porta i violini e le rose” cosa a la que els músics amb qui vaig poder parlar en acabar l’acte els haguera agradat contestar “Caramelle no ne voglio più”.
No és l’hora dels caramels, no és l’hora de les paraules, és l’hora dels fets, és l’hora de prendre decisions fermes i donar les subvencions necessàries per al funcionament de les bandes, les escoles de música i la resta de societats musicals; tot el demés no és sinó “parole, parole, parole”.
No és moment d’enviar un representant per tal de que expresse el seu recolzament personal a les Societats musicals tal com va fer Alicia de Miguel en el debat – “parole, parole, parole”- sinó que és el moment de que el PP i el Consell prenguen públicament els compromisos necessaris per donar resposta positiva a les demandes de les Societats Musicals.
Ahir quan, acabada la seua “actuació” Alarte, Peralta i Castellano se’n van anar sense quedar-se a vore, i sobretot escoltar, l’actuació de la “Unió Protectora” de Vallada, van demostrar que tot el que havien dit no era altra cosa que “parole, parole, parole”; paraules buides, no cregudes i que, per tant, no generen l’esperança de que vagen seguides del fets necessaris per solucionar els problema de les societats musicals.
No és el moment de que els polítics, quan tenim la paruala, la utilitzem per contar-vos la seua vida i la seua relació amb les bandes –“ parole, parole, parole”- sinó el moment de prendre compromisos, el moment de mobilitzar-se en favor de les societats musicals.
Des del Bloc i Compromís no volem paraules, volem fets, volem que la defensa de les bandes i escoles de música es concrete en diners, en euros contants i sonants; volem que el nostres records vitals de les bandes es convertisquen en actituds positives, en propostes a Les Corts. No em fa res que Alicia de Miguel defense les bandes amb paraules, si vol fer-ho de veritat haurà de votar sí a les esmenes que Compromís tornarà a presentar als pressupostos del 2011.
Jo em compromet a fer les actuacions que puga per defendre les societats musicals per convenciment, per què les bandes formen part essencial de la cultura valenciana, per què la cultura valenciana és part esencial del programa del Bloc i de Compromís –“ parole, parole, parole” - però a més em compromet a presentar esmenes als pressupostos i a motivar els ajuntaments on està el Bloc present a involucrar-se activament, amb fets, en la trobada de solucions per al problema del finançament de les Societats Musicals; del contrari nosaltres també cantaríem la mateixa cançó que acaba dient “parole soltanto parole, parole tra noi”

ÉS INACEPTABLE QUE EL PP NO ACCEPTE LA SENTÈNCIA SOBRE ELS ESTATUTS DE LA UJI

És inadmissible que el govern valencià del PP es negue a acceptar les sentències judicials fermes sobre la designació per part de la Universitat Jaume I de la llengua que considera oficial com a “anomenada científicament llengua catalana”, una polèmica absolutament superada tant per la comunitat científica com per l’opinió pública castellonenca. Actuacions com aquesta, de clar enfrontament amb les sentències judicials, són impròpies d’un govern d’un país democràtic, i diuen molt poc del respecte per la justícia, en aquest cas sobre temes lingüístics i d’autonomia de les universitats, una manca de respecte que, per desgràcia, el govern de Camps ja ha evidenciat en anteriors ocasions.

Darrere d’aquest lamentable espectacle s’amaga la intenció del PP de llançar cortines de fum, desviant l’atenció de l’opinió pública d’aspectes tan preocupants com la crítica situació econòmica en què es troba actualment el Consell, o les implicacions judicials en què estan immersos el mateix president Camps i uns altres alts càrrecs del PP valencià. Tant el BLOC com la COALICIÓ COMPROMÍS ratifiquem el nostre ple suport a la UJI en la seua exigència que li siguen respectats íntegrament els estatuts aprovats en el seu dia, sense retocs contraris a les sentències judicials. Camps ha de recordar les paraules que, davant ell, el mateix rector li va dirigir, en el discurs de la presa de possessió, per deixar-li-ho ben clar, que no es qüestiona la unitat de la llengua i que la Universitat no es presta a eixe joc.

La negativa a acceptar la decisió judicial sobre l’ús del nom “català” en els estatus de la UJI és un nou capítol de la política antivalenciana del govern del PP: prohibició de creació de noves línies en valencià, anul·lació de línies existents, retall de les subvencions a la promoció de l’ús del valencià, renúncia a la utilització pública de la nostra llengua, incompliment de les sentencies -inclosa la del Constitucional- sobre el reconeixement del títol de filologia catalana com a eximent de la prova del valencià en les oposicions, i ara vol fer desaparèixer el nom del català fins i tot dels estatut de la universitat.

La seua finalitat és destrossar la llengua, qualitativament i quantitativa: qualitativament intentant relegar-la a un paper secundari (llengua de poble o de carrer ) i impedint la seua consideració com a llengua culta, literària o científica i quantitativament intentant dividir-la, buscant que la parle la menor quantitat de persones possible.

El BLOC i al Coalició Compromís seguirem denunciant-lo i presentant les propostes oportunes amb les que, almenys, desemmascarem el PP.

ELS GOSSOS D’ASSISTÈNCIA PROHIBITS PER L’EMT DE VALÈNCIA

L’Empresa Municipal de Transport de la ciutat de València incompleix diversos textos legals, Constitució inclosa, en el seu reglament ja que només permet l’accés als gossos guia per a invidents però no als gossos d’assistència per a la resta de persones dependents. Us adjunte el text de la Proposició que he presentat al respecte a Les Corts:
“La Constitució Espanyola, en l'article 14, reconeix el dret d'igualtat de tots els espanyols davant de la llei, dirigint en l'article 9.2 un específic mandat a tots els poders públics per a promoure les condicions perquè la llibertat i igualtat de l'individu i dels grups en què s'integra siguen reals i efectives i remoure els obstacles que impedisquen o dificulten la seua plenitud. Per la seua banda, l'article 49 de la Constitució dirigeix un mandat als poders públics per a realitzar una política de previsió, tractament, rehabilitació i integració de les persones amb discapacitat a qui prestaran l'atenció especialitzada que requerisquen i els empararan especialment per al gaudi dels drets que el títol I de la Constitució atorga a tots els ciutadans.
En compliment del mandat constitucional, l'article 49 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, en el punt 27, assumeix les competències sobre les “Institucions públiques de protecció i ajuda de menors, joves, emigrants, tercera edat, persones amb discapacitat i altres grups o sectors necessitats de protecció especial...”. En anàleg sentit, el mateix article en el punt.24, atorga a la Generalitat la competència exclusiva en matèria d'assistència social.
En exercici de les dites competències, es va promulgar la Llei 5/1997, de 25 de juny, per la que es regula el Sistema de Servicis Socials en l'àmbit de la Comunitat Valenciana, que contempla específicament en l'article 21 a les persones amb discapacitat, a qui atorga una especial protecció per mitjà de la promoció d'activitats de prevenció, tractament, assistència i rehabilitació, dirigides a la consecució final de l'objectiu genèric de la seua integració social i laboral.
A fi de garantir l'accessibilitat al medi físic en condicions tendents a la igualtat de totes les persones, foren quines foren les seues limitacions i el caràcter permanent o transitori d'aquestes, les Corts Valencianes, al maig de 1998, van promulgar la Llei 1/1998, de 5 de maig, de la Generalitat Valenciana, d'Accessibilitat i Supressió de Barreres Arquitectòniques, Urbanístiques i de la Comunicació. La dita Llei arreplega en el capítol III, del seu títol III, les disposicions relatives a l'ús del gos guia, definint-ho com aquell que ha adquirit les aptituds precises per a l'acompanyament, conducció i auxili de persones afectades per disfuncions visuals totals o severes i garantint l'accessibilitat a l'entorn de les persones amb discapacitat, que vagen acompanyades amb gos guia degudament acreditats, que podran accedir a tots els llocs, allotjaments, establiments, locals, transports públics i la resta d'espais d'ús públic en l'àmbit de la Comunitat Valenciana.
Quatre anys després de l'aprovació de l'esmentada Llei, i una vegada provades les aptituds dels gossos d'assistència amb vista a facilitar l'autonomia, no sols de les persones amb discapacitat visual, sinó també de persones afectades per altres discapacitats, es va creure convenient reprendre el concepte de gos guia o d'assistència, i fer extensiu el seu ús a persones amb diferents discapacitats per a les que pot ser útil disposar d'un gos que facilite la seua autonomia i servisca d'ajuda en la vida quotidiana, col·laborant en l'eliminació de les possibles barreres a què la persona haja d'enfrontar-se.
Per tot el que s'ha dit anteriorment, i a fi de promoure les condicions i remoure els obstacles perquè la llibertat i la igualtat de l'individu i dels grups en què s'integren foren reals i efectives, així com facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social de la Comunitat Valenciana, tot això d'acord amb el principi rector de la política social, disposat en a l'article 49 de la Constitució espanyola, amb vista a aconseguir la integració social de les persones amb discapacitat perquè gaudisquen dels mateixos drets que la resta dels ciutadans, la llei 12/2003, de 10 d'abril, de la Generalitat, sobre Gossos d’Assistència per a Persones amb Discapacitats va garantir l'accés als llocs, allotjaments, establiments, locals i transports públics o d'ús públic a totes les persones amb discapacitat que anaren acompanyades de gossos d'assistència degudament acreditats com a tals.
Aquesta llei estableix en l'Article 1. punt 1 que el seu objecte és reconèixer i garantir "a tota persona amb discapacitat visual, auditiva, locomotriu o de qualsevol altra índole, total o parcial, que tinga necessitat o siga recomanable l'ús de gos d'assistència, el dret a l'accés, desplaçament i permanència junt amb aquest a tots els llocs, allotjaments, establiments, locals, altres espais d'ús públic i transports públics o d'ús públic,..."
En el punt 3 del mateix article ens diu que "Totes les persones amb discapacitats que vagen acompanyades de gos d'assistència, poden accedir, deambular i romandre d'acord amb el que estableix esta Llei en condicions d'igualtat amb la resta de la ciutadania."
L'Article 2. que versa sobre els "Llocs, establiments i transports" relaciona els llocs que tindran la consideració de "públics o d'ús públic" i al respecte ens diu al punt 1 que ho són "Els espais d'ús general i públic, de les estacions d'autobús, ferrocarril, aeroports, ports i parades de vehicles lleugers de transport, qualsevol que fóra la seua titularitat" i en el punt 2. que també té aquesta consideració "tot mitjà de transport col·lectiu, de titularitat pública o d'ús públic, i els servicis urbans i interurbans de transports de viatgers, sotmesos a la competència de la Comunitat Valenciana”.
Tenint en compte que, a la ciutat de València, hi ha queixes de persones amb mobilitat reduïda a les que se'ls ha impedit per part de conductors de l'Empresa Municipal de Transports de Valencia l'accés amb gossos d'acompanyament als autobusos, al·legant que l'accés estava restringit a gossos guia per a persones cegues, emparant-se per a prendre aquesta postura en el Reglament de l’EMT aprovat definitivament en data 29 de juliol de 2005 i publicat en el BOP del 5 de setembre de 2005..

Efectivament aquest reglament estableix en l’article 18.3. que queda prohibit l’accés al vehicle de viatgers acompanyats de qualsevol animal, a excepció del previst a l’article 19.2, el qual autoritza l’accés del gos guia quan acompanye a usuaris invidents no existint cap autorització per a la presència de gossos d’assistència per a persones amb discapacitat.
Donat que aquesta situació és contraria a allò que s’estableix en la llei 12/2003 de la Generalitat Valenciana, sobre gossos d'assistència per a persones amb discapacitat.
Considerant que la llei 12/2003, de 10 d'abril, contemplava en la Disposició FINAL PRIMERA l’adaptació de les ordenances municipals dient que "Les entitats locals, en l'àmbit de les seues competències respectives, adaptaran les seues ordenances municipals sobre la matèria a les normes contingudes en la present Llei, en el termini de sis mesos a partir del desplegament reglamentari previst en esta Llei”, s'aprecia clarament que el Reglament de l'Empresa Municipal de Transports de Valencia no sols no està adaptat al contingut de la llei 12/2003 sinó que, encara que ha sigut elaborat amb posterioritat a l'entrada en vigor de la mateixa, la contradiu al no contemplar cap disposició que permeta l'entrada dels gossos d’assistència.”

Per tot això presentem la següent

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ:

Les Corts Valencianes insten l'Ajuntament de València a iniciar de manera immediata les actuacions pertinents per a garantir que, mitjançant la modificació del reglament de l’Empresa Municipal de Transport de València, els gossos d’assistència puguen accedir al transport urbà tal com estableix la llei 12/2003, de 10 d'abril, de la Generalitat, sobre Gossos d'Asistencia per a Persones amb Discapacitats.

Amb Font de Mora el PP es lleva la careta.

Els continus atacs al valencià de Font de Mora demostra la línia ideològica real del PP en allò que respecta a la nostra llengua. El Conseller, és l'adalid de la segregació lingüística que busca reduir significativament la quantitat de persones que parlem el valencià, per tal de minorar la seua importància, i ha protgonitzat actuacions extremes en aquesta línia, com la invasió de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el moment en que estava preparant el seu dictamen sobre la unitat lingüística. Ara, amb la seua proposta de revisar els sistema de les línies d’educació, es lleva la careta valencianista que el PP de Camps vol exhibir com a màxim defensor del valencianisme i el posa al lloc que li correspon, el d’un conseller retrògrad que intenta acabar amb els avanços realitzats a l’empara de la llei d’Ús i Ensenyament.
Font de Mora ha ignorat el dictamen sobre la unitat lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, així com els diversos pronunciaments de les universitats valencianes al respecte , que unànimement afirmen la unitat lingüística; i si això no és prou, ha incomplit reiteradament les sentències del Tribunal Superior de Justícia i també del Suprem, relatives al reconeixement de les titulacions de Filologia Catalana expedides per les universitats –incloses les valencianes- obligant a tots els titulats a fer la prova de coneixements del valencià.
Perduda la batalla legal, per les nombroses sentències; perduda la batalla científica, per l’oposició de les universitats i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, només li queda la batalla política i l’obri per tal d’acabar amb l’ensenyament del valencià a les escoles, el que demostra clarament quin és eixe valencianisme del qual presumeix. Va començar ja fa un temps, prohibint la creació de noves línies en valencià, com va passar en un centre privat -fins ací podríem arribar- com és el de Sant Cristòfor Màrtir de Picassent, sense importar-li que el Consell Escolar, el Claustre de Professors, la Direcció del centre i tots els pares o mares dels alumnes matriculats, li solicitaren l’autorització de la línea; tampoc li va tremolar el pols a l’hora d’ordenar l’anul.lació de l’única línia en valencià que hi havia a Mutxamel en secundària.
Cal que tota la comunitat educativa li demane responsabilitats a Font de Mora, un conseller tancat en les seues “genialitats” com són la implantació de l’uniforme escolar en els centres públics, l’impuls de l’ensenyament en anglès , encara que sempre sense dotar els centres de professors; no oblidem el conflicte creat per l’obligació de donar l’Educació per la Ciutadania en anglès (una altra batalla estèril que acabà en fracàs), o la instauració de l’ensenyament del xinès a les escoles.
Podem preguntar-nos què hi ha de mal en la promoció de noves llengües en l’ensenyament? Òbviament res, però cal tenir en compte la situació de l’Educació al País Valencià: som líders en fracàs escolar - només Ceuta ens supera-, tenim més de trenta mil alumnes en barracons per la desastrosa situació de les construccions escolars, però ell es gasta una millonada en una campanya de publicitat plena de mentides per crear una opinió positiva al respecte.
Si això no és prou porta a terme una política repressiva que des de la Dictadura no es produïa: expedienta el Director de l'IES Las Norias de Monforte per permetre una foto seua cap per avall en el tauler d-anuncis; deixa sense subvencions al sindicat STE-PV per que no li agrada la tasca de control que està fent, expedienta a Diego Gómez, president d'Escola Valenciana, i tots sabem que és per motius d'insubmissió política.
Davant d’esta situació no podem dir altra cosa que Font de Mora dimissió!, i de manera urgent; el nostre sistema educatiu no es pot permetre més les barbaritats d'un conseller que porta l'educació publica a la pitjor situació de tota la història i això que el pressupost d’educació és el major de les conselleries i que representa quasi el 30 per cent del pressupost total de la Generalitat. Què has fet amb aquest diners, conseller? Com pot estar l’ensenyament com està? És l’hora de demanar responsabilitats.

La falta de programes de dinamització dels sectors productius deixen a Castelló en la ruïna

Almenys eixa és la conclusió que vaig treure del debat que va seguir a la pregunta que li vaig fer, en Plenari, al Vicepresident Rambla, sobre quines mesures específiques tenia previstes per a la dinamització dels sectors productius de Castelló. De la seua contestació vaig deduir que cap ni una.

La seua contestació va començar així: “Señor Pañella, el compromiso del Consell con los sectores productivos de la Comunidad Valenciana y especialmente de la provincia de Castellón, se ponen de manifiesto en las distintas convocatorias de ayuda que planteamos cada uno de los años y que conforman nuestra política global en materia industrial, una política que está basada en el apoyo a las empresas fundamentalmente en el área de innovación, en el área de internacionalización y en el área de investigación, desarrollo..., que permite que la provincia de Castellón haya sido la que tiene la mayor contribución al producto interior bruto de nuestra comunidad en el área industrial, ...”. No cal seguir, paraules i res més.

No vull entrar a qüestionar les xifres que va dir a continuació, que ho podria fer, però enlloc d’entrar en un debat estèril preferisc dir- que me n’alegre moltíssim de vore totes les mesures que ha pres, però li demane que les revise, perquè, si amb tot això, estem en la situació que estem, tindrà de fer alguns canvis. I si no ho creu fem un repàs a tots els sectors productius:

· Agricultura: el Consell l’ha deixat en una situació difícil, a tot el país, però específicament a Castelló, a on els problemes estructurals, especialment el minifundisme, no mereixen cap actuació decidida de la Conselleria, ja que programes com el de cultiu en comú no s’ha implantat ací i, per tant, tenim els mateixos problemes estructurals de tota la vida sense cap modificació. A més, ara, el sector agrícola s’enfronta amb una davallada mitjana del preu dels seus productes de l’11 %, en els cítrics és del 18%, del 14% en les fruites, del 20% en l’oli, per posar alguns exemples.
· Turisme i Serveis: el sector terciari no té un producte diferenciat ni específic. Han fet l’aeroport, està a punt d’acabar, però ni han promocionat les nostres comarques creant una imatge pròpia i un producte diferenciat, ni han posat en marxa un programa d’impuls per a la creació de les places hoteleres necessàries per atendre el mínim de 600.000 passatgers anuals precís per a garantir el funcionament de l’aeroport.
La setmana passada han decidit acabar amb la societat Mundo Ilusión, l’han tancada definitivament, diu que si en tot cas ja se ficarà en marxa per un altre costat. Eixe era el seu producte estrella d’atractiu turístic. Què tenim per a vendre?... apartaments.
· Indústria: Tenim, possiblement, una de les més grans concentracions industrials amb la ceràmica, de manera que la bona salut econòmica de les persones de Castelló depèn, en gran manera, d’aquesta indústria. I què ha fet el Consell a part de parlar de Zapatero, poca cosa; prometre un milió d’euros ( el cànon que el Consell pagarà per la Fórmula I és de 90 milions d'euros, però això és a València, clar)
A les Corts vam aprovar, per unanimitat, recolzar el Manifest “En defensa de Castelló” que, com a President del BLOC vaig signar amb la patronal ASCER i els sindicats del sector, però abans van rebutjar les mesures necessàries per facilitar l’accés al finançament necessari per evitar el tancament de les indústries del sector i tampoc van acceptar donar prioritat a la utilització de materials ceràmics en els projectes fets per l’administració. Recolzar de paraula sí, amb els fets no, que això costa diners.

Cal ser conscient de com estem a Castelló : ja hem arribat a tenir un 25% d’atur,encara que, aquest mes, a causa dels llocs de treball d’estiu, ham baixat un 0,71%, seguim sent la província valenciana en pitjor situació. Avui hi ha 61.775 persones aturades. Hem passat de fer la major contribució al PIB del país, a ser una de les deu primeres províncies en atur de tot l’estat. En els darrers tres mesos hem perdut 9.800 llocs de treball. En aquest període, mentre al País Valencià va créixer l’atur en un 6% a Castelló va créixer el 15%. La Cambra de Comerç diu que tenim a Castelló unes bases econòmiques inestables, que fa falta invertir decididament en investigació per a la millora de la qualitat, per a la diferenciació del producte i per la innovació i que necessitem finançament, necessitem diners, eixos milions que han eixit de la CAM per avalar a Jaume Matas, podien haver-se quedat ací, però no s’han quedat. Empresaris de Castelló diuen que notem en els nostres polítics falta de lideratge i afegeixen que es troben indefensos per l’absència de regles que permeten controlar els impagaments i la morositat, al temps que denuncien que el més gran morós és el Consell de La Generalitat i les diferents conselleries que el conformen.

I ara toca fer la pregunta al Conseller: Anem a fer alguna reforma estructural del sector industrial o anem a seguir el model de promoció de la indústria basada únicament en el boom de la construcció? Anem a seguir amb una oferta turística indeterminada, igual que la de tots, o va a motivar els possibles visitants amb alguna cosa més? Va a prendre mesures per garantir la renda agrària i assegurar així la permanència dels cultius o seguiran mirant el que passa sense fer res?

De la seua contestació, no he pogut deduir res de nou.

LLEI D’ORDENACIÓ I GESTIÓ DE LA FUNCIÓ PÚBLICA VALENCIANA

És una oportunitat perduda perquè el projecte de llei que ens han presentat és la història d’un fracàs a l’hora de projectar una funció pública moderna, integradora, professional i valenciana.

El consell, representat per la consellera de justícia i administracions públiques, s’ha limitat a complir l’expedient que li plantejava l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP), i s’ha conformat amb deixar les coses com estaven. Això sí, amb un embolcall ben gruixut: el projecte de llei és tres vegades més gran que la llei actual. Però això no obsta per a descobrir la veritat a poc que s’analitze el text; com deia Lampedusa a Il Gattopardo: “que tot canvie perquè tot continue igual”.

Per què ho han fet? Doncs per vanitat. Sí, per la vanitat de ser els primers, per presentar abans que cap altra comunitat autònoma una llei autonòmica de desenvolupament de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic. Està bé marcar fites per al nostre país, però no aprofita de res marcar-les en qüestions buides o que queden superades àmpliament per uns altres a poc que esperem. Recordem que l’estatut autonomia, també va ser el primer i després ens vam trobar amb tantes mancances que van tenir que incloure la ridícula clàusula Camps, o trobar-se en unes deficiències tant grans en el capítol de finançament que poc després Pla va proposar modificar-lo i Camps li ho va acceptar (encara que aquest debat no es va produir).

Poden replicar explicant-nos les bondats de la llei, que les té, però o ja estan en l’actual llei de la funció pública valenciana, o ja estan en l’EBEP.

Aquesta llei perd diversos trens, fonamentalment per manca d’ambició dels redactors del text definitiu: perd el tren de la modernitat, el de la integració, el de la participació, el de la professionalitat i el de la valencianitat.

· Perd el tren de la modernitat quan renuncia a plantejar-se les possibilitats d’acollir diferents vies per a l’accés a la funció pública. Sacralitza l’oposició, com si el segle XXI fora el segle XIX, i renúncia a contrastar pràctica i acompliment, preferint la pura memòria de dades. Per a acumular dades, tenim els ordinadors. La funció pública necessita treballadores i treballadors, servidors públics, no erudits.
· Perd el tren de la integració, quan renuncia a plantejar una veritables Escola Valenciana d’Administració Pública que seleccione amb criteris unificats la funció pública del conjunt de les administracions valencianes. Així, renuncia de pas a l’ambició de crear una cultura valenciana de la cosa pública, que duga l’actual dispersió administrativa a unes organitzacions professionals i arrelades al territori.
· Perd el tren de la participació, quan configura un Consell Assessor de la Funció Pública conformat només per alts càrrecs i un cor d’assessors nomenats per aquests. Les funcions àuliques són bones per a les orelles de qui rep les lloances, però no serveixen per contrastar punts de vista, conciliar interessos i fer front de cara als problemes. A més, si aquest òrgan només ha d’aconsellar quan l’administració sotmeta “a la seua consideració” els assumptes, realment no es vol un òrgan consultiu eficaç, sinó simplement rentar-se la cara i no tindre cap òrgan que eventualment els puga esmenar la plana, ni que siga des del punt de vista tècnic.
· Perd el tren de la professionalitat, quan es vol eludir el debat polític sobre el nombre de persones de confiança que cada govern nomena. Si “per obligació”, perquè ho diu la llei, hem de nomenar els conductors com a eventuals, això permet elevar el nombre d’eventuals, de personal de confiança, molt més enllà del que en unes altres circumstàncies es voria correcte. Si creen per llei una figura de “coordinador/a assessor/a” que no és més que un eventual camuflat, si obliguen a seleccionar tots els caps de servei per lliure designació, si s’entesten en no voler arreglar l’etern problema de la temporalitat en les administracions valencianes... Si fan tot això alhora, no pot ser casualitat, sinó causalitat: estan molt a gust amb aquesta situació, amb una immensa quantitat de persones els llocs de treball de les quals depèn de la seua santa voluntat.
· Perd el tren de la valencianitat, quan renuncia a exigir el coneixement dels idiomes oficials a la nostra comunitat autònoma en l’accés a la funció pública. El PP que presumeix tant de valenciania, l’assusta trencar una llança pel valencià, per la llengua dels nostres avantpassats. Una llança perquè no desaparega, perquè el bocí de singularitat que aportem a la cultura universal continue existint. I això no serà possible si la mateixa administració pública valenciana no considera important –imprescindible diríem nosaltres- demanar el coneixement suficient del valencià en l’accés a la funció pública.

La Llei de la Funció Publica Valenciana perd l’oportunitat de modernitzar la funció pública i dignificar la persona del funcionari en un moment delicat en que el Govern de l’Estat es dirigeix a ells per tal de retallar-los els sou com si foren els responsables de la situació econòmica estatal.

Des de Compromís i des del BLOC fem pública la nostra defensa del funcionariat de qui depén el bon funcionament de tota l’administració més encara quan habitualment no ha tingut el reconeixement social que es mereix i, encara més, quan els seues retribucions no han estat parelles ni tant sols amb l’augment del l’IPC.

TORREBLANCA I CABANES, UNA FITACIÓ DE COSTES, O UN ATRACAMENT?

En data 17 de març de 2010 , el cap Provincial de Costes en Castelló, Ignacio Gil Pérez, va signar la providència d’incoació, informació i notificació de l’acte de fitació i delimitació dels bens de domini públic marítimo-terrestre en el tram de costa que comprèn el denominat Prat de Cabanes-Torreblanca i es va publicar en data 27 de març en el B.O.P.
Aquesta providència té el seu origen en la proposta de delimitació provisional basada en la memòria signada, en octubre de 2009 pel Cap de la secció del Domin Públic, Alfonso Giner Carceller; el Cap del servei de Gestió del Domini Públic, Ángel Segura Sala i el Cap Provincial de Costes, Ignacio Gil Pérez.
Segons consta a la proposta de delimitació, la ZMT entraria més d’un quilòmetre dins els termes de Torreblanca i Cabanes, amb el que inclouria la pràctica totalitat del Parc Natural del Prat, delimitació absurda i sense cap base científica tal com contesten el professor d’Hidrogeologia de la UJI, Ignasi Morell; el doctor en Biologia, Gerardo Urios o el biòleg i limnòleg, Juan Rueda.
La situació que origina aquesta proposta es pot qualificar, almenys, d’inaudita, ja que passaria a propietat del Ministeri tot un Parc Natural, que ja està regit per un reglament d’Ús i Gestió, i, a més, passaria per damunt de la voluntat d’un poble que ha estat sempre la de conservar aquest espai natural. A més afecta a un nombre de propietaris, que sense cap justificació vorien alterat el seu dret com a propietaris de les finques que han treballat durant vàries generacions, encara que, com a explicació, el subdelegat del govern, Toni Lorenzo, explicava que la propietat no passa a ser del Ministeri sinó que passa a ser domini públic; no té cara el xic, i si totes les seues propietats passaren a ser públiques, que li pareixeria?
Tant descabellat és l’aplicació habitual de la Llei de Costes que la Comissió de Peticions del Parlament Europeu en la reunió dels dies 22 i 23 de març de 2010 va fer constar respecte aquesta llei que “existeix un problema de seguretat jurídica i de indemnització justa, que les declaracions dels representants del Govern Espanyol i de la Comissió no són satisfactòries i que el Parlament prosseguirà l’examen de l’assumpte.” I en l’acta de la mateixa sessió consta també la decisió de “sol·licitar al President Buzek que remeta un escrit al President de Govern Espanyol, remarcant, entre altres, l’aplicació arbitrària de la llei, la falta de seguretat jurídica i la indemnització injusta; escriure una carta a la Comissària Viviane Reding per a sol·licitar-li un aclariment dels aspectes de les peticions relacionades amb la Carta dels Drets Fonamentals i el CEDH. Els coordinadors debatran altres mesures de seguiment.”
Per això he presentat a Les Corts una Proposició NO de Llei en la que demanem:
· Que Les Corts Valencianes donen el seu recolzament institucional i polític als Ajuntaments de Torreblanca i de Cabanes, en la seua oposició a que es duga a terme la providència d’incoació, informació i notificació de l’acte de fitació i delimitació dels bens de domini públic marítimo-terrestre en el tram de costa que comprèn el denominat Prat de Cabanes-Torreblanca, publicada en data 27 de març de 2010 en el B.O.P. número 37 de Castelló, així com a tots aquells altres ajuntaments que puguen sofrir les propostes de modificació de la ZMT, en circumstàncies similars a les descrites anteriorment.
· Que Les Corts Valencianes insten el Consell per tal de que requerisca del Govern de l’Estat, a paralitzar totes les actuacions previstes en la providència d’incoació, informació pública i notificació d’acte de fitació.
· Que Les Corts Valencianes insten el Consell per tal que aquest requerisca del Govern de l’Estat per a que establisca una moratòria que afecte totes les noves modificacions de la ZMT i de la zona de domini públic marítimo-terrestre, en tant en quant la Comissió de Peticions del Parlament Europeu no es definisca clarament sobre els problema d’inseguretat jurídica i d’indemnització justa a més de donar solució a l’aplicació arbitrària de la llei.
I com la Conselleria titular de Medi Ambient, de qui depèn l’administració del Parc Natural del Prat, que és qui patirà la nova fitació, i volem saber que en pensa, i que no s’amague només en la crítica fàcil a tot allò que ve de Madrid per tant també demanem:
· Que Les Corts Valencianes insten el Consell a que aquest, mitjançant els serveis de la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, emeta un informe sobre les característiques biològiques, geològiques i hidrològiques del Prat, així com les causes de l’erosió de la costa en Torreblanca i Cabanes i les possibles solucions a aquesta.
Vorem què ens diuen uns i altres.

LES CORTS APROVEN, PER UNANIMITAT, LA DECLARACIÓ INSTITUCIONAL EN DEFENSA DE LA CERÀMICA DE CASTELLÓ.

Ha de deixar ben clara la meua satisfacció pel fet de que,per una vegada, Les Corts s’hagen convertit en un lloc de negociació i consens. La declaració institucional, que consta reproduïda més avall, va ser proposada per mi als portaveus dels grups parlamentaris i, després del temps necessari per revisar-la i corregir-la ha sigut acceptada i assumida per tots.
La declaració institucional ha estat extreta del manifest signat per ASCER i els sindicats CCOO i UGT i que, personalment i en nom del BLOC, vaig poder signar també, en la seu d’ASCER i en presencia del seu President, el Sr. Piñón, i dels sindicats esmentats, complint la meua paraula, donada allí mateix, de que la presentaria.
Sóc conscient que no és més que un acord, sols paraules, però també sóc conscient de que ningú s’ha negat a recolzar-lo, ara només falta que, tant el Consell com el Govern de l’Estat, consignen els recursos necessaris i servisquen per a salvar un grapat de llocs de treball de Castelló.

DECLARACIÓ INSTITUCIONAL

Les Corts Valencianes, mitjançant la present Declaració Institucional, volen mostrar el seu suport al sector tauleller en la nostra Comunitat.
La greu crisi econòmica que patim ha provocat una caiguda considerable de l’activitat empresarial, afectant especialment al sector tauleller de la província de Castelló, on s’han destruït fins desembre de 2009 vora 7.500 llocs de treball. Estes dades preocupants han fet que des de les associacions empresarials, els sindicats i els partits polítics, han signat un manifest per a posar-se en marxa i evitar la destrucció massiva d’ocupació fixa.
Els agents socials i econòmics de Castelló proposaren a principis de 2009 un nou Pacte per l’Ocupació en el sector tauleller i un dels seus punts era, concretament, incentivar a les empreses perquè asseguren els llocs de treball. Als darrers mesos, la patronal taulellera xifrà en un mínim de 10 i un màxim de 20 milions d’euros a aportar en sis anys la quantitat necessària per reflotar el sector i mantenir les empreses i els llocs de treball de la zona.
Són moltes les famílies afectades per la crisi del monocultiu industrial de Castelló, que no té alternatives ocupacionals en la zona.
Les Corts Valencianes s’adhereixen al manifest signat per ASCER, la patronal taulellera de Castelló, sindicats i partits polítics, per a manifestar el suport de la cambra de representació del poble valencià a un importantíssim sector econòmic de la nostra terra.

Palau dels Borja, 28 d’abril de 2010

CASTELLA-LA MANXA HA DE PAGAR EL QUE DEU ALS REGANTS DEL XÚQUER

Mentre el conseller Cotino es dedica a inaugurar una exposició pagada amb fons públics per a reivindicar l'inexistent transvasament de l'Ebre, l'únic transvasament actiu del que es beneficia el poble valencià, el del Tajo-Segura, està en perill a causa de la reforma de l'estatut de Castella-La Manxa.

En el grup parlamentari de Compromís, hem decidit prendre la iniciativa fent propostes reals per a reivindicar les necessitats hídriques i els drets del poble valencià. Acabe de presentar una Proposició No de Llei en les Corts Valencianes per exigir al Ministeri de Medi Ambient, a través de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que l'Ajuntament d'Albacete complisca amb el conveni d'Alarcón –signat al juliol del 2001 pels governs central, valencià i castellà-manxec i els regants valencians-, pel qual es fixen unes reserves mínimes per als usuaris valencians i, en cas de cedir-les, se'ls deu indemnitzar, cosa que no ha succeït fins al moment i per això el consistori albaceteny deu més d'un milió d'euros a la Unitat Sindical d'Usuaris del Xúquer.

La falta d'un govern valencià fort ens porta problemes com els que tenim. La comunitat veïna sobreexplota els aqüífers de la Manxa oriental, ens volen imposar una reserva hídrica per a acabar amb el transvasament Tajo-Segura i, a més, gasten l'aigua d'Alarcón, que ens correspon al valencians i es neguen a pagar per això, la qual cosa ja és intolerable i per aquesta raó volem que les Corts es pronuncien.

El que proposem sí que és fer una política real per a assegurar l'aigua i el benestar al nostre poble i no el que fa el Consell. L'exposició que inaugura Cotino sobre un document de l'època de la II República que parla del transvasament de l'Ebre ens fa pensar que ara el Consell s'ha fet republicà, alhora que ignorant, perquè a finals del segle XIX alguns municipis de la província de Castelló, com Torreblanca, el meu poble, ja van demanar el transvasament, encara que en aquella època ni la costa, ni el medi ambient, ni l'agricultura, ni el territori estaven en la mateixa situació que ara, ni existien especuladors ni trames de corrupció a gran escala, com ara, que s'aprofiten de les grans infraestructures i de les administracions públiques.

Quant a l'estatut de Castella-La Manxa, ni es pot acceptar que el transvasament Tajo-Segura caduque d'ací a cinc anys, com tampoc es pot acceptar la reserva hídrica, ni de 4.000 hectòmetres cúbics, perquè en un any de pluges com ha sigut aquest, Castella-La Manxa emmagatzema 2.991 hectòmetres i la mitjana dels últims deu anys és de 1.853 hectòmetres embassats, per la qual cosa es volen reservar més del que tenen i han tingut i això suposarà la fi del transvasament Tajo-Segura i serà un perill per a milers de famílies que viuen de la indústria, del turisme i de l'agricultura en les comarques de sud d'Alacant

Causes i efectes del retard en el pagament de les ajudes de benestar social.

Dimarts matí vaig estar a la concentració que pares, usuaris i professors dels centres gestionats pel Patronat Intermunicipal Francisco Esteve, així com dirigents d’aquest, van realitzar davant la Conselleria de Benestar Social. Aquest Patronat atén, en els seus centres concertats o subvencionats a 189 usuaris, tots ells discapacitats intel·lectuals de diverses edats i graus d'afectació.
A hores d'ara, s’enfronten a un greu problema: la Conselleria de Benestar Social no els ha abonat les quantitats que els corresponen pel concert del Centre de Dia (en el que s'atén a discapacitats adults greument afectats) i, pel que sembla, també hi haurà retards en el cobrament de les Ajudes per al Centre Ocupacional (discapacitats adults) i el Centre d'Atenció Primerenca (xiquets de fins a 4 anys).
A causa d'aquests retards, els professionals, que allí treballen, no han pogut rebre el seu sou íntegre del mes de febrer i no podran cobrar la seua nòmina del mes de març i, el que és més greu, no saben amb certesa quan ho podran fer.
Només arribar a Les Corts hem presentat una Proposició no de Llei i unes preguntes sobre la causa d’aquest retard i quan pensen posar remei a aquesta situació, cosa que no és nova ja que l’any passat, després de reunir-me amb representants de l’Associació de Malalts Mentals De Castelló, la qual gestiona també un centre de dia, ja vaig presentar unes preguntes similars perquè patien la mateixa situació. Diverses vegades, en intervencions davant la Consellera de Benestar Social li he preguntat si anaven a seguir fent el mateix i mai he tingut contestació. Per que`no contesten? Per què la resposta havia de ser un SÍ i no quedava bé dir-ho.
Per què actua d’aquesta manera la Conselleria? Hi ha almenys dues raons:
La primera és la falta de liquiditat del Consell, que impedeix de manera continua fer front a les obligacions econòmiques. Per il·lustrar l’exemple recordem que l’empresa adjudicatària del servei de neteja de la Conselleria de Justícia, fa uns mesos, va notificar la resolució del contracte per l’impagament dels darrers vuit mesos; els impagament als advocats del torn d’ofici; el retard de quatre mesos en pagar als centres públics educatius de primària i secundària les ajudes de menjador i transport, que van amenaçar la continuïtat del servei; les sentències reiterades contra la Conselleria de Sanitat, pels impagaments als subministradors amb obligació de pagament d’interessos. A conseqüència d’aquesta situació s’ha constituït al País Valencià l’Associació de Creditors de l’Administració. I quan li vaig preguntar al President, en la sessió de Control del Plenari, només vaig obtenir com a contestació una lapidària frase: “el Consell paga puntualment totes les seues obligacions econòmiques” i punt final. Negant el problema aquest deixa d’existir i, el que és pitjor, no es posa remei.
La segona raó, més particular i que afecta les associacions sense ànim de lucre, és que aquestes molesten; a Camps no li agrada (ni a Cotino Tampoc) que aquestes gestionen centres de dia i o residències específiques, tenen empreses que es dediquen a aquests menesters, amb les que tenen unes millors relacions socials i econòmiques. Les associacions en quant no disposen dels diners de la Conselleria tenen que acudir al crèdit; aquest crèdit solen avalar-lo amb la resolució en ferm de la concessió de les ajudes. Concloent, si no li paguen necessiten crèdit, si no treuen la resolució no poden avalar-lo i d’ací es deriva l’ofec econòmic. Reiterades vegades li he preguntat a la nova consellera, Àngélica Such, si va a seguir el mateix procediment que Cotino i no m’ha donat cap resposta. Sospitós.

Hem aprovat demanar l'adaptació de les pensions de llauradors i ramaders a les del règim general de la Seguretat Social.

De vegades es donen les condicions favorables per aprovar una Proposició No de Llei; en primer lloc, el que es proposa ha de ser convenient i ha d’estar ben raonat, però això no és prou, per aconseguir la conformitat de la resta de grups no és prou que la petició siga justa i raonable, també fa falta que vegen l’oportunitat, al PSOE li dona urticària tot allò que li treu els colors al Govern de l’Estat i el PP es nega a aprovar cap sol·licitud dirigida al Consell, encara que s’alegra quan les peticions es dirigeixen al Govern presidit per Zapatero.
Amb aquesta introducció pretenc dir-vos que no presumisc de que s’haja aprovat, el més important és que ningú s’haja atrevit a votar en contra, i voldria pensar que ho han fet perquè és just, perquè cal defensar els nostres llauradors, que dediquen el seu treball a produir, no a especular com molts altres; ells sí que creen riquesa, si els deixen.
És per això que no es pot permetre que la pensió mitjana mensual que rep un llaurador o ramader de la Comunitat Valenciana a través del règim especial agrari de la Seguretat Social (REASS) siga de tan sols 504 euros al mes, molt per sota de la mitjana de la que correspon als que provenen del règim general de la Seguretat Social, que és de 906 euros, segons les dades del Ministeri de Treball corresponents a desembre de 2009.
Un pensionista agrari cobra així 402 euros al mes menys que una altra persona que cotitza en el règim general, la qual cosa significa que en termes percentuals un pensionista agrari cobra únicament un 56 per cent respecte a una altra persona que cotitza en el règim general.
Si s'analitzen totes les pensions existents, únicament observarem les d'assegurança obligatòria de vellesa i invalidesa -de mitjana, 349 euros- i les d'empleats de la llar -465 euros-, que perceben una quantitat inferior a les dels llauradors i ramaders en el règim agrari. Fins i tot el salari mínim interprofessional previst per a 2010, que és de 633 euros, és més alt que el que percep un llaurador o un ramader per la pensió. I si s'analitza per tipus de pensions, la mitjana del règim agrari en la jubilació ascendeix a 556 euros, pels 1.076 euros que es cobren del règim general. Amb relació a la pensió per viduïtat, sense ser la diferència tan elevada, també és significativa, ja que en el general es cobren, de mitjana, 619 euros i en el règim agrari, únicament 446 euros.
En la incapacitat permanent les diferències també són molt importants atès que en el general es percep, de mitjana, 931 euros, mentre que en l'agrari disminueix la quantitat fins als 479 euros. El règim general de la Seguretat Social agrupa més de 5 milions de persones a tot Espanya i el règim agrari únicament prop de 650.000 persones, però això no és motiu suficient perquè hi haja aquest greuge comparatiu perquè parlem d'un sector estratègic. No s'ha d'oblidar que els llauradors i els ramaders formen part d'un sector estratègic per a la societat, ja que, a més de produir aliments sans i de qualitat, mantenen i gestionen el 80% del territori, fixen la població a les zones rurals i conserven el paisatge i el medi ambient del qual després es beneficien tots els ciutadans.
Per tot això, vaig presentar i es va aprovar:que Les Corts insten el Govern de l'Estat a adaptar les pensions de llauradors i ramaders a la mitjana dels que provenen del règim general de la Seguretat Social.
Esperem que se’ls atenga.

NOVA AGRESSIÓ DEL MARROC AL POBLE SAHRAUÍ

Ha rebut de Mahfoud Alí Beiba, President del Parlament de la República Àrab Sahrauí Democràtica, un correu amb la descripció del darrer (?) atemptat del Marroc contra els drets del poble sahrauí i he cregut oportú donar-li difusió, per què pugueu conèixer de primera mà la situació d’aquesta gent. Vaig a presentar una Proposició No de Llei a Les Corts demanant la condemna d’aquests tipus d’actuacions que constitueixen un autèntic exemple de terrorisme d’estat.

“La Fundació Sàhara Occidental CONDEMNA la sanguinària intervenció policial contra la població sahrauí en la ciutat ocupada de l’Aaioun.Les autoritats marroquines han arremès de forma cruel contra centenars de ciutadans sahrauís que es manifestaven, de forma pacífica, aquest passat dimarts, en el barri de Maatala de la ciutat l’Aaioun, capital del Sàhara Occidental, per a celebrar la tornada d’onze activistes sahrauís.El diumenge 7 de març, el grup dels onze, tornava a l’Aaioun, després d'una visita als campaments de refugiats i als territoris alliberats, per a mantindre contacte amb la seua família i amb el seu poble en l'exili. A la seua arribada, centenars de familiars i amics esperaven en l'aeroport però, la policia marroquina, els va impedir accedir a la sala del mateix. Desenes de policies van prendre els carrers de la ciutat ocupada de l’Aaioun, així com l'accés als domicilis dels activistes.
El dimarts 9 de març, segons informacions dels defensors de drets humans i dels observadors que es troben en el territori ocupat, la policia va escometre violentament i, sense previ avís, a la població civil desarmada, realitzant càrregues policials d'extrema duresa, colpejant a tots els que es trobaven en el carrer amb pals, porres i que, quan caien a terra, eren violentament colpejats, produint nombrosos ferits dels quals, encara falten per determinar el grau de les lesions que els han sigut infringides, desconeixent igualment el lloc on han parat alguns d'ells.
Entre els ferits es troben:Brahim Sabbar, secretari general de l'Associació Sahrauís de Víctimes de Greus Violacions de drets Humans comeses per l'estat marroquí (ASVDH ), que presenta fortes contusions en el cap.
Naama Asfari, Copresident del Comité per al Respecte de les Llibertats i els Drets Humans en el Sàhara Occidental (CORELSO) i Observador Internacional en judicis contra defensors de drets humans, presenta ferides en el cap, cara i esquena.
Ahmet Sbai, secretari general del Comité per a la protecció de presos sahrauís.
Izana Ameidan, activista de drets humans i del grup dels 11, ha rebut diverses ferides en distintes parts del cos.Ahmet Hammia, defensor de drets humans, presenta ferides en l'esquena.Dagna El Musaui que ha perdut dos dents i presenta contusions en el cap i hematomes en altres parts del cos.Mariam Amgaizlat, presenta contusions fortes en els ulls i en la boca.Manna Hadi, Hayat Rgaibi i Dahba Ayach amb fortes contusions.
Els successos que han passat, posen de manifest que, darrere de la cimera Unió Europea-Marroc, baix la presidència d'Espanya, celebrada a Granada i davant de la debilitat de la postura de la Unió Europea i de la seua presidència, que no han volgut incloure en l'agenda les greus vulneracions de drets humans que comet el regne del Marroc des de 1975, contra la població autòctona sahrauí, han provocat la repressió cega contra la població civil i els defensors de drets humans, que exercint el dret reconegut en els acords patrocinats per la Minurso i en l'esperit que el poble sahrauí, que es troba separat, puguen mantindre contactes, ha exercit contra la comunitat internacional i contra els acords firmats una nova fase d'aniquilació de qualsevol resistència a l'annexió del territori.
Instem a la Unió Europea i a la seua Presidència, a Cristopher Ross (Enviat Especial de les nacions Unides per al procés de descolonització), a Espanya i a França, així com a Estats Units, tots ells garants de la legalitat internacional, perquè intervinguen de forma immediata, protegisquen als defensors de drets humans i a la població civil que estan sent atacats, així com als observadors internacionals que es troben en el territori, en témer que aquesta onada de repressió s'estenga per tot el territori ocupat del Sàhara Occidental.
Ens adherim als comunicats de condemna realitzats pels comités de defensa de drets humans, que realitzen el seu treball en els territoris ocupats, així com dels comunicats d'Institucions, Organismes i associacions que han denunciat aquests fets.”

Manifest Més que Música

Ahir vaig recolzar amb la meua presència a la lectura del manifest les demandes de la Federació de Societats Musicals, justes demandes, fetes públiques i no reconegudes per la Conselleria de Cultura ni per la d’Educació, les dues que tenen responsabilitats al respecte.

La federació demana que signem el manifest Més que Música això ho podeu fer en la següent adreça electrònica: http://www.fsmcv.org/page.asp?op1=1&lg=_es&Id=7001

El manifest ho podeu llegir a continuació.

La MÚSICA, a la Comunitat Valenciana, és una expressió artística que va molt més enllà de ser una manifestació merament cultural i festiva. És, a més, la forma que té aquest poble de relacionar-se amb el seu entorn i amb els seus semblants, de formar-se i de créixer. El seu màxim exponent són les Societats Musicals, amb les seues escoles de música, bandes, orquestres, cors i grups instrumentals de tot tipus, entitats que han contribuït a conservar el nostre patrimoni cultural i musical i han articulat la nostra estructura territorial i social, enfortint la nostra identitat, per ser la música una de les arts més arrelades i un dels trets essencials de la idiosincràsia de la Comunitat Valenciana.

Més que Música. Les 525 Societats Musicals d'Alacant, Castelló i València, amb els seus més de 200.000 socis i 40.000 músics (el 50% nacional), estan representades des de fa més de 40 anys per la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), i han creat un teixit associatiu, cultural i formatiu únic en el món.

Més que Música. Les Societats Musicals són, a la Comunitat Valenciana, un patrimoni cultural autòcton, forjat durant centenars d'anys, per al qual s'ha sol·licitat la declaració de Bé d'Interès Cultural (BIC), i a la qual ja s'han adherit multitud de poblacions i associacions.

Més que Música. En la vessant pedagògica i didàctica, les nostres escoles de música amb els seus més de 60.000 alumnes proporcionen, a més de formació musical teòrico-pràctica, una educació integral per a la convivència i la participació social, i fomenten valors com el treball en equip, l'esforç col·lectiu, la tolerància, la solidaritat i la flexibilitat, elements importants a l'hora de formar part d'una agrupació artística i que són factors clau del desenvolupament individual i col·lectiu de les persones.

No obstant això, la Generalitat Valenciana, amb la seua inadequada política educativa i cultural, no dóna suport ni garanteix el desenvolupament del nostre moviment associatiu, no ofereix una resposta eficaç davant les necessitats plantejades pel col·lectiu en els últims anys i incompleix els acords signats, el que ha provocat la protesta de la FSMCV, de les Societats Musicals associades i de les seues escoles de música.

Aquest moviment social, que ha mantingut històricament acords amb governs de tots els signes, el que ha propiciat que tinguem un marc legal, la Llei Valenciana de la Música, aprovada per unanimitat de tots els grups polítics de les Corts Valencianes, corre, avui dia, el risc de desaparéixer. Un risc real atés que les dotacions dels programes autonòmics de finançament s'han reduït alarmantment en un 35%, en el pressupost de 2010, i suposen solament el 22% de les necessitats pressupostàries estimades per la FSMCV per al col·lectiu de les Societats Musicals.

PER AIXÒ, DEMANEM L'ADHESIÓ A AQUEST MANIFEST de totes les persones, entitats i col·lectius que conformen la nostra societat perquè insten a les institucions públiques que complisquen amb el disposat en la Llei Valenciana de la Música, amb els acords signats amb la FSMCV i amb l'adequada actualització dels programes institucionals que puguen garantir el futur d'un patrimoni que entenem com universal.

Més que Música.

“Quan els governs no protegeixen i desenvolupen la cultura dels seus propis pobles, perden la dignitat per a governar-los”

NOMÉS COMPROMÍS VOLEM QUE ELS ERO CONTINGUEN UNA CLÀUSULA SOCIAL QUE GARANTISCA LA RECOL•LOCACIÓ DELS ACOMIADATS.

Les postures dels grups de Les Corts mai acabaran de sorprendre’m com ha passat en el plenari de la setmana anterior, quan vaig exposar la motivació de la Proposició No de Llei en la que demanàvem que tots els ERO “s’acompanyen d’un pla social que minimitze els efectes dels acomiadaments”, aquest pla contemplaria la recol·lecció del personal. Només va obtenir els quatre vots de Compromís.
No hi ha problema de competències, que és el que va argumentar el PP, ja que la Generalitat és l’autoritat que aprova els Expedients de Regulació d’Ocupació.
Tampoc podem assumir la postura del PSOE que, com sempre, nada entre dues aigües de manera que comparteix tot l’anàlisi de la situació, però no la solució, o siga que considera que cal criticar el PP però no buscar solucions, pareix que té por a decidir; mala cosa per a ser aspirant a governant.
Les xifres econòmiques del País Valencià, entre les quals destaquen les de l’atur, són les pitjors i més preocupants de tot l’estat i han evolucionat molt més malament que a les altres autonomies i per això cal fer polítiques econòmiques amb trellat, pensant en els ciutadans i pensant sempre en crear treball, benestar i riquesa.
Les dades no poden ser més clares: si atenem les dades sobre l’atur, si tenim en compte l’evolució de la taxa d’atur, expressada en percentatge sobre la població activa, l’any 2007 la taxa de l’estat era aproximadament la mateixa que la del País Valencià: 8,3 i 8.8, ( la comunitat és situava en una diferència només de 0,5 punts per damunt de l’estat); és a partir d’aquest moment quan entrem en un augment irrefrenable que ens duu a la situació actual en la que la taxa d’atur a nivell d’estat és del 18,8 % i la del País Valencià és del 22,6 %, quasi quatre punts per damunt.
Si comparem amb Castella la Manxa, que presentava en 2001 una taxa quasi idèntica a la del País Valencià ( 9,5 front al 9,4), vorem que avui, Castella la Manxa està en un índex d’atur del 19,2 més de 3 punts per baix de la nostra taxa actual.
Des del BLOC i Compromís mostrem la nostra preocupació per la greu crisi econòmica que afecta als ciutadans i ciutadanes del País Valencià. Una crisi que es tradueix en quasi mig milió de persones en l’atur i moltíssimes famílies amb tots els seus membres sense treball i que no para de créixer; en el mateix moment en que es rebutjava la nostra proposta, s'anunciava l'ERO de Marie Claire a Vilafranca, amb més de 200 llocs de treball perduts. Ens trobem davant un drama social i humà i la nostra responsabilitat com a polítics, com a representats triats democràticament pels ciutadans i ciutadanes és donar solucions a eixos problemes i nosaltres estem ací, a Les Corts, per a proposar solucions, que és el que fem. Pareix ser que no tots estem en aquesta línia.

Motivacions per a presentar-me com a candidat del Bloc, per Castelló, a la Coalició Compromis

Aquesta és la meua carta de presentació per a demanar-vos el vostre aval, si sou membres del Consell Nacional, o el vostre recolzament personal, si no ho sou, per a poder presentar-me com a Candidat del Bloc, per la circumscripció de Castelló, a les properes eleccions autonòmiques.
Puc al·legar experiència: Regidor i Alcalde a Torreblanca, Diputat a la Diputació de Castelló i, en aquesta legislatura, Diputat a Les Corts Valencianes. A més, sempre m’he implicat en la gestió i direcció del partit, no només ho dic per que sóc, en aquest moment i per segon període, President Nacional del Bloc, sinó per què m’he implicat personalment en el creixement del Bloc a les comarques de Castelló; alguns col·lectius ho poden corroborar
Però el currículum no és res més que passat, i no vull que siga aquest el motiu per donar-me suport; preferisc que ho siga pel present (el que estic fent) i pel futur (el que farem tots els diputats i diputades de Coalició Compromís en Les Corts en la propera legislatura)
Aquesta legislatura ha estat molt important per al Bloc, hem retornat a Les Corts; allí som el grup més actiu en quant a propostes presentades, el tercer espai està representat activament, el cas Gürtel ha esclatat, i qui ha estat l’autèntica oposició sinó nosaltres? El meu cotxe ha arribat als 250.000 quilòmetres creuant el País de nord a sud, donant l’oportunitat de que els nostres regidors presumisquen de diputats. He intentat defendre els interessos del sector econòmic més abandonat pel PP i també pel PSOE, els nostres agricultors. Reiteradament el Conseller d’Educació, ha tingut que comparèixer davant les Corts a donar explicacions de les lamentables condicions en que està deixant l’educació pública valenciana. També, Morea i jo junt amb les diputades d'Iniciativa, hem donat resposta a les inquietuds culturals i hem presentat les propostes oportunes per atendre les necessitats manifestes de tot el sector, tant en la cultura pròpiament dita, com en la recuperació del patrimoni històric i cultural valencià. He sigut crític amb l’aplicació de la Llei de Dependència i l’oblit en que el Consell deixa les associacions sense ànim de lucre que treballen en l’atenció de les persones més necessitades de la nostra societat, he contactat amb les associacions que treballen per la igualtat i hem consensuat propostes. Respecte a les comarques del nord, a les que represente més directament, he intentat respondre a les seues necessitats i atendre totes les problemàtiques que he pogut localitzar o que els nostres regidors m’han presentat, a més he presentat propostes d’actuacions necessàries per la reactivació dels nostres sectors econòmics, com ho és el ceràmic.
Però queda el futur, i aquest passa per la consolidació de l’actual grup a Les Corts, la consolidació del Bloc i, conjuntament la de Compromís. Hem de fer estable aquest grup i conjuntament hem d’assolir la constitució d’eixe tercer espai, eixe Espai Valencià de Progrés, liderat pel Bloc, i això és el que ja estem fent i, després de les properes eleccions, acabarem de fer. Només amb tot el Bloc ho aconseguirem .
Queda amb vosaltres el compromís de seguir fent l’únic que sé fer, treballar, pel meu País, amb tots vosaltres, convençut de que ningú ho farà per nosaltres.
No vull dir res més; aquest és el meu pacte, el meu contracte social amb tots vosaltres, que concretarem encara més en el nostre programa electoral. Si coincidiu i creieu que puc representar-vos adequadament, doneu-me el vostre recolzament.

No em puc resignar a que la Presidenta de Les Corts pague l’edició d’un llibre secessionista i colpista amb el meus diners.

No vull reprimir la meua indignació davant el fet de que la Presidenta de les Corts, Milagrosa Martínez, haja pagat l’edició d’un llibre escrit per Rafael Maluenda, diputat en totes i cadascuna de les set legislatures de les presents Corts.
D’entrada no puc acceptar que es publique amb diners de la institució, un llibre d’una persona que, no només forma part d’ella, sinó que, a més, es vicepresident de la Mesa de Les Corts, o siga que forma part de la presidència de l’òrgan que pren les decisions; això només es pot mirar com a normal des del punt de vista d’aquells que també consideren normal que el President de la Generalitat accepte els vestits com a regals de les empreses amb qui contracta el Consell, o que alguns diputats accepten com a presents cotxes de gama alta.
Però el meu sentiment d’indignació és encara més fort i profund pel fet de que s’està pagant amb diners meus, personals, ja que tots els diputats i diputades de Les Corts decidírem que no se’ns pujaren les nostres retribucions, per contribuir a l’estalvi en una etapa de crisi, però si els diners de Les Corts es gasten en pagar un llibre que, amb tota seguretat, ningú volia publicar, quins estalvi està fent La Presidenta de Les Corts? Cap, més bé esta malgastant els diners públics.
I si encara no és això prou, aquest llibre predica el secessionisme lingüístic; ara resulta que Jaume I va aprendre a parlar el valencià, després de la conquesta de València, els va aprendre dels anteriors habitants d’aquestes terres. De quines fonts històriques ha extret aquesta afirmació? I això ho paguen del pressupost que aprovem a Les Corts, el mateix pressupost que pague les despeses de funcionament de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la que reiterades vegades ha mantingut que el Valencià i el Català són la mateixa llengua, amb dues denominacions distintes, en consonància amb l’opinió de totes les universitats, no només de Catalunya sinó de tot el País Valencià. Font de Mora, ja va donar un cop d’estat lingüístic a l’entrar a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a interferir en el seu dictamen, ara la presidenta, Milagrosa Martínez, en patrocina un altre de cop d’estat lingüístic en el que Maluenda representa el mateix paper que Tejero en el 23-F, aquest ficava cara i ulls al anticonstitucionalisme, aquell a la divisió lingüística.
Per acabar, el que és més greu: ofereix una concatenació de fets que, segons ell presenta, condueixen inexorablement a l’Alzamiento Nacional; ho mostra d’una manera que no és més que una justificació del mateix. I això ho publica Les Corts, la primera institució democràtica del País Valencià.
És per tot això que li he fet tota una sèrie de preguntes a la Presidència de Les Corts, en les que li expose tot el que he resumit en aquest article. Vista la poca qualitat democràtica del comportament que habitualment té la presidenta, no confie en que em conteste, però ningú em privarà de presentar-les i de donar publicitat al fet, en compliment de l’obligació de l’oposició: actuar de control dels poders.

L’ OCURRÈNCIA GENIAL DE LA JUBILACIÓ ALS 67 ANYS ACCENTUARÀ ENCARA MÉS L’ATUR JUVENIL

No es pot anar per la vida a colps d’efecte, simplement per demostrar durant la presidència espanyola de la UE que es fa alguna cosa, que és el que Zapatero ha fet, una vegada més, amb l’ocurrència genial, feta pública pel ministre de Treball, sobre el retard de la jubilació fins als 67 anys.

És clar que cal afrontar el complicat tema de l’envelliment de la població i dels efectes que tindrà sobre el Fons de Jubilacions de la Seguretat Social, però aquest tema requereix tota una sèrie de mesures globals, i no es pot avançar a colps d’ocurrències, com tantes vegades fa el govern de Zapatero, carregant-se a més les bases del Pacte de Toledo, al qual diuen ara que exposaran el projecte, però quan ja l’haurà aprovat primer el govern, que és una manera com a mínim estranya de pactar, i que sona més aviat a un “tràgala”. I, sobretot, em pregunte si qui ha tingut la gran idea d’ajornar dos anys la jubilació dels treballadors ha caigut en el compte que amb aquesta mesura està condemnant milers i milers de joves a restar encara més temps en l’atur, en uns moments en què justament els llocs de treball oberts als joves són tan escassos i tan precaris.
El govern espanyol sentia la necessitat de fer alguna cosa durant la presidència semestral de la Unió Europea, per tal de contrarestar la imatge que dóna el fet que el govern amb més atur de la Unió siga qui ara vol encapçalar la recuperació dels llocs de treball. Per això ha tingut aquesta “genialitat”, en relació a un tema sobre el qual tots els països membres estan debatent i analitzant els pros i els contres. Però ells, “echaos palante”, volen ser ara capdavanters en alguna cosa, ni que siga en una tema tan conflictiu i que reclama un debat seré i professional, ben lluny de les fugides endavant a què aquest govern ens té, per desgràcia, tan acostumats”.
La seua “reflexió” els ha portat a mirar què fan altres països, entre ells Alemanya, però es conformen en proposar una mesura mentre s’obliden de copiar, per exemple, el tractament que li donen a l’atur , o la capacitat de creació de treball, impulsant l’economia productiva i no mitjançant l’eterna especulació amb la que s’han fet i es fan les grans fortunes al nostres país. Encara és més sorprenent que no diguen res sobre la política de falses jubilacions anticipades que no han sigut més que una forma d’amagar que no eren una posada al mercat laboral de les places de treball resultant, sinó una supressió consentida i subvencionada d'aquests llocs de treball.

Menjadors escolars: nosaltres vam registrar les preguntes pertinents i ara el Síndic de Greuges obri una investigació pels impagaments.

Ja vaig qualificar d’inadmissible el retard en el pagament de les ajudes corresponents als menjadors escolars, dels centres públics, per part de la Generalitat, cosa que ha motivat que els col·legis hagueren d’utilitzar les quotes que abonen els pares i els seus remanents propis per a fer front a aquestes despeses, de manera que els seus fons estan començant a escassejar, després de quatre mesos sense rebre les assignacions pertinents d’aquest servei.
Davant d’una situació com aquesta, en data 18 de gener vaig registrar unes preguntes parlamentàries, dirigides al Conseller d’Educació, demanant-li les raons d’aquest injustificable retard en els pagaments, les previsions que hi ha per a solucionar-ho d’una vegada i les solucions per a que, de cara al futur, no es torne a repetir.
Aquesta situació demostra, una vegada més, el desinterés cada vegada major cap a l’escola pública, que té el Conseller Font de Mora, qui enmig d’un caos de barracons i deficiències tècniques, les seues preocupacions continuen sent el que els alumnes vagen al centre amb uniforme -per a subvencionar els quals sí que hi ha diners-, mentre es tanquen aules rurals amb arguments mercantilistes, o es nega a cofinançar els ordinadors per a l’alumnat, amb suposades argumentacions sanitàries darrere de les quals hi ha l’enfrontament amb el govern central, pel seu color polític.
Si no és així, com ha pogut passar açò, si hi havia un programa pressupostari, creat al respecte, que contenia les despeses previstes per al passat 2009?
El Conseller es dedica a ofegar econòmicament els col·legis, tal com va pretendre fer en el seu dia amb les universitats, per veure si els fa més dòcils i disposats a acceptar les seues ordres, i a no plantar-li cara com van fer el curs passat amb Educació per la Ciutadania en anglés; i d’això se li diu venjança, no administració.
Aquesta situació ha mogut el propi Síndic de Greuges, José Cholbi, a obrir una queixa d’ofici per a investigar les causes per les quals la Conselleria d’Educació no ha pagat les ajudes de menjador de tot el primer quadrimestre del curs escolar i li ha recordat a Font de Mora la importància d’aquests serveis complementaris.

El Bloc lamenta la decisió del Ministeri d'excloure les universitats valencianes del CEI 2009 i manifesta el seu ple suport al treball realitzat.

EL Ministeri d'Educació i Ciència va resoldre, en data 26 de novembre, el concurs per a la designació dels Campus d'Excel·lència Internacional (CEI) i entre les 18 propostes finalistes va triar com a universitats qualificades per a competir a nivell internacional a tres de Madrid: la Universitat Autònoma (UAM), la candidatura conjunta de la Universitat Complutense i la Politècnica de Madrid, i la Universitat Carles III, a més de dues de Barcelona: la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat Politècnica de Catalunya. El conjunt de finançament d'aquestes universitats ascendeix a un total de 73 milions d'euros sobre el total de 150 milions d'euros amb què compta el programa.

En el segon Grup del CEI regional s'han inclòs les universitats de Còrdova, de Cantàbria, d'Oviedo i de Santiago de Compostel·la.

La candidatura conjunta de la Universitat de València-EG (UV-EG) i la Universitat Politècnica de València (UPV), ha entrat en el tercer apartat, nomenat Projecte Prometedor. Aquest premi menor consisteix en un crèdit de huit milions a tornar en 15 anys per al finançament del Projecte “Naunova, ciència per a la salut i la sostenibilitat/ Ciutat de la Innovació'. També figuren en el Projecte Prometedor les universitats Rovira i Virgili de Tarragona, la Ramon Llull, la Pompeu Fabra, la Universitat de Deusto, la de Granada i la de Sevilla.

Considerem que la decisió del Ministeri d'Educació i Ciència no respon a dades objectives, cosa que es veu si es té en compte el nivell acadèmic i científic de les universitats valencianes, així com les publicacions científiques, patents, transferències de coneixement o nombre d'investigadors entre altres. Aquest nivell és perfectament constatable i reconegut en àmbits internacionals i per tant, les universitats valencianes, són plenament mereixedores, amb dades objectives a la mà, de la qualificació de campus d'excel·lència.

Cal ressaltar que les universitats Valencianes acudien a la convocatòria amb una candidatura conjunta, d'acord amb les indicacions del Sr. Ministre D. Angel Gabilondo i que després de la seua exclusió del Campus d’Excel·lència, des de diversos àmbits acadèmics, s'ha assenyalat que en la decisió del Ministeri ha pesat mes la influència territorial, i la imatge que es projecta és que els pols d'excel·lència universitària es troben en Madrid i Barcelona.

La no inclusió en el primer rànquing de Campus d'Excel·lència de la proposta de les universitats valencianes UE-EG i UPV, en suposa una injusta discriminació que perjudica la imatge d'excel·lència que les nostres universitats públiques.

I és per això que en desembre vaig presentar una Proposició no de Llei, que no es va tractar en el període de sessions i que ara he tornat a presentar demanant que aproven el següent:

1. Les Corts Valencianes lamenten la decisió del Ministeri d'Educació i Ciència d'excloure la candidatura conjunta de les universitats valencianes en el CEI 2009 i considera que no han sigut tingudes en compte dades objectives en la seua decisió
2. Les Corts Valencianes manifesten el seu ple suport al treball de candidatura conjunta realitzada per les universitats valencianes i insten la Conselleria d'Educació i Ciència a realitzar les gestions oportunes davant del Ministeri d'Educació i Ciència perquè siga inclosa la candidatura conjunta de la UV-EG i UPV en el Campus d'Excel·lència (CEI) en l'actual edició.

Esperem obtenir la unanimitat de tots els diputats i diputades de la Comissió de Cultura i Educació, on es tractarà, encara que no sabem quan.