diumenge, 19 de setembre de 2010

Caramelle no ne voglio più.

Aquesta setmana he participat en dos actes relacionats amb les societats musicals: el debat en el Club Diario Levante, del dijous 16, i la gala de la música del dissabte 18. El dos actes van tenir un punt comú: les lloances als músics expressades tant en el debat -per la representant del PP, per la del PSOE i per mi mateix, en nom de Compromís- , com a la gala -pel representant del Govern Central, Ricardo Peralta, i per Serafín Castellano, Conseller de Governació-. Moltes paraules. N’érem uns quants d’il·lusos que encara confiàvem en la possibilitat de que el Conseller aprofitara l’ocasió per fer pública una proposta d’acord, però no ni fets ni diners, tant sols paraules que em recordaren aquella famosa cançó cantada per Mina. Com en la cançó, tots van dir als músics allò tant bonic de “Tu sei come il vento che porta i violini e le rose” cosa a la que els músics amb qui vaig poder parlar en acabar l’acte els haguera agradat contestar “Caramelle no ne voglio più”.
No és l’hora dels caramels, no és l’hora de les paraules, és l’hora dels fets, és l’hora de prendre decisions fermes i donar les subvencions necessàries per al funcionament de les bandes, les escoles de música i la resta de societats musicals; tot el demés no és sinó “parole, parole, parole”.
No és moment d’enviar un representant per tal de que expresse el seu recolzament personal a les Societats musicals tal com va fer Alicia de Miguel en el debat – “parole, parole, parole”- sinó que és el moment de que el PP i el Consell prenguen públicament els compromisos necessaris per donar resposta positiva a les demandes de les Societats Musicals.
Ahir quan, acabada la seua “actuació” Alarte, Peralta i Castellano se’n van anar sense quedar-se a vore, i sobretot escoltar, l’actuació de la “Unió Protectora” de Vallada, van demostrar que tot el que havien dit no era altra cosa que “parole, parole, parole”; paraules buides, no cregudes i que, per tant, no generen l’esperança de que vagen seguides del fets necessaris per solucionar els problema de les societats musicals.
No és el moment de que els polítics, quan tenim la paruala, la utilitzem per contar-vos la seua vida i la seua relació amb les bandes –“ parole, parole, parole”- sinó el moment de prendre compromisos, el moment de mobilitzar-se en favor de les societats musicals.
Des del Bloc i Compromís no volem paraules, volem fets, volem que la defensa de les bandes i escoles de música es concrete en diners, en euros contants i sonants; volem que el nostres records vitals de les bandes es convertisquen en actituds positives, en propostes a Les Corts. No em fa res que Alicia de Miguel defense les bandes amb paraules, si vol fer-ho de veritat haurà de votar sí a les esmenes que Compromís tornarà a presentar als pressupostos del 2011.
Jo em compromet a fer les actuacions que puga per defendre les societats musicals per convenciment, per què les bandes formen part essencial de la cultura valenciana, per què la cultura valenciana és part esencial del programa del Bloc i de Compromís –“ parole, parole, parole” - però a més em compromet a presentar esmenes als pressupostos i a motivar els ajuntaments on està el Bloc present a involucrar-se activament, amb fets, en la trobada de solucions per al problema del finançament de les Societats Musicals; del contrari nosaltres també cantaríem la mateixa cançó que acaba dient “parole soltanto parole, parole tra noi”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada