#Congres​Transparent

Compromís està demanant, en totes les institucions on està, un funcionament totalment transparent, participatiu, que mantinga la relació directa amb el poble a qui representa. Com una organització jove no accepta les limitacions derivades d'un forma d'actuar clàssica; les noves tecnologies són bàsiques en el nostre funcionament.Per això iniciem una nova forma de participació que hem denominat #CongresTransparent que passe a explicar-vos a continuació. Esperem la vostra participació. Dijous vinent, 12 de setembre, i després de moltes vicissituds i retards, es durà a terme la votació de la Llei de Transparència (). Una llei i una votació fonamentals, ja que la transparència és un element bàsic en una democràcia de debò. Des de Compromís i Equo, a través del nostre diputat Joan Baldoví, hem treballat molt perquè aquesta llei no fóra un simple pedaç i es convertira en una norma que realment garantira la transparència i una democràcia de més qualitat. De fet, hi hem presentat esmena a la totalitat així com esmenes parcials. Així mateix, com sabràs, tant Compromís com Equo som organitzacions polítiques compromeses, no només amb la transparència, sinó també amb la democràcia directa i la participació de la ciutadania en la presa de decisions. Creiem, en definitiva, que és possible una democràcia més participativa i permanent, en la qual el paper de la ciutadania no es limite a votar cada quatre anys. I anem a demostrar-ho portant-la a la pràctica. Com? Tu votaràs per Baldoví la Llei de Transparència en el Congrés dels Diputats. Prement en el vincle que tens a continuació, accediràs al formulari que hem preparat per als nostres afiliats/des i simpatitzants. Només hauràs d'indicar un usuari i una contrasenya que et donaran accés automàticament a la web de votacions. Pots començar a votar ara mateix i tens de termini fins dimecres 11 de setembre a les 23:59 hores. Enllaç per a registrar-se i votar Si veus que l'enllaç no funciona directament, copia i enganxa tota aquesta url en el teu navegador:: https://coaliciocompromis.net/congrestransparent/index.php?Agora=Compromis_EQUO_522cc5b4600c13.02808008 Utilitzant la tecnologia proporcionada per Ágora Voting, trobaràs informació sobre la llei que es discutirà el 12 de setembre en el Congrés dels Diputats. I el que és més important: podràs decidir el sentit del vot de Baldoví en els punts fonamentals de la norma (Dret a la Informació com a dret fonamental, Subjectes Obligats, Regulació de lobbies, Formats de la Informació, Causes de la Inadmissió, Silenci Administratiu Negatiu, Òrgan de transparència). Els resultats de la consulta li arribaran al nostre diputat que votarà en conseqüència i en funció dels mateixos. És a dir, Baldoví votarà el que tu decidisques. No deixes de participar i ajuda'ns a fer història amb aquesta iniciativa pionera de democràcia directa i participació ciutadana. Anem a demostrar que és possible fer les coses d'una altra manera

Serà molt fort veure els dirigents del PP de Castelló dient en veu alta això que el valencià ve de l’íber.

"La parla dels valencians, que part sense dubte de la més profunda prehistòria, s'escriu ya des del segle VI abans de Crist ab el llenguatge ibèric i, després de les aportacions successives a partir de les fenícies, gregues i llatines, ha arribat als nostres dies en la forma que la coneixem."

Aquest paràgraf està extret de la Proposició No de Llei presentada pel PP per a demanar a la Reial Acadèmia Espanyola que "reconega al valencià la seua categoria de llengua o idioma propi dels valencians".

Dóna vergonya aliena imaginar què pensaran dels valencians els acadèmics de la RAE quan llegiran un acord tan surrealista, en el que es situa al valencià com antecessor del llatí. La proposta del PP sobre l’origen del valencià que assegura que ve de temps dels ibers és per a riure, si no fora per a plorar. No es pot imaginar una manera de fer quedar en un ridícul més espantós les Corts, a no ser que, ja posats, ara proposen aprovar que la terra és plana o que dos i dos sumen cinc. No em vull imaginar la cara que se’ls quedarà als acadèmics de la Reial Acadèmia Espanyola quan llegiran tantes bestieses una darrere de l’altra, i em dóna vergonya pensar què diran sobre el nivell cultural dels valencians.

Com deuen d’estar de desesperats en el PP davant l’evidència, cada dia més clara, que perden les properes eleccions autonòmiques del 2015 –això si no es veuen obligats a avançar-les--, quan es veuen obligats a aprovar declaracions tan absurdes i ridícules com aquesta. I, sobretot, m’imagine la cara de vergonya i d’estupor d’alguns diputats i polítics castellonencs del PP, que conec personalment i sé que tenen clara la qüestió lingüística, si han de repetir en veu alta, i com una afirmació inqüestionable, això que “el valencià ve de l’iber”. D’acord que la política de vegades produeix estranys companys de llit, però m’imagine que aquesta vegada a molts d’ells els costarà, i molt, engolir-se aquest gripau.

Aquesta proposta, de totes maneres, és nul.la de ple dret. I és que, segons l’Estatut d’Autonomia vigent, aprovat fa uns anys amb els vots del PP, l’única autoritat sobre la llengua que parlem els valencians és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. I, de veritat, no m’imagine els membres de l’AVL avalant amb el seu vot, ni tan sols amb el seu silenci, aquesta aberrant proposició. Per tant, des de Compromís li exigirem a l’AVL que emeta un dictamen sobre aquesta proposta presentada a les Corts, exercint així la seua funció de màxima autoritat lingüística legal sobre el valencià, i que evite així l’espantós ridícul en què quedaríem els valencians si aquesta proposta arribara a la RAE, l’Academie Française o a qualsevol altre organisme acadèmic d’arreu del món.



Sobre el nom “País Valencià”

Davant de la proposta de prohibició de l’ús del terme País Valencià a Les Corts Valencianes, en el plenari del 15 de maig, en nom del Grup Compromís vaig defendre una esmena en la que es buscava la integració de totes les sensibilitats existents entre tots els valencians i valencianes; ací un fragment de la intervenció, la part en que defensem el terme País Valencià, com a denominació històrica basada en articles de qui més ha estudiat aquesta denominació: Joan Fuster.

Hem de ressaltar les paraules de l’estatut en l’acceptació dels diversos termes com a “integrador dels dos corrents d’opinió que emmarquen tot allò que és valencià”; l’estatut posa la paraula integrador i el PP l’enfronta a la voluntat de divisió.

Efectivament, com diu Fuster, “la terminologia, les denominacions, no són mai innocents. Rere els noms hi ha sempre una determinada lectura de la realitat i també un projecte”. Per tant som tots nosaltres els que hem de saber respectar i compartir de manera inclusiva tots aquells que tenen un projecte valencià, hem de complir el que diu l’estatut, (i si no canvien-lo) integrant-los, amb respecte a la diversitat d’idees i de projectes.

El terme País Valencià és un clàssic en la denominació de la comunitat, i ja en tenim constància escrita de la seua utilització l’any 1699 en un llibre descobert per Marià González Baldoví, “La Vida de fra Agustín Antonio Pascual, escrit per Agustín Bella on trobem el passatge: «Porque no le tenía el Señor destinado para Apóstol de las Indias, sino de nuestro País Valenciano...».

També apareix en Fiestas seculares que en honor de sant Vicent Ferrer va publicar el jesuïta Tomàs Serrano el 1762. El pare Serrano empra també «País Valenciano».

Seguim trobant-lo en el segle XIX en Teodor Llorente, en Elías Tormo i, en general, en els erudits de la Renaixença.

Serien després les minories universitàries agrupades al voltant de Acción Cultural Valenciana les que promourien la utilització d’aquest vocable; hi participaven Mateu i Llopis, Gómez Nadal, Igual Úbeda, Beneyto Pérez, Carreres i de Catalayud, Sanchis Guarner...

El 1933, Felip Mateu i Llopis publicà El País Valencià; Antoni Igual, les Històries del País Valencià, editades durant la Guerra d’Espanya, També Almela i Vives, i Carles Salvador, i Miquel Duran, i tants més, procedents de generacions anteriors, usaven «País Valencià”

Durant el franquisme va ser Joan Fuster qui va publicar en 1962 “El País Valenciano” en castellà i seria l’antifranquisme, qui assumiria eixe denominació de «País Valencià» de manera que va ser emprat per tothom qui treballava per la «ruptura» o per la «transició».

La conclusió és òbvia: el terme «País Valencià» conviu amb el de «Regne de València» des d’abans de l’abolició dels Furs; és conserva durant el segle XVIII, el trobem en el XIX i es segueix utilitzant en el XX i XXI... i es seguirà utilitzant, senyories, acordem el que s’acorde avui.

La busca d’un nom per a la nostra comunitat ha estat una realitat històricament contrastada; Faustí Barberà va encunyar el mot Valentínia, que a penes es va utilitzar, i tots coneixem el terme Levante que es referia a un territori molt indeterminat que unia el País Valencià a altres terres.

Per això, senyories apel•lem a la consciència i el raonament, per damunt de la imposició brutal; no tornen a usar “el justo derecho de conquista” argüit per Felip V per acabar amb el regne de València, no ho fagen.

Però ho van fer, van actuar com Botiflers.

MÉS QUE MAI, RESCATEM PERSONES

Tres suïcidis han acompanyat el debat de la presentació de la Iniciativa Legislativa Popular sobre la dació en pagament que el dia 11 va tenir lloc a Madrid, al Congrés de Diputats.

Es reiterava el debat que Compromís ja havia dut a Les Corts Valencianes diverses vegades. Mai vam aconseguir que s’aprovara; la primera vegada no vam obtindre el recolzament ni del PP ni del PSOE; després aconseguírem el replantejament del PSOE però mai del PP.

Ahir vaig imaginar-me l’escena: un matrimoni, dues persones jubilades, després de tota una vida treballant, estaven complint allò que tant de temps havien somniat, dedicar-se l’un a l’altre, per a viure junts i tindre cura mútua la resta de les seues vides. Havien arribat a la jubilació gràcies a eixe dret que, al llarg de la història, les persones treballadores s’han guanyat .

Però acaben de rebre la notícia de que el banc va a tirar-los de sa casa. Imaginem l’angoixa, la desesperació, fins i tot un cert sentiment de vergonya, -mai havíem pensat que açò ens pogués passar- es diuen l’un a l’altre. Derrotats per la falta de solució, no poden suportar-ho i decideixen suïcidar-se junts i alhora. I s’ha acabat.

Doncs no, no s’ha acabat. Precisament aquets fet – i tots els altres suïcidis motivats pels desnonaments- ens motiva i ens impulsa a treballar encara amb més decisió per l’aconseguiment de la dació en pagament i la mediació prèvia i obligatòria, com a solució a aquest conflicte.

Açò li he contat a Serafín Castellano, Conseller de Governació i Justícia, en la compareixença davant el Ple de hui.

Li he explicat que les dues ILP sobre les que ahir es va discutir i votar la seua admissió a tràmit – la de la consideració com a BIC per a les corregudes de bous i la de la nova llei hipotecària que contempla la dació en pagament- tenien un punt en comú, les dues eren decisió sobre la vida o la mort, El PP havia fet públic el seu doble posicionament, sempre a favor de la mort, i només van saber-lo canviar després de que tres persones els refregaren la seua mort per davant de les seues consciències.

Van encertar en el canvi de postura, però si ho hagueren fet abans, jo no tindria el dubte sobre què hagueren fet aquestes persones de saber que anaven a canviar eixa injusta llei.