És una oportunitat perduda perquè el projecte de llei que ens han presentat és la història d’un fracàs a l’hora de projectar una funció pública moderna, integradora, professional i valenciana.
El consell, representat per la consellera de justícia i administracions públiques, s’ha limitat a complir l’expedient que li plantejava l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP), i s’ha conformat amb deixar les coses com estaven. Això sí, amb un embolcall ben gruixut: el projecte de llei és tres vegades més gran que la llei actual. Però això no obsta per a descobrir la veritat a poc que s’analitze el text; com deia Lampedusa a Il Gattopardo: “que tot canvie perquè tot continue igual”.
Per què ho han fet? Doncs per vanitat. Sí, per la vanitat de ser els primers, per presentar abans que cap altra comunitat autònoma una llei autonòmica de desenvolupament de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic. Està bé marcar fites per al nostre país, però no aprofita de res marcar-les en qüestions buides o que queden superades àmpliament per uns altres a poc que esperem. Recordem que l’estatut autonomia, també va ser el primer i després ens vam trobar amb tantes mancances que van tenir que incloure la ridícula clàusula Camps, o trobar-se en unes deficiències tant grans en el capítol de finançament que poc després Pla va proposar modificar-lo i Camps li ho va acceptar (encara que aquest debat no es va produir).
Poden replicar explicant-nos les bondats de la llei, que les té, però o ja estan en l’actual llei de la funció pública valenciana, o ja estan en l’EBEP.
Aquesta llei perd diversos trens, fonamentalment per manca d’ambició dels redactors del text definitiu: perd el tren de la modernitat, el de la integració, el de la participació, el de la professionalitat i el de la valencianitat.
· Perd el tren de la modernitat quan renuncia a plantejar-se les possibilitats d’acollir diferents vies per a l’accés a la funció pública. Sacralitza l’oposició, com si el segle XXI fora el segle XIX, i renúncia a contrastar pràctica i acompliment, preferint la pura memòria de dades. Per a acumular dades, tenim els ordinadors. La funció pública necessita treballadores i treballadors, servidors públics, no erudits.
· Perd el tren de la integració, quan renuncia a plantejar una veritables Escola Valenciana d’Administració Pública que seleccione amb criteris unificats la funció pública del conjunt de les administracions valencianes. Així, renuncia de pas a l’ambició de crear una cultura valenciana de la cosa pública, que duga l’actual dispersió administrativa a unes organitzacions professionals i arrelades al territori.
· Perd el tren de la participació, quan configura un Consell Assessor de la Funció Pública conformat només per alts càrrecs i un cor d’assessors nomenats per aquests. Les funcions àuliques són bones per a les orelles de qui rep les lloances, però no serveixen per contrastar punts de vista, conciliar interessos i fer front de cara als problemes. A més, si aquest òrgan només ha d’aconsellar quan l’administració sotmeta “a la seua consideració” els assumptes, realment no es vol un òrgan consultiu eficaç, sinó simplement rentar-se la cara i no tindre cap òrgan que eventualment els puga esmenar la plana, ni que siga des del punt de vista tècnic.
· Perd el tren de la professionalitat, quan es vol eludir el debat polític sobre el nombre de persones de confiança que cada govern nomena. Si “per obligació”, perquè ho diu la llei, hem de nomenar els conductors com a eventuals, això permet elevar el nombre d’eventuals, de personal de confiança, molt més enllà del que en unes altres circumstàncies es voria correcte. Si creen per llei una figura de “coordinador/a assessor/a” que no és més que un eventual camuflat, si obliguen a seleccionar tots els caps de servei per lliure designació, si s’entesten en no voler arreglar l’etern problema de la temporalitat en les administracions valencianes... Si fan tot això alhora, no pot ser casualitat, sinó causalitat: estan molt a gust amb aquesta situació, amb una immensa quantitat de persones els llocs de treball de les quals depèn de la seua santa voluntat.
· Perd el tren de la valencianitat, quan renuncia a exigir el coneixement dels idiomes oficials a la nostra comunitat autònoma en l’accés a la funció pública. El PP que presumeix tant de valenciania, l’assusta trencar una llança pel valencià, per la llengua dels nostres avantpassats. Una llança perquè no desaparega, perquè el bocí de singularitat que aportem a la cultura universal continue existint. I això no serà possible si la mateixa administració pública valenciana no considera important –imprescindible diríem nosaltres- demanar el coneixement suficient del valencià en l’accés a la funció pública.
La Llei de la Funció Publica Valenciana perd l’oportunitat de modernitzar la funció pública i dignificar la persona del funcionari en un moment delicat en que el Govern de l’Estat es dirigeix a ells per tal de retallar-los els sou com si foren els responsables de la situació econòmica estatal.
Des de Compromís i des del BLOC fem pública la nostra defensa del funcionariat de qui depén el bon funcionament de tota l’administració més encara quan habitualment no ha tingut el reconeixement social que es mereix i, encara més, quan els seues retribucions no han estat parelles ni tant sols amb l’augment del l’IPC.
El consell, representat per la consellera de justícia i administracions públiques, s’ha limitat a complir l’expedient que li plantejava l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP), i s’ha conformat amb deixar les coses com estaven. Això sí, amb un embolcall ben gruixut: el projecte de llei és tres vegades més gran que la llei actual. Però això no obsta per a descobrir la veritat a poc que s’analitze el text; com deia Lampedusa a Il Gattopardo: “que tot canvie perquè tot continue igual”.
Per què ho han fet? Doncs per vanitat. Sí, per la vanitat de ser els primers, per presentar abans que cap altra comunitat autònoma una llei autonòmica de desenvolupament de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic. Està bé marcar fites per al nostre país, però no aprofita de res marcar-les en qüestions buides o que queden superades àmpliament per uns altres a poc que esperem. Recordem que l’estatut autonomia, també va ser el primer i després ens vam trobar amb tantes mancances que van tenir que incloure la ridícula clàusula Camps, o trobar-se en unes deficiències tant grans en el capítol de finançament que poc després Pla va proposar modificar-lo i Camps li ho va acceptar (encara que aquest debat no es va produir).
Poden replicar explicant-nos les bondats de la llei, que les té, però o ja estan en l’actual llei de la funció pública valenciana, o ja estan en l’EBEP.
Aquesta llei perd diversos trens, fonamentalment per manca d’ambició dels redactors del text definitiu: perd el tren de la modernitat, el de la integració, el de la participació, el de la professionalitat i el de la valencianitat.
· Perd el tren de la modernitat quan renuncia a plantejar-se les possibilitats d’acollir diferents vies per a l’accés a la funció pública. Sacralitza l’oposició, com si el segle XXI fora el segle XIX, i renúncia a contrastar pràctica i acompliment, preferint la pura memòria de dades. Per a acumular dades, tenim els ordinadors. La funció pública necessita treballadores i treballadors, servidors públics, no erudits.
· Perd el tren de la integració, quan renuncia a plantejar una veritables Escola Valenciana d’Administració Pública que seleccione amb criteris unificats la funció pública del conjunt de les administracions valencianes. Així, renuncia de pas a l’ambició de crear una cultura valenciana de la cosa pública, que duga l’actual dispersió administrativa a unes organitzacions professionals i arrelades al territori.
· Perd el tren de la participació, quan configura un Consell Assessor de la Funció Pública conformat només per alts càrrecs i un cor d’assessors nomenats per aquests. Les funcions àuliques són bones per a les orelles de qui rep les lloances, però no serveixen per contrastar punts de vista, conciliar interessos i fer front de cara als problemes. A més, si aquest òrgan només ha d’aconsellar quan l’administració sotmeta “a la seua consideració” els assumptes, realment no es vol un òrgan consultiu eficaç, sinó simplement rentar-se la cara i no tindre cap òrgan que eventualment els puga esmenar la plana, ni que siga des del punt de vista tècnic.
· Perd el tren de la professionalitat, quan es vol eludir el debat polític sobre el nombre de persones de confiança que cada govern nomena. Si “per obligació”, perquè ho diu la llei, hem de nomenar els conductors com a eventuals, això permet elevar el nombre d’eventuals, de personal de confiança, molt més enllà del que en unes altres circumstàncies es voria correcte. Si creen per llei una figura de “coordinador/a assessor/a” que no és més que un eventual camuflat, si obliguen a seleccionar tots els caps de servei per lliure designació, si s’entesten en no voler arreglar l’etern problema de la temporalitat en les administracions valencianes... Si fan tot això alhora, no pot ser casualitat, sinó causalitat: estan molt a gust amb aquesta situació, amb una immensa quantitat de persones els llocs de treball de les quals depèn de la seua santa voluntat.
· Perd el tren de la valencianitat, quan renuncia a exigir el coneixement dels idiomes oficials a la nostra comunitat autònoma en l’accés a la funció pública. El PP que presumeix tant de valenciania, l’assusta trencar una llança pel valencià, per la llengua dels nostres avantpassats. Una llança perquè no desaparega, perquè el bocí de singularitat que aportem a la cultura universal continue existint. I això no serà possible si la mateixa administració pública valenciana no considera important –imprescindible diríem nosaltres- demanar el coneixement suficient del valencià en l’accés a la funció pública.
La Llei de la Funció Publica Valenciana perd l’oportunitat de modernitzar la funció pública i dignificar la persona del funcionari en un moment delicat en que el Govern de l’Estat es dirigeix a ells per tal de retallar-los els sou com si foren els responsables de la situació econòmica estatal.
Des de Compromís i des del BLOC fem pública la nostra defensa del funcionariat de qui depén el bon funcionament de tota l’administració més encara quan habitualment no ha tingut el reconeixement social que es mereix i, encara més, quan els seues retribucions no han estat parelles ni tant sols amb l’augment del l’IPC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada