L’ OCURRÈNCIA GENIAL DE LA JUBILACIÓ ALS 67 ANYS ACCENTUARÀ ENCARA MÉS L’ATUR JUVENIL

No es pot anar per la vida a colps d’efecte, simplement per demostrar durant la presidència espanyola de la UE que es fa alguna cosa, que és el que Zapatero ha fet, una vegada més, amb l’ocurrència genial, feta pública pel ministre de Treball, sobre el retard de la jubilació fins als 67 anys.

És clar que cal afrontar el complicat tema de l’envelliment de la població i dels efectes que tindrà sobre el Fons de Jubilacions de la Seguretat Social, però aquest tema requereix tota una sèrie de mesures globals, i no es pot avançar a colps d’ocurrències, com tantes vegades fa el govern de Zapatero, carregant-se a més les bases del Pacte de Toledo, al qual diuen ara que exposaran el projecte, però quan ja l’haurà aprovat primer el govern, que és una manera com a mínim estranya de pactar, i que sona més aviat a un “tràgala”. I, sobretot, em pregunte si qui ha tingut la gran idea d’ajornar dos anys la jubilació dels treballadors ha caigut en el compte que amb aquesta mesura està condemnant milers i milers de joves a restar encara més temps en l’atur, en uns moments en què justament els llocs de treball oberts als joves són tan escassos i tan precaris.
El govern espanyol sentia la necessitat de fer alguna cosa durant la presidència semestral de la Unió Europea, per tal de contrarestar la imatge que dóna el fet que el govern amb més atur de la Unió siga qui ara vol encapçalar la recuperació dels llocs de treball. Per això ha tingut aquesta “genialitat”, en relació a un tema sobre el qual tots els països membres estan debatent i analitzant els pros i els contres. Però ells, “echaos palante”, volen ser ara capdavanters en alguna cosa, ni que siga en una tema tan conflictiu i que reclama un debat seré i professional, ben lluny de les fugides endavant a què aquest govern ens té, per desgràcia, tan acostumats”.
La seua “reflexió” els ha portat a mirar què fan altres països, entre ells Alemanya, però es conformen en proposar una mesura mentre s’obliden de copiar, per exemple, el tractament que li donen a l’atur , o la capacitat de creació de treball, impulsant l’economia productiva i no mitjançant l’eterna especulació amb la que s’han fet i es fan les grans fortunes al nostres país. Encara és més sorprenent que no diguen res sobre la política de falses jubilacions anticipades que no han sigut més que una forma d’amagar que no eren una posada al mercat laboral de les places de treball resultant, sinó una supressió consentida i subvencionada d'aquests llocs de treball.

Menjadors escolars: nosaltres vam registrar les preguntes pertinents i ara el Síndic de Greuges obri una investigació pels impagaments.

Ja vaig qualificar d’inadmissible el retard en el pagament de les ajudes corresponents als menjadors escolars, dels centres públics, per part de la Generalitat, cosa que ha motivat que els col·legis hagueren d’utilitzar les quotes que abonen els pares i els seus remanents propis per a fer front a aquestes despeses, de manera que els seus fons estan començant a escassejar, després de quatre mesos sense rebre les assignacions pertinents d’aquest servei.
Davant d’una situació com aquesta, en data 18 de gener vaig registrar unes preguntes parlamentàries, dirigides al Conseller d’Educació, demanant-li les raons d’aquest injustificable retard en els pagaments, les previsions que hi ha per a solucionar-ho d’una vegada i les solucions per a que, de cara al futur, no es torne a repetir.
Aquesta situació demostra, una vegada més, el desinterés cada vegada major cap a l’escola pública, que té el Conseller Font de Mora, qui enmig d’un caos de barracons i deficiències tècniques, les seues preocupacions continuen sent el que els alumnes vagen al centre amb uniforme -per a subvencionar els quals sí que hi ha diners-, mentre es tanquen aules rurals amb arguments mercantilistes, o es nega a cofinançar els ordinadors per a l’alumnat, amb suposades argumentacions sanitàries darrere de les quals hi ha l’enfrontament amb el govern central, pel seu color polític.
Si no és així, com ha pogut passar açò, si hi havia un programa pressupostari, creat al respecte, que contenia les despeses previstes per al passat 2009?
El Conseller es dedica a ofegar econòmicament els col·legis, tal com va pretendre fer en el seu dia amb les universitats, per veure si els fa més dòcils i disposats a acceptar les seues ordres, i a no plantar-li cara com van fer el curs passat amb Educació per la Ciutadania en anglés; i d’això se li diu venjança, no administració.
Aquesta situació ha mogut el propi Síndic de Greuges, José Cholbi, a obrir una queixa d’ofici per a investigar les causes per les quals la Conselleria d’Educació no ha pagat les ajudes de menjador de tot el primer quadrimestre del curs escolar i li ha recordat a Font de Mora la importància d’aquests serveis complementaris.

El Bloc lamenta la decisió del Ministeri d'excloure les universitats valencianes del CEI 2009 i manifesta el seu ple suport al treball realitzat.

EL Ministeri d'Educació i Ciència va resoldre, en data 26 de novembre, el concurs per a la designació dels Campus d'Excel·lència Internacional (CEI) i entre les 18 propostes finalistes va triar com a universitats qualificades per a competir a nivell internacional a tres de Madrid: la Universitat Autònoma (UAM), la candidatura conjunta de la Universitat Complutense i la Politècnica de Madrid, i la Universitat Carles III, a més de dues de Barcelona: la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat Politècnica de Catalunya. El conjunt de finançament d'aquestes universitats ascendeix a un total de 73 milions d'euros sobre el total de 150 milions d'euros amb què compta el programa.

En el segon Grup del CEI regional s'han inclòs les universitats de Còrdova, de Cantàbria, d'Oviedo i de Santiago de Compostel·la.

La candidatura conjunta de la Universitat de València-EG (UV-EG) i la Universitat Politècnica de València (UPV), ha entrat en el tercer apartat, nomenat Projecte Prometedor. Aquest premi menor consisteix en un crèdit de huit milions a tornar en 15 anys per al finançament del Projecte “Naunova, ciència per a la salut i la sostenibilitat/ Ciutat de la Innovació'. També figuren en el Projecte Prometedor les universitats Rovira i Virgili de Tarragona, la Ramon Llull, la Pompeu Fabra, la Universitat de Deusto, la de Granada i la de Sevilla.

Considerem que la decisió del Ministeri d'Educació i Ciència no respon a dades objectives, cosa que es veu si es té en compte el nivell acadèmic i científic de les universitats valencianes, així com les publicacions científiques, patents, transferències de coneixement o nombre d'investigadors entre altres. Aquest nivell és perfectament constatable i reconegut en àmbits internacionals i per tant, les universitats valencianes, són plenament mereixedores, amb dades objectives a la mà, de la qualificació de campus d'excel·lència.

Cal ressaltar que les universitats Valencianes acudien a la convocatòria amb una candidatura conjunta, d'acord amb les indicacions del Sr. Ministre D. Angel Gabilondo i que després de la seua exclusió del Campus d’Excel·lència, des de diversos àmbits acadèmics, s'ha assenyalat que en la decisió del Ministeri ha pesat mes la influència territorial, i la imatge que es projecta és que els pols d'excel·lència universitària es troben en Madrid i Barcelona.

La no inclusió en el primer rànquing de Campus d'Excel·lència de la proposta de les universitats valencianes UE-EG i UPV, en suposa una injusta discriminació que perjudica la imatge d'excel·lència que les nostres universitats públiques.

I és per això que en desembre vaig presentar una Proposició no de Llei, que no es va tractar en el període de sessions i que ara he tornat a presentar demanant que aproven el següent:

1. Les Corts Valencianes lamenten la decisió del Ministeri d'Educació i Ciència d'excloure la candidatura conjunta de les universitats valencianes en el CEI 2009 i considera que no han sigut tingudes en compte dades objectives en la seua decisió
2. Les Corts Valencianes manifesten el seu ple suport al treball de candidatura conjunta realitzada per les universitats valencianes i insten la Conselleria d'Educació i Ciència a realitzar les gestions oportunes davant del Ministeri d'Educació i Ciència perquè siga inclosa la candidatura conjunta de la UV-EG i UPV en el Campus d'Excel·lència (CEI) en l'actual edició.

Esperem obtenir la unanimitat de tots els diputats i diputades de la Comissió de Cultura i Educació, on es tractarà, encara que no sabem quan.

Aminatu Haidar, amb la seua vaga de fam, posa d’actualitat la greu situació dels sahrauís que viuen als territoris ocupats del Sàhara.

El 19 de juny de 2008, al Palais Bourbon, seu de l’Assemblea Nacional francesa, en París, vaig assistir com invitat a la Conference Parlamantaire Européenne, on vàrem debatre la situació del Sàhara, com estan vivint als campaments i, sobretot, la persecució que estan patint dins del que s’anomenen, els territoris ocupats, o siga l’antic Sàhara espanyol.
Aminatu, allí , va denunciar la repressió a que estan sotmesos els sahrauís que viuen als territoris ocupats pel Marroc, detencions sense judici i desaparicions que, de vegades, acaben amb la mort, freqüentment després de la tortura i de les violacions, a les quals, ella mateixa, va ser sotmesa.
En aquell moment més de quaranta estudiants havien sigut expulsats de la universitat i 22 més estaven empresonats, molts d’ells a l’anomenada “Presó Negra” d’El Aaioun, lloc construït pels espanyols als anys 50 i que al ser ocupat el Sàhara pels marroquins, ha estat convertit en un infern on els presos polítics són torturats i, moltes vegades, condemnats a morir lentament.
Aminatu va denunciar que la política de la Unió Europea distava molt de coincidir amb la que el poble sahrauí demanava, ja que afavorien Marroc amb els acord de pesca i no es tenia en compte com aquest país es saltava la directiva europea sobre els drets humans, inclús no havia permès que comissionats internacionals visitaren els territoris ocupats.
L’organitzador de la conferència,el diputat Jean-Paul Lecoq, volia que es parlara de la situació del Sàhara ja que d’ella “no és parla massa a França”, tampoc es parla dins de l’Estat Espanyol, ja que és una situació incòmoda; vàrem abandonar els sahrauís a les mans del Marroc, l’ONU els va reconèixer el dret a l’autodeterminació, però aquest dret no entra en els que reconeix el govern espanyol, no ho ha reconegut a Kosovo, i no per postures de política internacional, sinó per qüestions internes, i tampoc acaba de reconèixer el del poble sahrauí. Com pot reconèixer el dret a l’autodeterminació del sahrauís o dels kosovars i no reconèixer el dels bascos, catalans o valencians?
Com Lecoq va dir “la problemàtica de l’autodeterminació del poble sahrauí ja podria estar solucionada des de fa molt de temps, però des de la invasió marroquina, l’ocupant ha elegit la força i l’obstinació sense escoltar els sahrauís” i els governs europeus posen en la balança, per un costat al Marroc i per l’altre al Sàhara; i decideixen en funció de qui pesa més en el context internacional, sense tindre en compte la justícia ni els drets dels pobles. Ara Aminatu fa parlar del Sàhara i dels sahrauís, fa palesa la repressió del Marroc i la indiferència de tots els altres governs europeus. El major problema és que Aminetu muira.
Nosaltres, la gent del Bloc, reconeixem el dret a l’autodeterminació dels pobles i per això exigim claredat en les accions del govern espanyol, recordem que el Front Polisario va decidir abandonar les armes unilateralment, la possible mort d’Aminatu, amb tota seguretat faria parlar a les persones de la situació del Sàhara, la pregunta és si també faria parlar les armes.

La FSMCV estima que el projecte de pressupost per al 2010 del Consell només cobreix el 22% de les necessitats les societats musicals

Per la seua importància inserte en el blog aquest article de la Federació de Societats Musicals per tal de deixar ben clar quin és el tracte que les nostres bandes, reben de la Consellera de Cultura. Les bandes de música són el referent cultural més antic del País Valencià, a tots els pobles trobem referències d’elles, pràcticament abans de que s’acceptara el concepte d’Associació Cultural. És per això que, com a portaveu de Cultura del grup de Les Corts, he assumit com a pròpies totes i cadascuna de les esmenes que ells han proposat i les defendré en Comissió i Plenari, si el PP no les inclou al Pressupost. Ho faig per convenciment, reconeixent la tasca de formació musical de les seues escoles; la tasca social que duen a terme, més important quan la població més menuda és; la capacitat de portar la música a cada racó del País; la presència en la festa i la importància cultural del seu treball. Des del Bloc, com a nacionalistes, no podem fer altra cosa que donar-los el nostre recolzament més rotunde i més sincer.

València, 26 de novembre del 2009.La diferència entre el projecte de pressupost i les propostes d'esmenes presentades per la FSMCV es xifra en més de 12 milions d'euros. A més, els comptes no arrepleguen els compromisos adquirits, davant de la Federació i en les Corts, per la consellera de Cultura. La FSMCV ha dirigit al Grup parlamentari Popular diverses propostes d'esmenes al projecte de pressupost de la Generalitat Valenciana per al 2010 per valor de quasi 16 milions d'euros. El projecte de pressupost per a aqueixes mateixes partides suposa uns 3,5 milions d'euros, és a dir, a penes un 22,41% de la quantitat que la FSMCV estima necessària per a cobrir les necessitats les societats musicals de la Comunitat Valenciana i que respectaria els compromisos adquirits pel Consell. La consellera de Cultura, Trini Miró, es va comprometre amb la FSMCV i el 28 d'octubre del 2009 en les Corts Valencianes –A preguntes del diputat del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) Josep Mª Pañella– A actualitzar a l'alça els diferents acords i convenis amb la Federació, així com a servir d'interlocutora amb altres conselleries per a aclarir qui ha d'assumir diversos acords que, en aquests moments, no assumeix cap d'elles.

La FSMCV posa en relleu en les seues propostes d'esmenes que el projecte de pressupost no sols continua sense respectar acords ja firmats, sinó que inclou notables retalls respecte a les partides de pressupostos anteriors.

Ajudes a les escoles de música En el projecte de pressupost de 2010, les ajudes a les escoles de música pateixen una important reducció i passen de 4.465.000 euros, en 2009, a 2.914.600 euros, és a dir, un descens de quasi el 35% respecte a l'exercici anterior. L'escrit remés al Grup parlamentari Popular adverteix que la quantitat assignada és a «totes llums insuficient» per a la supervivència de les escoles i donarà com resultat la desaparició de les mateixes –tal com estan considerades actualment– En el termini de dos anys si no s'amplien les ajudes. La Federació considera que és necessari que aquesta partida garantisca la sostenibilitat de totes les escoles de música pertanyents a les 524 societats musicals de la Comunitat Valenciana, per la qual cosa en 2010 s'haurien de destinar 10.800.000 euros (aproximadament el 50% del que es destina a aquest mateix concepte en altres comunitats autònomes veïnes). A més, la FSMCV proposa també crear una partida dotada amb 1.080.000 euros per a ajudes a les escoles d'educands, en compliment del punt 7 de l'acord marc entre la Generalitat Valenciana i la FSMCV. Conveni de funcionament de la FSMCV El conveni de funcionament que la FSMCV té firmat amb l'Institut Valencià de la Música (IVM) passa de 307.845 euros, en 2009, a 222.330 euros per al 2010 (–27,78%). L'execució de la subvenció en 2008 ja va patir una minoració del –20%. La FSMCV proposa que s'actualitze aquesta partida pressupostària, des del seu naixement en l'exercici 2000, d'acord al IPC. La quantitat resultant per a l'exercici 2010 seria de 393.662,94 euros. Conveni de concerts d'intercanvi entre societats musicals El conveni de concerts d'intercanvis comptava en 2009 amb 391.230 euros. Per al 2010 s'assignen 282.560 euros (–27,78%). L'execució de la subvenció en 2008 ja va ser reduïda un 20%. La FSMCV proposa l'adequació d'aquesta partida pressupostària als costos reals actuals derivats de la realització de dos concerts per cada una de les agrupacions artístiques de societats musicals que intervenen en la campanya. D'aquesta manera, l'import per a l'exercici 2010 seria de 1.125.000 euros. Ajudes a l'adquisició d'instruments L'IVM ha contemplat, des de l'exercici 2006, una dotació per a ajudes a l'adquisició d'instruments. Aquesta partida es veu notablement minvat any rere any. En 2006 es van assignar 200.000 euros que han quedat en 109.510 per al 2010, la qual cosa suposa un retall del 45%. L'esmena que proposa la Federació és l'actualització de la partida pressupostària d'acord a l'import total de les sol·licituds presentades al programa d'ajudes amb una cobertura del 50%. En 2009 van ser 1.500.000 euros, amb la qual cosa la quantitat per a l'exercici 2010 seria de 750.000 euros. A més de totes aquestes partides, l'acord marc de col·laboració entre la Generalitat Valenciana i la FSMCV, firmat en 2005, segueix sense complir-se en els punts següents: la creació de la I Plataforma Tecnològica per a la FSMCV, valorada en 101.900 euros; el programa autonòmic d'ajudes a la construcció i remodelació de les seus socials de les societats musicals, valorat en 1.500.000 euros; i la cessió d'una seu per a la ubicació definitiva de la FSMCV.

PER ALS CIUTADANS, EL VALOR AFEGIT DE LES CAIXES ÉS QUE GENEREN UNA SENSACIÓ DE PROXIMITAT I FIDELITAT A UN TERRITORI

El president de la Comissió Nacional de la Competència, Luís Bereguer, pareix oblidar que vivim en l'estat de les autonomies amb les seues declaracions en les quals aquest es declara contrari a la fusió entre caixes d’una mateixa autonomia i partidari de les fusions interautonòmiques d’aquestes entitats. El senyor Berenguer és molt lliure, com a persona, de pensar el que vulga d’aquest tema i de qualsevol altre, però el president d’una comissió encarregada de vetllar perquè no es vulneren els drets dels ciutadans amb mesures d’oligopoli no hauria de pronunciar-se com a tal sobre un tema que en cap cas afectaria la lliure competència entre bancs i caixes. En aquest sentit, seria bo que recordara que l’estat espanyol no té una articulació unitària, afortunadament, com la que havia tingut en altres etapes anteriors, sinó autonòmica, i per tant és, com a mínim igual de lògic, que alguns defensem que el marc de les fusions de les caixes, si s’han de donar, siga l’autonòmic i no l’estatal.
Cal valorar bé les raons en favor i en contra de la fusió entre Bancaixa, la CAM i Caixa Ontinyent però des del BLOC, com a nacionalistes valencians, ens oposem per complet a que alguna d’elles siga absorbida, per més fusió que li diguen, per caixes externes al País Valencià, ni per Caja Madrid ni per cap altra. En aquest sentit hem exigit repetidament al Consell del PP plenes garanties de que no admetrà fusions extravalencianes de les caixes del nostre país, tal com està fent Catalunya, on les fusions que es preparen seran entre caixes catalanes, sense permetre que les decisions sobre les inversions es prenguen des de fora del seu territori. És per això que pensem que declaracions com les del senyor Berenguer són extemporànies, i impròpies del president d’una comissió que, justament perquè s’ocupa de la competència, hauria de saber quines són les seues “competències” i quines no.

LA CONSELLERIA D’EDUCACIÓ NO PENSA COMPLIR LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL SOBRE LA HOMOLOGACIÓ DELS TÍTOLS DE FILOLOGIA CATALANA

La compareixença realitzada avui, davant de la Comissió de Política Lingüística de Les Corts, per la Secretària Autonòmica d’Educació, Conxa Gómez, ha deixat ben clar que la Conselleria no pensa complir el que diu la sentència del Tribunal Constitucional ni les del Suprem ni tampoc les del TSJ.
No contents amb això el PP ens ha acusat als demés de tractar les sentències segons el nostre interès, quan ells en tenen 25 sobre aquest tema i les incompleixen totes.
He renunciat a fer una intervenció política en defensa de la nostra llengua i simplement he argumentat amb passatges de les diferents sentències que us resumisc:
Le sentències entren de ple en el tema de la unitat de la llengua dient que l’Estatut d’Autonomia no resol la possible diferència entre el valencià i el català per la qual cosa s’ha de remetre a l’àmbit científic i expliquen que els recurrents han aportat “dades suficients que revelen que eixa unitat lingüística té un importantíssim reconeixement en el camp científic” i que l’Administració no ha ofert dades “que exterioritzen l’existència de corrents doctrinals de similar magnitud que representen opinions discrepants”.
A més cita, com a proves, la definició del Diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, la legislació estatal, els estatuts de diverses universitats i el dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de 9 de febrer de 2005, en el que es reconeix que la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és la que compartim amb les Comunitats autònomes de Catalunya,Illes Balears i el Principat d’Andorra i que les diferents parles de les mateixes “constitueixen un mateix sistema lingüístic”.
També he argumentat que la generalitat era la que havia d’aportar les proves de que les diferències existents en les diferents parles justificaven el no reconeixement de la titulació de Filologia Catalana, cosa que no ha fet.
Per acabar diuen també que “ no existeix raó jurídica que permeta sostenir que la titulació de la llicenciatura de Filologia Catalana no constituïsca titulació suficient...” i que “ si el títol de Llicenciat en Filologia Valenciana és homologat o equivalent al de Llicenciat en Filologia Catalana, és obvi que, a quants aspirants estiguen en possessió d’una o altra titulació, se’ls haurà de dispensar idèntic tracte”.
Les sentències són prou clares per a tot el món excepte per al PP, i només insisteixen en que compleix l’Estatut d’Autonomia i la legislació valenciana. He recordat allò que va dir el Director General de Personal, David Barelles: “la convocatòria d’oposicions a docents d’aquest any s’ajusta perfectament a la legalitat, ja que compta amb l’informe jurídic de l’Advocacia de la Generalitat” i que “les sentències es refereixen sempre a convocatòries passades” .

Jo no sóc advocat, però crec que això és prevaricació.