dilluns, 26 d’octubre de 2009

BLOC D’HONOR PER A MIQUEL GRAU EN EL DARRER DIUMENGE D’OCTUBRE. (Discurs pronunciat a El Puig el 25/10/09)




Companys i companyes, avui, en aquesta festa tradicional del nacionalisme valencià, oferim a Miquel Grau, el BLOC d’Honor.
Els qui fa 30 anys mataren a Miquel Grau, avui continuen insultant, continuen agredint, continuen fent tot el possible perquè la societat valenciana no siga una societat lliure, democràtica i valenciana.
Els qui s’oposaren a aquell clam popular de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!” són els qui ens feren un estatut de vergonya i l’han reformat en un estatut encara més de vergonya.
I tan perillosos són els qui agredixen com els qui miren cap a un altre costat, com si no passara res i diuen que la violència feixista és un símptoma de normalitat democràtica.
I no és així. No és normalitat democràtica que el País Valencià siga un reducte de feixistes i neonazis. No és normal que el delegat del govern estiga de braços creuats, sense detindre ni perseguir als violents i, a més, autoritzant-los manifestacions. No és normalitat democràtica.
La normalitat és la gent valenta del BLOC, que creu en esta terra i en les seues gents, que defensa la nostra identitat valenciana. La normalitat democràtica són els joves valents del BLOC, que demostren ser més demòcrates que ningú i assistixen a actes on són insultats i agredits i ells responen de manera pacífica i civilitzada. Prenga bona nota, senyor Peralta, que els qui saben de normalitat democràtica són els agredits, amb els qui vosté no vol parlar de res.
N’estic orgullòs d’haver fet cas als joves que es posaren en contacte amb mi per tal que els acompanyara a la marxa cívica del 9 d’Octubre, ja temien el que anava a passar i van pensar que la presència dels dos dipùtats del BLOC seria un fre; fre que no va actuar, ni vosaltres ni els diputats, representant del poble valencià van ser un fre per als violents, per als feixistes, per als que atempten contra la llibertat, i contra la democràcia; no va ser un fre per aquells que celebren el 9 d’octubre posant bombes a la seu del BLOC. Posar bombes, amenaçar, agredir a aquells que no pensem igual, insultar i amenaçar públicament els diputats, té un nom, al País Basc li diuen terrorisme. Però es veu que, per al PSOE, la definició de terrorisme està en funció de les ideologies d’on prové i sobretot de les d’aquells que ho pateixen.
També ha de prendre bona nota el president de la Generalitat, eixe president que s’ha fet famós en mitja Europa pels seus negocis i que no ha fet cas a la petició formal que férem perquè l’Alta Distinció de la Generalitat se li concedira a Miquel Grau, perquè han passat molts anys i és de justícia reconéixer a un jove entusiasta alacantí que exercia el seu dret a expressar-se i a demanar un País Valencià millor. El resultat, tots i totes el sabem i jo ara pregunte, a l’igual que fa Al Tall en la seua cançó: “Per guanyar la llibertat, quants germans tenen de caure?”. Espere que el senyor Peralta es pose prompte a treballar i no permeta que arribem a tindre una altra víctima mortal en les files del valencianisme progressista, d’unió i de construcció nacional.
Com Camps no té vergonya ni memòria, el BLOC va decidir posar-se en marxa per reconéixer a Miquel Grau i hui, volem entregar el BLOC D’HONOR a títol pòstum a eixe jove alacantí que sempre estarà en la memòria del nacionalisme valencià.
Miquel Grau Gómez (Alacant, 1957 - 16 d'octubre de 1977). Jove alacantí mort el 1977 com a resultat de la ferida d’una rajola que li va ser llançat mentre participava en l'enganxada de cartells per a la Diada del País Valencià d'aquell any. El seu homicidi ha esdevingut un referent històric del valencianisme en la transició democràtica.
La nit del 6 d'octubre de 1977, Miquel Grau es trobava, juntament amb Mari Llum Quiñonero Hernández (del Moviment Comunista del País Valencià), Juan Ángel Torregrosa i Xavier Álvarez Landete enganxant cartells de la Diada del País Valencià a la plaça dels Cavalls (plaza de los Luceros) quan algú els hi va llançar dues poalades d'aigua, un test i finalment un maó que li va pegar al cap. Fou traslladat, per un particular, a la Casa de Socors i d'ahí a la Residència Sanitària de la Seguretat Social on va ingressar en estat comatós. Els seus companys declararen els fets davant la policia en presència del senador José Vicente Beviá Pastor. El dia 9 d'octubre, durant la Diada, entre 4.000 i 5.000 persones es manifestaren a l'Esplanada d'Alacant per a protestar pel fet. Malgrat les operacions mèdiques i la transfusió de sang, els efectes del cop vas ser fatals i vam perdre Miquel Grau, vam perdre un lluitador per la democràcia.
Quan no eren passats dos anys de la mort de Franco, la policia va fer un treball professional de cerca i el dia 11 d'aquell més fou detingut i acusat del fet Miguel Ángel Panadero Sandoval, de 19 anys, fill dels propietaris d'una gasolinera i proper a l'ultradretana Fuerza Nueva, que es va confessar culpable. Argumentava que no suportava els cartells a la façana de l'edifici. El dia 12 de maig de 1978 es va celebrar el judici, estant encomanada l'acusació particular a Juan María Bandrés, conegut advocat i polític basc. Panadero Sandoval, tot i que va ser condemnat per homicidi a 12 anys i un dia de presó i a pagar diverses indemnitzacions, va sortir en llibertat el 1982.
Jove senzill i de caràcter marcadament dolç i afable, en Miquel Grau ha esdevingut un símbol de la lluita i la reivindicació valencianista en la transició a la democràcia. Tanmateix, l'èpica del moment històric ha ignorat el seu personal vessant humà. D'altra banda, com a resultat d'una tendència simplificadora, algunes de les dades encara sovint publicades no son històricament correctes, com ara la seua miltància en un determinat partit polític. El grup Al Tall composà en honor seu A Miquel Grau.
Miquel Grau va morir víctima de la violència feixista, fou víctima d’un acte terrorista per defensar la identitat valenciana, per fer publicitat del Dia Nacional Valencià (9 d’Octubre) i per defensar un estatut d’autonomia digne per a la nostra terra i per enganxar cartells que reclamaven el que demanava en eixe moment la pràctica totalitat de la societat valenciana: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!.
A més a més, i atés a la Llei de la Memòria Històrica, En Miquel Grau i Gómez és la darrera víctima oficial de la transició democràtica a l’estat espanyol, una víctima oblidada pels primers governs autonòmics i per això, és l’hora que se li atorgue l’Alta Distinció de la Generalitat per defensar els valors democràtics i la identitat valenciana a títol pòstum a Miquel Grau.

1 comentari:

  1. Per al company anònim que em planteja la utilització del terme Nació en lloc del de País.
    M'has penjat el comentari a l'article inaugural del blog, com crec que és un error, et conteste també des d'ací:
    Bona nit, anònim company. Ni jo ni ningú del BLOC tenim cap problema en utilitzar el terme Nació Valenciana, com tampoc el de País Valencià; tan un com l’altre ens concedeixen entitat. No m’agrada el nom de Comunitat, malgrat ser el nom oficial, ja que va ser concebut per amagar precisament que el nostre País Valencià, o la nostra Nació Valenciana, té una història pròpia , una cultura pròpia, unes institucions pròpies, un dret foral propi, una llengua pròpia, que compartim amb altres pobles,... podríem dir moltes coses més. Espere que ningú considere que la utilització prioritària d’un o altre terme siga motiu d’enfrontament. La batalla dels noms i la dels signes ha de quedar definitivament soterrada. Hui hi ha coses més urgents de que tractar, la darrera ha estat que el PP i el PSOE s’han aliat per a supeditar el nostre dret foral al dret castellà i així ho han votat a Les Corts tots dos, conjuntament.
    No entenc el que dius sobre “la meva”. Si et refereixes a que he utilitzat aquest terme en lloc de “meua” simplement et diré que no ho faig pràcticament mai, però si ho he fet, és també correcta; no és usual al nostre País/Nació sinó que és pròpia de la variant dialectal oriental de la nostra llengua. La llengua la compartim amb més gent, encara que no visquen dins dels límits polítics del poble valencià.
    Respecte als referèndums que fagen altres no crec que tinguem que fer res. Nosaltres defenem la Nació Valenciana, que és on tenim responsabilitats, si algú creu que el fer referèndums li servirà per alguna cosa, que ho fage, ni ho critique ni propose fer-los ací tampoc.

    ResponElimina