diumenge, 13 de desembre del 2009

Aminatu Haidar, amb la seua vaga de fam, posa d’actualitat la greu situació dels sahrauís que viuen als territoris ocupats del Sàhara.


El 19 de juny de 2008, al Palais Bourbon, seu de l’Assemblea Nacional francesa, en París, vaig assistir com invitat a la Conference Parlamantaire Européenne, on vàrem debatre la situació del Sàhara, com estan vivint als campaments i, sobretot, la persecució que estan patint dins del que s’anomenen, els territoris ocupats, o siga l’antic Sàhara espanyol.
Aminatu, allí , va denunciar la repressió a que estan sotmesos els sahrauís que viuen als territoris ocupats pel Marroc, detencions sense judici i desaparicions que, de vegades, acaben amb la mort, freqüentment després de la tortura i de les violacions, a les quals, ella mateixa, va ser sotmesa.
En aquell moment més de quaranta estudiants havien sigut expulsats de la universitat i 22 més estaven empresonats, molts d’ells a l’anomenada “Presó Negra” d’El Aaioun, lloc construït pels espanyols als anys 50 i que al ser ocupat el Sàhara pels marroquins, ha estat convertit en un infern on els presos polítics són torturats i, moltes vegades, condemnats a morir lentament.
Aminatu va denunciar que la política de la Unió Europea distava molt de coincidir amb la que el poble sahrauí demanava, ja que afavorien Marroc amb els acord de pesca i no es tenia en compte com aquest país es saltava la directiva europea sobre els drets humans, inclús no havia permès que comissionats internacionals visitaren els territoris ocupats.
L’organitzador de la conferència,el diputat Jean-Paul Lecoq, volia que es parlara de la situació del Sàhara ja que d’ella “no és parla massa a França”, tampoc es parla dins de l’Estat Espanyol, ja que és una situació incòmoda; vàrem abandonar els sahrauís a les mans del Marroc, l’ONU els va reconèixer el dret a l’autodeterminació, però aquest dret no entra en els que reconeix el govern espanyol, no ho ha reconegut a Kosovo, i no per postures de política internacional, sinó per qüestions internes, i tampoc acaba de reconèixer el del poble sahrauí. Com pot reconèixer el dret a l’autodeterminació del sahrauís o dels kosovars i no reconèixer el dels bascos, catalans o valencians?
Com Lecoq va dir “la problemàtica de l’autodeterminació del poble sahrauí ja podria estar solucionada des de fa molt de temps, però des de la invasió marroquina, l’ocupant ha elegit la força i l’obstinació sense escoltar els sahrauís” i els governs europeus posen en la balança, per un costat al Marroc i per l’altre al Sàhara; i decideixen en funció de qui pesa més en el context internacional, sense tindre en compte la justícia ni els drets dels pobles. Ara Aminatu fa parlar del Sàhara i dels sahrauís, fa palesa la repressió del Marroc i la indiferència de tots els altres governs europeus. El major problema és que Aminetu muira.
Nosaltres, la gent del Bloc, reconeixem el dret a l’autodeterminació dels pobles i per això exigim claredat en les accions del govern espanyol, recordem que el Front Polisario va decidir abandonar les armes unilateralment, la possible mort d’Aminatu, amb tota seguretat faria parlar a les persones de la situació del Sàhara, la pregunta és si també faria parlar les armes.